Diu la dita: «Març marçot, mata la vella a la vora del foc i la jove si pot.»
Un inici de crònica una mica lúgubre, és cert, però és que aquest 17 de març gairebé ens pela a tots de fred. Pels que us inicieu en això del català, sapigueu que aquesta dita és per recordar que pel març, tot i que suposadament ja arriba el bon temps, doncs encara pot fer força o molt de fred. I com de fet: aquest cap de setmana ha nevat a cotes baixes i ha fret fed* de debò i ha plogut, molt, i ja se sap: «Pluja de març. Freda, glacial.» Per als iniciats en això del català, sapigueu que la frase entre cometes surt d’una de les obres més emblemàtiques de la literatura catalana del segle XX. Ho endevineu? Va, busqueu per aquí.
Doncs això: que el dijous 17 de març del 2025, el dia de la nostra (enèsima!) trobada amb el Marc Cerdà, feia fred i vent i el mar estava embravit. I si no us ho creieu, mireu com anava amunt i avall la nostra pobra mascota.
*Atenció, estudiants A1 i A2, parany lingüístic: sou capaços de corregir-lo? Qui ho faci, un caramel de cafè amb llet de premi!

El Marc és professor de la Facultat de Ciències de la Terra de la UB i ja fa uns quants cursos que ens regala aquesta petita ruta per la Barceloneta. Sempre que pensem activitats per als nostres A1-A2 boys and girls, intentem que hi hagi una mica de tot, per a tots els gustos i interessos. I com que en general predominen les activitats relacionades amb les humanitats, aquesta, eminentment científica, és el contrapunt perfecte. De fet, l’anomenem «ruta científica» o «ruta del canvi climàtic» i, últimament, li hem afegit el subtítol de «Amb l’aigua al coll». Per què? Doncs perquè és com molt probablement ens trobarem, si no hi ha cap canvi, d’aquí a unes dècades: en una situació límit, desesperada, a punt de sucumbir. I és que una part importantíssima de la població mundial viu en zones costaneres, és a dir, les primeres que patiran (que ja pateixen!) un dels efectes més devastadors del canvi climàtic: l’augment del nivell de l’aigua del mar a causa de (però no només) el desglaç dels pols. D’altra banda, en els primers quilòmetres endins de la línia de la costa, no només hi viu gent, sinó que també hi ha infraestructures i activitats humanes que són essencials per a la nostra supervivència i que es veuran afectades per aquests canvis, que ja són irreversibles. Tan és així que ara ja no es parla tant de lluitar contra el canvi climàtic com d’adaptar-nos-hi: el canvi és un fet, està en curs, i encara que aturéssim l’augment d’emissions de CO2, no l’aturaríem.
De tot això i més coses vam conversar amb el Marc que, si fem cas del que ens va explicar, podríem dir que és un optimista informat (és a dir, un pessimista); però lluitador i que no dona per perduda la batalla. I això és també el que ens va transmetre. La ruta que ens fa el Marc s’ha convertit en una de les imperdibles del CATclub i sembla que genera cada cop més interès. Gràcies, Marc. L’any que ve, hi tornem!






L’activitat en deu imatges

1. Si algú de vosaltres ve de l’Atlàntic, segurament que li farà gràcia que diguem que «el mar estava embravit», però els mediterranis som així: de pa sucat amb oli.

2. L’hotel Vela ens va estar vigilant tota l’estona. Per cert, jo no hi vegi cap plataforma d’aterratge d’helicòpters i d’aquí a unes dècades potser només s’hi podrà entrar per dalt…

3. I, a l’altre costat, les torres de la Vil·la Olímpica. (Per si algú en dubta, sí que hi ha una llei de costes a Catalunya, però una mica sui generis.)

4. Ah, i com que tots plegats haurem d’anar a viure a Montjuïc, els barcelonins, previsors que són, van posar un telecabina al port per pujar-hi.

5. Algun llest es pensava que era la bandera d’algun país de l’Amèrica Llatina, però no: és la bandera de la Barceloneta!

6. Fa uns anys es van posar de moda les anomenades «places dures», és a dir, amb molt de ciment i formigó i asfalt i poca terra i arbres. Cagada, pastoret! A l’estiu, l’únic de bo que tenen les places dures és que s’hi poden fer ous ferrats. Però de fer-ne ús durant el dia, res de res.

7. Un d’aquests balcons és del pis de la nostra Coni. Ja ho saps, Coni, si et vols estalviar l’aire condicionat, més testos i plantes!

8. El propietari d’aquest bar (un paio amb visió de futur), va batejar-lo amb un nom que, d’aquí a uns anys, potser serà molt i molt escaient.

9. Com fem sovint, després de l’activitat vam fer una postactivitat: xerrera (altrament dit, conversa). I vam conèixer de primera mà una de les peces catalanes de disseny més influents de tots els temps: el porró.

10. L’aigua del nivell del mar puja; la de les capes freàtiques baixa… En previsió d’aquest desastre, algú ja s’està acostumant a veure vi. No direm qui.
I per acabar, la foto de família
Només hi falta la fotògrafa, la Marialba… Després vam seguir la segona part de l’activitat a una cafeteria no gaire lluny i vam tenir l’oportunitat de conèixer-nos encara més. Però això ja ho explicarem un altre dia. I què us va semblar tot plegat? Esperem els vostres comentaris!

Marialba Camacho, becària d’Acollida
Francesc Massana, tècnic d’Acollida