La ruta que fem des de fa uns anys pel Gòtic de Barcelona amb el Santi Riera (arqueòleg i el nostre contacte a la Facultat de Geografia i Història de la UB) és allò que diem un «clàssic» del CATclub. Té nom i tot: «Aigua i poder a la Barcelona romana». Sí, l’aigua és el fil conductor de la ruta en el sentit figurat de l’expressió, però també en el literal. Per als que no vau venir, us ho expliquem.
El sentit figurat
Al pla de Barcelona ja hi havia pobladors molt abans que hi desembarquessin els romans: els ibers. Ara bé, els ibers estaven principalment assentats als turons que envolten la ciutat. En canvi, els romans, una civilització molt més poderosa i tècnicament més avançada, van defugir les muntanyes i es van instal·lar al bell mig del pla, a la zona de l’anomenat Mont Tàber, una petita elevació del terreny que avui és una mica difícil de percebre perquè queda oculta en la trama urbana. Primer hi van fer un campament i, més endavant, una ciutat emmurallada (a l’ombra de la imperial Tàrraco, un centenar de quilòmetres més al sud). Aquesta ciutat i els seus habitants necessitaven aigua, és clar, i les autoritats romanes els van dur aigua.
El més important de tot és que el fet de dur aigua corrent a un assentament tenia moltes implicacions. Representava dur-hi un nou estil de vida, una civilització, i els habitants dels voltants de Bàrcino, enlluernats per aquesta civilització —encarnada, en bona part, en l’aigua corrent— s’hi anaven adherint: s’acostaven a la ciutat, veien les comoditats que la nova civilització els oferia (i l’aigua corrent era, potser, la més important) i s’hi incorporaven, és a dir, es romanitzaven. L’aigua que arribava al Mont Tàber era com una al·legoria del que Roma oferia als qui es romanitzaven: al punt final de l’aqüeducte, al bell mig del Mont Tàber, on hi havia el temple de la ciutat, hi havia un petit estany amb una estàtua d’August, i des d’allí es distribuïa l’aigua a la ciutat; és a dir, que l’emperador de Roma era qui concedia l’aigua als seus ciutadans. Vet aquí l’aigua com a fil conductor (en sentit figurat) de la nostra ruta.
El sentit literal
Per dur a terme tot aquest muntatge, els enginyers romans, que en sabien un niu, van traçar un aqüeducte des de la zona de Montcada, on havien trobat un indret ideal per fer la captació, fins al Mont Tàber. Un aqüeducte que travessava tot el pla de Barcelona i arribava a la ciutat romana per la plaça del Vuit de Març, passava pel costat d’El món neix en cada besada, pel mig de la plaça Nova, penetrava a les muralles pel costat d’una de les torres de la pujada del Bisbe, i seguia recte fins al Mont Tàber; després es distribuïa per la ciutat i, entre d’altres itineraris, les aigües grises seguien avall pel carrer de la Ciutat fins arribar a mar. I aquest va ser el nostre itinerari. Vet aquí l’aigua com a fil conductor (en sentit literal) de la nostra ruta.
Però això era només era el fil. Un fil que permetia que el nostre guia, el Santi, anés entreteixint una densíssima trama d’informació per explicar-nos i fer-nos entendre una ciutat i una època i la seva pervivència avui dia. Una trama ordida amb el context històric de l’època; amb les característiques geogràfiques de la zona; amb els detalls tècnics de l’aqüeducte; amb les interpretacions crítiques dels fets; amb les curiositats d’èpoques passades (i també de l’actualitat), i amb un entusiasme que ens captivava a tots. Gràcies, Santi! L’any que ve, hi tornem!!!
Bonus track one: L’oucomballa (first take: l’oucomballa era un petit afront o burla que els ciutadans de Barcelona feien al rei)
Bonus track two: L’oucomballa (second take: una colla de peluts del barri de Sants, la Companyia Elèctrica Dharma, que, quan encara no havíeu nascut, van fer un disc que van titular L’oucomballa)