Sacralització de la banalitat
Un dimecres d’octubre plàcid i assolellat. Encara fa bo, però ja hi ha algú que comença a anar una mica tapat. En tot cas, un dia ideal per fer un reels d’Instagram. Som a la part alta del districte d’Horta-Guinardó per anar a visitar l’anomenat Pavelló de la República. El punt de trobada és a l’avinguda del Cardenal Vidal i Barraquer. Tot està força net i endreçat, però, ves per on, algú ha llançat una capsa de mistos per terra. En fi, ja m’enteneu… Som davant del muntatge escultòricomonumental Els mistos, de Claes Oldenburg i Coosje van Bruggen: colors llampants, dimensions fora d’escala, amplificades, objectes quotidians, banals…
Els Mistos representa una caixa de llumins gegantina, amb alguns mistos encesos, altres de trencats, i un parell o tres d’escampats per terra. Aquest ús d’un objecte quotidià en una escala monumental és característica d’Oldenburg i van Bruggen, que ens porten a observar la realitat més petita amb uns ulls més grans i, a més, ens dibuixen una rialla de complicitat a la cara.
Què us va suggerir l’escultura d’Oldenburg i van Bruggen? És curiós això de les perspectives i les escales: segons com siguin, un objecte quotidià i absolutament banal es pot convertir en un «monument». I què fa que un monument sigui un monument? Només les seves dimensions? O bé hi ha alguna cosa més?
Me l’imaginava més gran…
Parlant de dimensions… En una sèrie vintage de Televisió de Catalunya, Oh! Europa, que va d’un grup de turistes catalans que visiten diferents països europeus, un dels personatges, l’Ampariues, cada cop que el grup arriba a algun monument emblemàtic del país en qüestió, en veure’l diu (amb cara de decepció): «Me l’imaginava més gran…» Sí, la impressió que ens causa un objecte (monument, obra pictòrica, edifici, etc.) depèn sempre de les condicions en les quals el veiem (perspectiva, dimensions, etc.); i sovint ens creem expectatives que ens traeixen.
A Madrid, tot és més gran («de Madrí, pa’l Cielo»)
Una cosa semblant va passar a alguns dels participants en la visita al Pavelló de la República. Però, en aquest cas, en lloc d’imaginar-se’l més gran, el recordaven més gran. Resulta que n’hi havia que havien vist el Guernica al Museu Reina Sofia de Madrid i que, en veure’n la reproducció al Pavelló, els va semblar que era més petita que l’original. De fet, però, el lloc on hi ha la reproducció és la ubicació original del quadre i, per tant, les dimensions són les mateixes. Però, ja se sap, la memòria ens traeix i, de vegades, recordem les coses més grans del que són (sobretot les de quan érem petits). A més, com dèiem més amunt, les condicions en les quals observem un objecte, una obra d’art, etc. determinen la percepció que en tenim: no és el mateix veure el Guernica en una sala tancada d’un museu que en un pati ample i diàfan com el del Pavelló. Però potser encara hi ha una altra cosa: a Madrid, tot és més gran, no?
Hi ha neu al Canigó
El Pavelló de la República és una rèplica del pavelló que Espanya va presentar a l’Exposició Internacional de París de 1937, en plena Guerra Civil Espanyola, per donar visibilitat a la situació del país i denunciar el feixisme. El disseny original era de l’arquitecte Josep Lluís Sert, amb la col·laboració de Luis Lacasa. El pavelló original va ser desmantellat després de l’exposició, però el 1992 se’n va construir una rèplica a Barcelona, i ara és un CRAI de la Universitat de Barcelona que allotja un arxiu i biblioteca especialitzats en la Guerra Civil i l’exili.
El fons que custodia el CRAI del Pavelló és impressionant. Cartells, publicacions i molts altres testimonis de la Guerra Civil i de l’exili. N’hi ha un, però, que em sembla especialment emotiu i corprenedor, i que diu molt del primer exili republicà dels més desemparats: una revista (fanzín, en diríem ara?) dels republicans retinguts en un camp de presoners del sud de França. Tot escrit i dibuixat a mà, en la més absoluta precarietat, està perfectament conservat i és d’una finesa i detall estremidors. En les pitjors condicions que us pugueu imaginar (privació de llibertat, gana i, sobretot, fred, molt de fred), els presoners van tenir el temps i l’esma de fer aquesta petita obra d’art. Va ser un hivern fred i el Canigó estava nevat…
Gràcies!
Gràcies a les nostres companyes del Pavelló; per atendre’ns, Lourdes, i per guiar-nos, Judit! I sobretot, sobretot, per mantenir viu aquest llegat.
Marialba Camacho, becària d’Acollida
Francesc Massana, tècnic d’Acollida