Una trobada autosuficient
Ja sou grans i ja podeu fer trobades solets! Nota per als aprenents de català. Això de solets, en català té una connotació especial: és el que els adults diuen sovint als petits: «La meva xiqueta ja menja soleta!» «Ja sap anar soleta a l’escola». És a dir, que els estudiants del CATclub ja sou grans i ja podeu fer les coses solets! Fi de la nota.
El cas és que, per al dijous 7 de novembre, teníem programada una visita als estudis de Televisió de Catalunya. Malauradament, però, la vam haver de suspendre uns dies abans per qüestions organitzatives. Llàstima, hauríem sortit tots a la tele… (La farem el semestre que ve, per als que encara sigueu aquí.)
Per no perdre un dia d’activitat, però, vam proposar als nostres fantàstics col·laboradors i membres d’honor del CATclub Eva i Aitor de fer una trobada autogestionada a l’Edifici Històric. Dit i fet, el dijous 14 de novembre hi va haver trobada a l’aula 111 de la Facultat de Filologia, una d’aquelles aules amb grades del claustre que tan agraden, per parlar de llocs, tradicions i coses curioses del lloc d’origen de cadascú.
I això ens vau explicar.
Comencem per l’Aitor. Ell és de família basca i nascut a Euskadi, el País Basc, però de petit va venir a Catalunya. Podríem dir que l’Aitor és 50 % català i 100 % basc (és a dir, que és un 150 %, com tots els bascos). Però a l’hora de la manduca (manduca = menjar), ho té clar i els calçots catalans li tenen el cor robat. Això sí, també ens va parlar de tradicions basques i del bacallà al pil-pil!
La nostra altra col·laboradora prèmium, l’Eva, ens va parlar de l’esqueixada de bacallà i del xató (a veure si endevineu d’on és, l’Eva…? Sí, del Vendrell). Ah, i com a tradició, va explicar la de fer cagar el tió, un dels moments més esperats de l’any per als petits catalans.
La Lucero, de Mèxic, en sentir parlar dels calçots, ens va explicar que allà també en mengen! Cebolletas, en diuen, i també les fan al foc, però no les pelen. Ella és de Santiago de Querétaro, a tres hores de DF, una ciutat on impera l’estil colonial i que té un megamonòlit i un aqüeducte colonial. Això de l’aqüeducte sembla que ve d’una llegenda… Hi havia a la ciutat una monja —preciosa, ella— de qui es va enamorar un espanyol. I per casar-se amb ella, li va prometre que faria un gran aqüeducte (l’aqüeducte que dèiem) per portar aigua a la ciutat. Ja ho diuen: l’amor mou… aigua! Un cop fet, però, ella no s’hi va casar (ben bé allò que diem una galleda d’aigua freda…).
La Sarah és de Baden-Württemberg (per allà a la Selva Negra), i li encanta la ciutat de Freiburg, coneguda com Friburg de Brisgòvia en català. Ens va parlar d’una mena d’amic invisible que fan per allà (Wichteln, en diuen) i del ninot Bern (?), una mascota que fa anar la canalla a dormir. Per cert, que és una autèntica crac de la cuina: va portar pa que havia fet a casa i un pastís amb fruits secs, melmelada d’albercoc, xocolata… Deliciós!!! Si no li van bé els estudis, ja té un pla B: obrir un forn.
La Carina, de Manheim, es va presentar amb una diapositiva amb disfressa de Nina Hagen. La seva recomanació: gelat d’espaguetis i unes pilotes de carn crua en forma d’eriçó (Mettigel). Seguint en matèria de menjar, ens va parlar també d’una influenciadora vegana, Johanna, i ens va recordar que els alemanys també tenen sentit de l’humor… (Aquí en teniu un exemple vintage.)
De Polònia, la Hanna ens va portar pieroguí i va triomfar! I és que imagineu-vos que us porten aquesta delícia a una aula de filologia per berenar… No li faríeu una reverència? (Per cert, que també li encanten al Michal, però no n’hi van guardar.)
La Coni és de Los Ángeles, però de Xile (la ciutat de Califòrnia, en català, l’escrivim així: Los Angeles). La Coni ens va fer enveja dient-nos que Xile té 7.000 km platja! (Segur que tots en recordeu el perfil, no?) I també té indrets tan especials com el desert d’Atacama (on, per cert, un altre xilè amic del CATclub, hi va dur la bossa del Pla d’acollida). Ens va parlar de molts plats, però ens va portar sopaipillas (per fer-les, va fer servir merquén, portat expressament de Xile; vam tenir l’honor de tastar-lo!). La Coni ens va parlar de moltes més coses de Xile, com ara de l’illa de Pasqua, amb els seus Rapa Nui, un dels indrets més remots i misteriosos del món.
I la cirereta del pastís la va posar la dinamitzadora, la Marialba. Ella és de Balaguer, una petita ciutat de la comarca de la Noguera, per on passa el Segre; un lloc ple de natura: el Congost Mont-rebei, el pantà de Sant Llorenç de Montgai… La Marialba també ens va parlar de manduca, i va anomenar el plat estrella (o, com a mínim, el més conegut) de la zona: els caragols a la llauna! Una cosa que per a molta gent de fora és impensable de menjar. També va parlar d’altres coses molt i molt bones que fan per allà, i aquí és on comencen els problemes entre la dinamitzadora i el redactor d’aquest text. Resulta que ella va anomenar la coca de recapte i va dir que era de la Noguera. Peeerdoooonaaaaaaa?!?!?! Per començar, es diu coca amb recapte i és del Camp de Tarragona.
Perquè tingueu una idea de la polèmica, aquí teniu aquesta citació de la Wiki en català:
Josep Pla opina que la coca d’escalivada, sovint anomenada coca de recapte, és originària de la Noguera, mentre que Josep Lladonosa afirma que «des de sempre» s’han cuinat a les comarques tarragonines i lleidatanes. En l’actualitat és una coca ben típica de moltes comarques i se’n pot trobar a Barcelona. És especialment habitual, però, a la Ribagorça,la Noguera, l’Urgell, el Segrià, la i a les comarques del Camp de Tarragona.
En fi, un tema controvertit… En realitat, però, ni una cosa ni l’altra, segurament. De coques de recapte en trobareu de boníssimes a la Noguera (i també al Baix Camp, eh!).
Un altre motiu de polèmica. La coca de recapte, porta albergínia (melanzana, berenjena, eggplant, aubergine, etc.), però resulta que ningú diu albergínia, sinó que en uns llocs diem aubergínia i en altres esbergínia. Amics i amigues del CATclub, què us agrada més: l’aubergínia o l’esbergínia? Podeu votar…
Marialba Camacho, becària d’Acollida
Francesc Massana, tècnic d’Acollida