Si haguéssim passejat (amb el CATclub) per la Barcelona d’ara fa uns 2.000 anys… Ens hauríem trobat davant de la porta Praetoria; i no hauríem vist tot de turistes, sinó, potser, un mercat improvisat amb els ibers del turó de la Rovira o de Montjuïc que venien els seus productes als ciutadans de Bàrcino. Tampoc hauríem vist el poema visual de Joan Brossa, Bàrcino, sinó que ens hauríem pogut passejar per sota dels arcs de l’aqüeducte imponent que, de fet, seria nou de trinca.
Si haguéssim passejat (amb el CATclub) per la Barcelona d’ara fa uns 2.000 anys… Ens hauríem trobat amb el Santi, el nostre cicerone (aquí hi va de perles, el llatinisme!), al bell mig del pla de Barcelona, i tindríem una vista espectacular de les muralles de la ciutat. I el… Iacobus Rierus (que així es diria el Santiago Riera) no hauria anat vestit amb texans i un polo, sinó que s’hauria posat la toga dels diumenges per rebre uns visitants estrangers que venien a aprendre la seva llengua (un català una mica arcaic).
Si haguéssim passejat (amb el CATclub) per la Barcelona d’ara fa uns 2.000 anys… No hauríem entrat a la ciutat emmurallada pel carrer del Bisbe, sinó pel Decumanus Maximus, i hauria estat una entrada triomfal, per entre les domus dels patricis de la ciutat. Això sí, no hauríem pogut veure el deliciós pati de la Casa de l’Ardiaca (viatjar en el temps té aquestes coses).
Si haguéssim passejat (amb el CATclub) per la Barcelona d’ara fa uns 2.000 anys… Hauríem seguit caminant pel Decumanus i hauríem fet cap al temple d’August, que se’ns presentaria massís i imponent, amb totes les columnes (i no només les que s’amaguen al Centre Excursionista de Catalunya) i una bassa d’aigua amb una estàtua de l’emperador déu al mig que oferia l’aigua als ciutadans romans i als ibers que, fascinats per aquesta nova civilització, es volguessin romanitzar. Ah, i hauríem entès de cop el títol de la nostra ruta: «Aigua i poder a la Barcelona romana». I, per cert, que també hauríem pogut aclarir d’una vegada cap on estava encarat el temple d’August (cap a la Generalitat o cap a la catedral?) i de tornada al segle XXI ho hauríem pogut explicar als arqueòlegs d’ara (una altra cosa és si ens haurien fet cas o no).
Si haguéssim passejat (amb el CATclub) per la Barcelona d’ara fa uns 2.000 anys… Un cop arribats al temple, a dalt de tot del Mont Tàber, hauríem enfilat la baixada, creuat el Cardo Maximus i, pel que ara és el carrer de la Ciutat, hauríem seguit en direcció a mar, endinsant-nos en els baixos fons de Bàrcino. L’ambient de mar ja se sentiria, perquè el tindríem al cap del carrer; i segurament ensumaríem l’olor de la factoria de garum (sí, també podríem aclarir si el garum fa olor… o pudor!). I arribaríem a la porta Decumana i ens trobaríem les termes fora ciutat i sabríem, per fi, si les de l’esquerra eren un prostíbul o, al contrari, eren termes exclusives per a dones —com suggereixen alguns arqueòlegs— que, a la Barcelona romana tenien un poder i una dignitat especials. I si fos així, modificaríem el títol de la nostra ruta: «L’aigua i el poder de la dona a la Barcelona romana».
Arribats aquí, m’adono que el plusquamperfet de subjuntiu no calia, perquè gràcies al Santi podem dir que hem passejat (amb el CATclub) per la Barcelona d’ara fa uns 2.000 anys… Gràcies!
PS. I per seguir treballant el plusquamperfet de subjuntiu i el condicional compost i les hipòtesis, una cançó:
Francesc Massana Cabré
Tècnic de l’Àrea de Dinamització Lingüística