Jaciment: Els Altimiris (St. Esteve de la Sarga, Pallars Jussà).
Campanyes: 2004 fins a l’actualitat.
Direcció: Marta Sancho (2004-2021), Walter Alegría (2007-2021), Núria Artigas (2017) i Jordi Valverdú (2019-2021).
Descripció:
Els Altimiris, ubicat al capdamunt (c. 900 m) d’una de les contraescarpes del Montsec d’Ares (Prepirineu de Lleida), en un context de boscos i pastures i en un punt entremig dels primitius bisbats d’Ilerda, Urgellum i Osca, es presenta com un exemple dels primer establiments monàstics que es fundaren a cavall de l’Antiguitat i la Primerenca Edat Mitjana.
Les fonts escrites de l’Antiguitat Tardana es refereixen amb relativa freqüència a aquests cenobis de muntanya, però tot i així existeix un gran dèficit pel que fa a la seva identificació arqueològica, en gran part degut a dues circumstàncies: perquè sovint la configuració estructural intrínseca d’aquests jaciments no difereix –aparentment– de la d’un assentament o poblat de caràcter civil; i altres cops perquè aquests primitius monestirs segueixen actius durant l’Edat Mitjana i segles moderns, fet que comporta que els nivells i estructures fundacionals quedin arrasades, la qual cosa dificulta la seva identificació com a espai monacal.
El jaciment està assentat en una superfície més o menys triangular, amb una acusada pendent, delimitada per dos precipicis (E i W) i per un gran mur de tancament (N). Les línies dels precipicis interseccionen en un vèrtex on es localitza el ‘Pas de Santa Cecília’, un estret pas consistent en una gran massa rocosa modificada per la mà humana que a la vegada faria la funció de comptador de caps de bestiar, i l’hagiotopònim del qual cal relacionar amb l’advocació de l’església del jaciment, de la que no es té cap referència documental coneguda. Amb un arc cronològic que va del segle V al VIII/inicis del IX i un moment àlgid en els segles VI-VII, les dades arqueològiques revelen l’existència en un punt central del jaciment d’un complex conjunt d’edificacions fetes a base de blocs units amb morter de calç i arena, amb enlluït interior i exterior, distribuïdes entorn d’una església de nau única i absis semi-circular inscrit en un rectangle; aquesta església fou fundada cap a finals del segle V. Al seu voltant es distribueixen altres estructures: un edifici rectangular de caràcter comunal construït amb tècniques de tradició tardorromana (opus caementicium i opus signinum), i varis petits fons de cabana semiexcavats a la roca.
Entre el fragmentat material arqueològic destaquen un petit morter i l’estructura de ferro i el plat de bronze d’una balança de precisió; les analítiques al fons del plat han revelat l’elaboració de productes de farmacopea i derivats de les resines arbòries. Entre les formes ceràmiques, abunden els recipients d’ús quotidià com gerres i cassoles, i en menys proporció apareix vaixella de luxe (DSP, TSHT, ARS). Destaquen també les àmfores per a vi i oli. Els metalls estan representats per nombrosos claus de construcció relacionats amb els sostres, una petita esquella, i varies agulles pertanyents a sivelles de cinturó. Completen el catàleg moble varies restes d’escòries de ferro i vidre, així com materials lítics (afiladors, pedrenyals i lasques de sílex).
L’estudi de les restes de fauna mostra un predomini dels ovicaprins, seguits en menor percentatge pels lepòrids, els suids i els bòvids; i de manera molt residual cèrvids, èquids i cànids. Però la troballa que més ha cridat l’atenció és un conjunt d’ostres localitzades en una de les estances de l’entorn de la basílica, atès que la zona del Montsec es troba força allunyada de la costa (a uns 180 km en línia recta).
