Jaciment: Palau Reial de Valldaura (Cerdanyola del Vallès, Vallès Occidental).

Campanyes: 2018 fins a l’actualitat.

Direcció: Maria Soler, Walter Alegría, Marta Sancho.

Projecte patrimonial: Vicente Guallart

Coordenades: 426938, 4589148 (UTM31N – ETRS89)

 

Ubicació i situació inicial:

El Palau Reial de Valldaura s’ubica a l’actual municipi de Cerdanyola del Vallès (Vallès Occidental), a l’anomenat Sot de Valldaura, en la vessant nord de la serra de Collserola, sota el coll conegut com el Pas del Rei i al límit amb el terme de Barcelona. Se situa a una altura de 225 m sobre el nivell del mar i constitueix un lloc d’altimetria irregular dotat d’una rica i exuberant vegetació.

El jaciment es troba en un espai propietat de l’Institut d’Arquitectura Avançada de Catalunya (IAAC). L’interès d’aquesta institució per incrementar el coneixement sobre la riquesa del seu patrimoni patrimoni va motivar l’inici d’un projecte històrico-patrimonial propi, coordinat per l’arquitecte Vicente Guallart, qui l’any 2011 va encarregar la realització d’uns treballs de prospecció amb georadar que van permetre detectar un seguit d’estructures al subsòl.

L’interès del lloc i de les restes documentades va fomentar que l’any 2017 se signés un conveni de col·laboració entre l’IAAC i la Universitat de Barcelona, amb l’objectiu de fomentar les actuacions arqueològiques al jaciment. Des de l’any 2018 la recerca s’integra dins del projecte de recerca arqueològica “Castells, monestirs i palaus. Poder, territori i paisatge (segles XII- XVII)”, finançat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’IAAC.

Breu trajectòria històrica:

La trajectòria històrica del jaciment s’inicia a meitat del segle XII, amb la construcció en aquest indret del que fou el primer monestir cistercenc del territori català: Santa Maria de Valldaura. Es va edificar sobre un terreny cedit l’any 1150 per la família Montcada al cenobi occità de la Gran Selva, situat prop de Tolosa de Llenguadoc. Sabem que sis anys més tard ja funcionava com a monestir, però a l’entorn de 1169 fou traslladat a la nova i definitiva fundació de Santes Creus.

Havent estat explotat per part dels cistercencs com a granja fins a final del segle XIII, s’hi construí un Palau Reial, dedicat a l’esbarjo, la caça i el repòs dels monarques catalans. Ho va ser per al rei Jaume II, qui hi residí juntament amb la seva família durant llargues temporades. Però també per als seus successors, des d’Alfons el Benigne a Martí l’Humà. Al llarg de l’edat mitjana, el Palau Reial fou cedit a diversos beneficiaris, els quals estaven obligats a tenir-lo preparat per albergar-hi el monarca i el seu seguici.

Amb l’arribada dels Trastàmara, la casa va entrar en una profunda decadència. Ni Ferran d’Antequera ni Alfons el Magnànim la van freqüentar, fins que Joan II la va vendre. Des d’aquell moment, la finca de Valldaura esdevingué una propietat privada aliena a la voluntat reial. Poc a poc, les restes medievals de l’antic Monestir i Palau de Valldaura van anar desapareixent. A mitjan del segle XIX les edificacions van ser desmuntades i bona part dels carreus van ser utilitzats per a la construcció de la masia de Can Valldaura Nou, que actualment alberga la seu de l’IAAC.

Intervencions arqueològiques:

Les excavacions arqueològiques van iniciar-se l’any 2018, a través d’un conveni de col·laboració entre l’IAAC i la Universitat de Barcelona, que posteriorment es va integrar dins del projecte “Castells, Monestirs i Palaus. Poder, Territori i Paisatge (segles XII-XVII)” finançat pel programa de recerca arqueològica de la Generalitat de Catalunya i l’IAAC.

Les excavacions arqueològiques realitzades al jaciment ens han permès documentar les estructures corresponents al Palau Reial de Valldaura, que es troba emmarcat per un mur perimetral de 31 x 31 m construït durant la Baixa Edat Mitjana amb pedra local i morter de calç. L’esmentat recinte integra diverses reformes que fossilitzen l’espai tancat central, alhora que l’amplien amb una terrassa al nord-est i una masia a l’extrem sud-est. És molt probable que aquestes estructures modernes s’estiguin recolzant sobre restes anteriors d’època medieval.


BIBLIOGRAFIA

CATALÀ ROCA, Pere; BRASÓ I VAQUÉS, Miquel: “La Casa Reial de Valldaura”, Els castells catalans, vol. I. Barcelona, Rafael Dalmau, 1967, p. 548-552.

FORT I COGUL, Eufemià: “Los pergaminos de Valldaura-Santes Creus en el AHNM”, Studia Monastica, 8-2 (1966), p. 295-312.

MADURELL MARIMON, José M.: “El Monasterio de Santa Maria de Valldaura del Vallès (1150-1179)”, Analecta Sacra Tarraconensia, 25 (1953), p. 115-163.

MADURELL MARIMON, José M.: “Els reis de Catalunya-Aragó i la casa reial de Valldaura”, Estudis d’Història Medieval, 2 (1970), p. 45-67.

SÁNCHEZ, Miquel: El Cister: i al principi fou Valldaura. Santa Maria de Valldaura, 1150-1169. Valls, Cossetània Edicions, 2001.

SÁNCHEZ, Miquel: Història de Cerdanyola: dels orígens al segle XX. Cerdanyola del Vallès, Montflorit, 2005.

Categories: Jaciment