Jaciment: Monestir femení hospitaler de Santa Maria d’Alguaire (el Segrià).
Campanyes: 2016 fins a l’actualitat.
Direcció: Maria Soler, Walter Alegría, Marta Sancho.
Coordenades: 298716, 4623491 (UTM31N – ETRS89)
Ubicació i situació inicial:
El jaciment se situa a la província de Lleida, dins el municipi d’Alguaire, sobre la penya coneguda com a serra del Convent, que des d’una posició privilegiada domina la plana del Segrià. Tot i l’amplia extensió del lloc (4,6 ha), els vestigis visibles abans de començar a excavar eren molt escassos. Per un cantó, vorejant el jaciment pels límits sud-est i nord-est, s’alça un llarg mur de tàpia sobre filades de pedra que alguns autors interpreten com a part d’una antiga fortalesa d’origen andalusí, mentre que per a altres constitueix el mur perimetral de protecció del recinte monàstic. Més enllà d’això, al límit nord-oest de la penya s’entreveien els vestigis d’una estructura de pedra que avui sabem que formava part de l’absis de l’església conventual.
Breu trajectòria històrica:
D’origen andalusí, el lloc d’Alguaire apareix a la documentació comtal a meitat del segle XII, amb la conquesta i posterior cessió a l’ordre de Sant Joan de Jerusalem de la fortalesa ubicada en aquest indret amb l’objectiu de fundar-hi una comanda hospitalera. El monestir femení d’Alguaire és hereu del fundat poc abans a Cervera, traslladat a meitat del segle XIII a la serra del Convent. Es tractava d’un monestir femení de dones hospitaleres, integrat per les filles de la més alta noblesa catalana, encapçalades per una priora. Sabem que els dominis de dita comanda van anar incrementant-se durant la baixa Edat Mitjana, amb possessions no només al terme d’Alguaire sinó també a altres llocs de la plana del Segrià.
La trajectòria del monestir va viure múltiples vicissituds. Sabem que el cenobi va patir la irrupció de la Guerra Civil catalana del segle XV, però molt més intens fou l’embat de la Guerra dels Segadors, que el 1640 va obligar la comunitat a refugiar-se al palau episcopal de Lleida. El seu emplaçament en territori de front i les dificultats econòmiques per continuar subsistint van determinar que el 1644 la comunitat es traslladés a Barcelona. El 1651, però, la pesta va afectar la ciutat comtal i les religioses, després d’onze anys d’absència, van retornar a Alguaire.
La tornada al monestir no va ser fàcil perquè l’edifici estava en ruïnes i foren necessàries obres de reparació. Les dificultats econòmiques i el mal estat del monestir van empènyer la comunitat a sol·licitar, el 1684, el trasllat definitiu a Barcelona. Tot i l’oposició inicial del bisbat de Lleida, la seva marxa va ser autoritzada i les religioses van abandonar definitivament Alguaire el 1699, passant a ocupar el palau del Gran prior de Catalunya. En aquest emplaçament van continuar, no sense algunes interrupcions, fins el 1880, quan van ser traslladades a Sant Gervasi de Cassoles i, posteriorment, el 1976, es van instal·lar al nou monestir construït a Valldoreix, que va quedar deshabitat el 2007 per falta de vocacions.
Intervencions arqueològiques:
Les excavacions arqueològiques van iniciar-se l’any 2016 mitjançant un conveni de col·laboració entre l’Ajuntament d’Alguaire i la Universitat de Barcelona, amb l’objectiu d’estudiar la trajectòria històrico-arqueològica del jaciment. A partir de l’any 2018 aquests treballs es van integrar dins del projecte “Castells, Monestirs i Palaus. Poder, Territori i Paisatge (segles XII-XVII)” finançat pel programa de recerca arqueològica de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament d’Alguaire.
Les excavacions realitzades fins avui ens han permès documentar les estructures corresponents a l’església del monestir. Els vestigis localitzats ens mostren l’existència d’una església monumental de grans dimensions (5,5 m d’amplada x 30 m de longitud). La nau del temple estava coberta amb una volta sostinguda per quatre parells de pilars decorats amb columnes de mitja canya. El temple disposava de creuer i un absis sobrealçat, així com diverses capelles laterals. Tot i que la comunitat accedia a l’església a través de la porta de comunicació amb el claustre, la portalada principal se situava als peus de la nau i tenia un caràcter monumental.
BIBLIOGRAFIA
ALTURO I PERUCHO, Jesús: Diplomatari d’Alguaire i el seu monestir duple de l’ordre de Sant Joan de Jerusalem (1245-1300). Barcelona, Fundació Noguera, 2010.
BERTRAN I ROIGÉ, Prim: “Les ordinacions del convent d’Alguaire”, Cuadernos de Historia económica de Cataluña, 17 (1977), p. 25-56.
COLL SANABRA, Araceli: Diplomatari del Monestir Santjoanista d’Alguaire (1301-1350): estudi i edició. Tesi doctoral inèdita, Universidad Autònoma de Barcelona, 2016.
FUGUET SANS, Joan: Templers i Hospitalers. Guia de les terres de Ponent i la Franja. Barcelona, Rafael Dalmau, 2000.
LLADONOSA, Josep: Història de la Vila d’Alguaire i el seu Monestir Santjoanista. Lleida. Gràfiques Larrosa, 2007.
SANS I TRAVÉ, J.M.: “Els ordes militars a Catalunya”, Catalan Historical Review, 4 (2011), p. 201-225.
SOLER SALA, Maria: “Arqueología de los espacios monásticos medievales: el monasterio femenino de Alguaire (El Segrià)”, VI Congreso de Arqueología Medieval (España-Portugal). Alicante, SEAM, 2019, p. 607-613.