Avui dia, els currículums escolars estan molt delimitats per les competències que volem que els estudiants adquireixin en el període d’estudis i pels continguts en termes de «sabers» que els estudiants han d’aprendre (o, com a mínim, «estudiar»).  Entre aquests elements definitoris no s’inclouen les qüestions que cal abordar. Fins i tot quan les qüestions estan molt vives , per exemple quan s’esmenten els ODS (objectius per al desenvolupament sostenible), aquests no apareixen en format de qüestió.

Podríem imaginar un currículum on es definissin els objectius d’aprenentatge en termes de les qüestions que cal estudiar i on s’avaluarien els grups d’estudiants (i als estudiants individualment) per la qualitat de les respostes aportades i de la forma de presentar-les i defensar-les. Però com que aquest currículum encara no existeix, cal buscar qüestions que els estudiants puguin assumir com a pròpies i que siguin rellevants, per tal que tingui sentit dedicar esforços a buscar-ne una resposta apropiada.

Com deia el pedagog andalús José Manuel Estévez Zaragoza (2003): «No tiene sentido dar respuestas a quienes no se han planteado la pregunta; por eso, la tarea básica del docente es recuperar las preguntas, las inquietudes, el proceso de búsqueda de los hombres y mujeres que elaboraron los conocimientos que ahora figura en nuestros libros.[…] Para ello hay que abandonar las profesiones de fe en las respuestas ordenadas de los libros, hay que volver las miradas de nuestros estudiantes hacia el mundo que nos rodea y rescatar las preguntas iniciales, obligándoles a pensar.»