La tecnologia ha canviat radicalment la forma en com ens relacionem entre nosaltres i amb el món. La ubiqüitat, les respostes instantànies, la capacitat per transformar el nostre entorn i transportar-nos d’un lloc a un altre són només alguns dels exemples que trenquen amb el que havíem entès, tradicionalment, com a model de vida.
L’abandonament de les humanitats que permeten reflexionar, analitzar i confeccionar un pensament crític ha estat una de les primeres conseqüències d’aquest món canviant que tenim davant. En el seu lloc, s’aposta per un coneixement aplicat, que permeti produir X concepte / objecte del qual obtenir un benefici. El fer està guanyant la batalla al saber.
Però llavors, què han d’ensenyar les universitats? Observant aquesta tendència, podem afirmar el lluny que queda la visió platònica de la universitat com Acadèmia, de lloc que atresora el saber, punt de trobada del pensament crític i discussió d’idees. Així doncs, lluny d’ensenyar models de comportament i conducta que corresponguin a hàbits virtuosos el saber fer impera a les aules.
Els economistes i els partits polítics s’entesten en els debats de nombres i xifres, però el món i les persones necessiten solucionar els problemes de manera humana (a part de tècnica). Algunes de les etapes més negres que la humanitat ha donat a llum han estat, precisament, per obstinar-se a reduir a les persones a simples dades; per apostar pel coneixement tècnic i deixar de banda l’ètica.
https://es.unesco.org/courier/2018-1/universidad-y-democracia-credulos
Cap a on anem?
