«rouge_vermell» representa pels Tallers de Gravat de la Facultat de Belles Arts de Barcelona, en primer terme l’edició d’un portfoli (—que reuneix el projecte gràfic d’un seguit d’artistes, alumnes i professors—), i en segon, un llibre d’artista. En aquesta segona accepció suposa el compendi d’una proposta que es formalitza sota aquest aspecte, el de llibre, com una natural evolució de l’objecte editable.
S’inicia el maig del 2001 en una activitat de workshop amb el leitmotiv «La memòria del color: rouge-vermell». Des de la suggestió d’aquesta premisa es concentrava un període de debat entorn el color vermell, extenent-se geogràficament de Barcelona a Llimotges. En definir-lo, l’intercanvi de parers artístics hi era ben present, i en aquesta línia es va generar aquest programa col·lectiu.
Les disquisicions al voltant d’un color tan emblemàtic, comportaven un valor afegit, la confluència de dos tallers d’edició i impressió adscrits a centres d’ensenyament superior dedicats a l’art: l'École Nationale d'Art et de Design de Limoges-Aubusson i la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona.
El workshop es va desenvolupar als tallers de la seu d’Aubusson. Aquest era un enclau en certa manera simbòlic: antiga seu dels tintorers a la riva del Creuse, la seva memòria està vinculada al riu que l’atravessa i a l’activitat de la tapisseria i el tintat de les filatures des del segle XVI. La qualitat de les seves aigües, riques en taní, fan que la llana rentada en el seu cabal sigui especialment receptiva als agents colorants. Durant segles, la riva ha vist estesos colors i colors de l’entintat dels fils emprats en la fabricació de tapissos enviats a teixir a la Manufacture Nationale des Gobelins de Paris. També ens resulta familiar associat a la infantesa de Louise Bourgeoise quan recorda les vivències, refugiada de la guerra, en aquest indret. La familia materna de l’artista provenia d’aquesta vila i es dedicava al tractament del color dels filats.
En aquest interval de temps dues paraules retornen en forma de clau de volta: la primera és vermell, i la segona és memòria. Cadascú dels 20 participants configurava una imatge sobre la idea del seu vermell, fer-la visible era fer-la distingible de la resta que participàven del mateix context. Així mateix, en particularitzant-la, passava a configurar el nucli sobre el que s’anava construint l’objecte portfoli. Aquesta producció estrictament visual en el seu inici, embolcall d’un seguit d’imatges, en un moment donat passa a estructurar-se prenent una nova forma, que en l’actualitat defineix el projecte com a llibre d’artista. En tant que presentació, compleix el requisit de seqüència de pàgines, que innegablement és un atribut propi del llibre, i a la vegada, la successió d’imputs sobre el vermell gravada en la nostra memòria i impresa sobre el paper, manté una particular narració que prossegueix en la recreació de la futura memòria dels qui observen el llibre.
Seguint el criteri de l’edició que el precedeix, aquest llibre s’organitza en certa manera, sense premeditació, en un sistema d’ordenar el color i d’anomenar el color. El color genèricament és informe, però acaba prenent forma en dibuixos i figures. Aquestes formes es presenten dividides i gran part de les vegades, aquestes divisions estan associades a paraules. El color singular, passa a transformar-se en colors plurals, en funció de les diferents demandes d’anomenar-lo, d’adjectivar-lo, de formalitzar-lo dintre del significat que denota la paraula, al reunir-la i donar-li forma tipogràfica.
Com apunta Wittgenstein, coincidim millor en definir una forma que en definir un color, sembla que n’estem més capacitats, que tenim més arguments. En el seu text Observacions sobre els colors1, examina una sèrie de proposicions sorprenents, que expressen fets significatius sobre la lògica i la gramàtica de la naturalesa del color. Aquest exercici filosòfic formava part del material que es va facilitar als participants com a document de discussió. Wittgenstein desmunta les teories del Romanticisme recorrent a una col·lecció d’aforismes que reflexen un diàleg imaginari amb el pensament de Goethe i Runge, esquivant els paranys del llenguatge i també, recreant-se en el seu domini.
Seguint aquesta linealitat cada imatge sobre el vermell va precedida d’un veritable vermell que omple el full de paper donant la rèplica, formant uns binomis «vermell» i «forma vermell», a la manera del mostrari que configura una carta de color. El vermell actua com un pont entre la seriació i la narrativitat. Cada vermell és un interval que marca la freqüència rítmica a la que ens sotsmet el «rouge_vermell» (en tant que llibre).
Descobrim la cadència dels significats a mesura que anem passant les pàgines, que anem llegint visualment, captant, cada percentatge de magenta, sumat al de groc, al pessic de cian o a la mil·lèsima de negre que configuren i qualifiquen el vermell complet, el triat per cadascú.
I és en aquesta progressió de la imatge impresa, quan evoluciona de portfoli a llibre d’artista, que els mitjans digitals representen una contribució a la causa del «significat», ja que es manifesten com a detonants de noves possibilitats en prendre rellevància en altres suports, en formalitzar-se com a nous objectes gràcies al desplaçament del contenidor, de la forma… en paraules de Wittgenstein, més fàcils de definir com a tals.
El portfoli continua tenint vigència ja que ens aporta una comprensió de la totalitat que seria el nom genèric de vermell a través del que es concreta i s’especifica, fent-se particular en cadascun dels artistes.
Algunes de les indicacions preliminars observades durant aquesta experiència refereixen que: Un color és abans que res una percepció fragmentària de la llum. Un mateix color evoca infinites connotacions, lectures i metàfores. La nomenclatura més simple sobre color distingueix únicament entre la foscor i la llum. El color es fa concepte en referència al seu propi context d’origen. En sintonia amb aquestes accepcions entra en joc un dels aforismes clau de Wittgenstein en afirmar: «Jo tracto els conceptes de color com els de sensació. És un comportament tant plàstic com literari».2
Amb aquesta idea de continuitat, sense intervenció de criteris diferencials, és quan pren sentit que el nostre llibre sigui eminentment visual, i alhora aquest comportament plàstic esdevingui literari. Aquesta proposició és la que finalment preval sobre les altres a l’incitar la resposta impresa que contenen les cobertes: en lúcida tipografia helvetica retallada en negre sobre blanc.
Com a aproximació a la realitat anàlogica sobre el vermell indi, el cadmi, l’escarlata o el vermell turc, assumim la interpretació digital impresa que passa a numerar la sensualitat de la fruita oberta, la prohibició de la senyalètica o el signe polític com a «Red 032C», «1935C», o «221C». Tenim vermell i tenim vermells. 3 El vermell és un, i els vermells són molts. Dues han estat les maneres de dividir el color a «rouge_vermell»: l’una és verbal i l’altra és visual.
