Exposició INTRA, La pràctica artística com a model d'experiència

Fundació Suñol des del 22/04/2022 al 07/05/2022.

La idea simbòlica de prototip, entès com a maqueta expandida o model preliminar i sempre provisional d’una producció posterior en actiu, és el nexe conceptual que articula la diversitat de projectes i processos de producció que es presenten a l’exposició.

Artistes: Eugènia Agustí, Lali Barrière, Joaquim Cantalozella, Mercè Casanovas, Lúa Coderch, Paco Chanivet, Alejandra López, Beatriz Regueira, Javier Lozano, Esther Moñivas, Marta Negre, Òscar Padilla, Cristina Pastó, Eloi Puig, Albert Valera, Antonia Vilà, Alicia Vela i Àngels Viladomiu.

Fundació Suñol.
Mejía Lequerica 14, 08028 Barcelona
+34 934 961 032
info@fundaciosunol.org

Horarios: Miércoles a Viernes, 11 a 14h i 16 a 19h.
Sábados mensuales. Entrada gratuita

Mercè Casanovas

Repensant a Penone

En la sèrie Essere Fiume (1981), Giuseppe Penone pren una pedra natural del riu, la duplica i la inscriu a l'ordre d'una creació divina. L'artista reprodueix escrupolosament, en una segona pedra, la forma de la primera i canvia el seu estat: passa del món natural al món cultural.
Aquesta subtilesa de la semblança imperfecta, la ficció del mimetisme que comporta la duplicitat del procés natural, m'ha portat a repensar la seva obra ia extrapolar-la al món de la impressió en 3D.
L'escaneig d'una pedra i la impressió en tres dimensions reprodueix a la perfecció cada fragment i cada detall de la pedra, però la seva naturalesa és una altra. El material utilitzat per imprimir és un plàstic biodegradable (PLA) que capta la forma i la textura de l'original, però el pes, el tacte i el llenguatge utilitzats són diferents.
A Essere Fiume, l'escultor es converteix en l'aigua d'un riu que modela, llima i poleix a poc a poc la pedra. Ara, en canvi, és la impressora la que construeix i reprodueix estrat a estrat la pedra original, a partir de la informació que transmet l'ordinador. L'aigua dissoldrà el PLA, com el riu poleix i dissol, amb el pas del temps, la pedra del llit.

Eloi Puig

Tilottama-Kotekan Alignment

Tilottama-Kotekan Alignment (2018-2019) es basa en la comparació de dues imatges donades. D'una banda, la imatge de la nimfa Tilottama, protagonista de la llegenda hindú de les asures Sunda i Upasunda i responsable de provocar la seva destrucció mútua per l'amor cap a ella. Fins i tot els déus Shiva i Indra es descriuen com a enamorats de Tilottama. El dibuix és obra del pintor indi Raya Ravi Varma i és una fusió clara de les tradicions indígenes amb les tècniques de l'art acadèmic europeu. D'altra banda, una fotografia d'un kantilan gangsa, que forma part del conjunt d'instruments balinesos anomenat gamelan. L'estiu del 2018, Víctor Ojeda, component del grup Gamelan Penempaan Guntur1, escriu una partitura per a gamelan que posa música a la llegenda.
La comparació entre les dues imatges s'ha fet a través de Sigmament, un programari d'alineació d'imatges realitzat per Marc Padró i basat en el mètode d'alineament de seqüències utilitzant l'algorisme de Needleman-Wunsch.
Tilottama-Kotekan Alignment és presentat en diàleg amb l'obra de Pinot Gallizio Industrial Painting, de l'any 1985. Com a artista i membre situacionista, Gallizio intentava subvertir la mercantilització capitalista de la vida quotidiana. Aquesta obra pretenia adaptar-se a les tècniques de fabricació mecanitzades per desafiar els models establerts per a la producció i la distribució d'art. Es tracta d'un llenç pintat de 174 metres, enrotllat, del qual només es mostren uns deu metres de longitud. Es va fer utilitzant una pseudomàquina de pintura de baixa tecnologia, simulant una producció industrial, tot i mantenir l'entitat de peça única. Gallizio, llavors, ho tallaria en seccions per ser venudes.

Eugènia Agustí, Lali Barrière

3.000 passos fins al blau gel

Aquesta peça és una animació generativa minimalista creada a Processing, inspirada en el poliedre d'Albrecht Dürer. L'animació mostra un poliedre en rotació continuada, amb la particularitat que no s'ensenyen les arestes ni els contorns de les cares. D'aquesta manera, l'aparença que percebem és una figura plana, un polígon que varia al llarg del temps. L'animació ens permet endevinar la tridimensionalitat de l'objecte complet. Aquesta ambigüitat visual és accentuada per l'ús del color. El color del fons es construeix a partir del color de la figura afegint-hi un petit percentatge de blanc. El poliedre és un romboedre truncat amb dues cares triangulars i sis cares pentagonals, que gira sobre tres eixos. La seva representació plana és una projecció ortogonal. Per fer l'animació, s'han calculat les matrius de rotació, en comptes de fer servir les eines de 3D que proporciona Processing. L'objectiu és poder controlar la projecció ortogonal i treballar amb les coordenades dels punts a l'espai o al pla, segons convingui. Els paràmetres de l'animació són l'angle i el percentatge de truncat del poliedre, les velocitats de rotació a cadascun dels eixos, la mida del poliedre i el color. Tots els paràmetres poden canviar de forma aleatòria, amb més pregnància als canvis de color. Les transicions es fan en instants aleatoris i amb temps aleatoris, però sempre a un ritme lent.

Joaquim Canatalozella

Aurea de bondat

Aquí presento un prototip d'aurèola lluminosa. Ho he construït en tres dimensions, primer mitjançant un material fàcilment emmotllable, per després reproduir-lo amb tècniques d'impressió digital. Ambdós processos es confronten amb la lògica constitutiva del que s'està representant: fer físiques les emanacions de llum d'un cos. Pel seu caràcter, la llum no té una forma concreta, però, en canvi, sí que ha estat representada de maneres molt variades. Són, en si mateixes, assajos visuals plens d'il·lusionisme, però amb un poder destacat per assentar relats. La meva proposta intenta seguir amb l'especulació formal de capturar i representar allò inaprensible.

Lúa Coderch

No yo

No yo (2018) es una pieza videográfica en la que se exploran distintos problemas relacionados con la voz como fenómeno físico, con el habla y con el discurso. Se trata de la concatenación de seis episodios que corresponden cada uno a un personaje distinto, todos ellos narrados por una boca femenina fuera de contexto, que aparece en medio de un bloque sólido de color carne/maquillaje/nude. La boca femenina sirve de soporte visual a una voz, pero la voz que suena (y que habla) no es la suya: la boca (Ikram Bouloum) dice las palabras, pero ni la voz ni las palabras le pertenecen (Lúa Coderch). El desajuste o la discrepancia entre los dos hablares se resuelve (y no siempre) violentando la imagen, lo que le da a la boca una cierta apariencia mecánica. No yo toma como título y como punto de partida (el recuerdo de haber visto hace dos o tres años) una pieza teatral (y fílmica) de Samuel Beckett, datada de 1972-1973. En la pieza original de Beckett, una boca femenina fuera de contexto, que aparece en medio de un bloque sólido de color negro, rememora, con una narrativa entrecortada, algunos episodios que (niega que) le han sucedido a ella.

Paco Chanivet, Alejandra Gabrielidis

Etern retorn

Etern retorn (2018) és una peça feta en col·laboració entre Paco Chanivet i Alejandra López Gabrielidis per a Barcelona Producció 2018, exposada del 26 d'abril a l'1 de juliol de 2018 a La Capella. Hi veiem la mà d'un mico sostenint un mòbil que ressorgeix d'una muntanya d'anacards. Aquest fruit funciona com a contrapès al subjecte obsessiu-narcisista i la seva desensibilització, ja que s'utilitza com a teràpia natural per combatre la depressió, malaltia que es dóna de la mà amb una dimensió psíquica excessivament solipsista, d'un jo (o) petó. A la pantalla del mòbil, veiem un vídeo que mostra frases curtes, que surten com els crèdits d'una pel·lícula que ja sabem com comença i com acaba, amb l'estètica pròpia de les imatges d'estoc de la indústria hollywoodenca. Les frases apareixen i desapareixen com a centelleigs i comencen amb l'ànima quantificada, la dopamina digital, la subjectivitat automatitzada, el mercat al seu voltant, i acaben amb el superàvit de pantalla i el dèficit de serotonina. Al final, s'anuncia: “The revenge of flesh is coming” (“la venjança de la carn s'acosta”).

Beatriz Regueira Pons

_fantásticas_<3/

_fantàsticas_<3 (2019) és un vídeo el títol del qual fa al·lusió a la seva doble accepció de ser il·lusori i extraordinari. cap_1 amor_ patriarcado_pantalles_projecció és el primer de quatre capítols, encara en construcció, que aborden les relacions entre «política_cos_llenguatge_jo_amor». Es tracta d´un vídeo que combina els relats amorosos entre mare i filla, els mecanismes cognitius i emocionals que operen en l´experiència amorosa i la seva vinculació amb el sistema tecnopatriarcal.

Esther Moñivas

Transferència. Teixit viu

Transferència. Teixit viu (2018) és una peça performativa i audiovisual que evidencia la primacia donada als processos i les propietats emergents davant dels resultats i els elements aïllats. En ella, una xarxa física de llana visibilitza la posició i la intensitat -nombre d'intervencions- de cada agent humà dins d'un cert marge temporal i espacial del sistema de relacions, així com la seva connexió amb altres elements físico-simbòlics que formen part del seu discurs i que igualment experimenten transformacions (plantes, pedres, trossos de paper amb anotacions, dispositius digitals, cables, imatges projectades, paper d'alumini, plàstics, diagrames impresos, escultures, etc.).
En una fase avançada del diàleg, els fluxos del teixit derivats del moviment de les mans en parlar i dels canvis de posició dels interlocutors —convertits en performers— transmeten cada mínima tensió i fluctuació, cosa que estén a una dimensió física la transferència de coneixement. L'objectiu conceptual és ressituar la investigació artística en una perspectiva ampliada dins la societat del coneixement, assumint el valor i les problemàtiques que impliquen les seves dimensions relacional, afectiva, sensorial i, per tant, no exclusivament instrumentalitzada pel capital.
Aquesta peça va formar part de la taula de treball Transferències art-ciència-societat, dirigida per Esther Moñivas Mayor, Alejandra López Gabrielidis i Beatriz Regueira, al simposi Prototips Compartits. Experiències Artístiques Col·laboratives, celebrat el novembre de 2018 a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona. A la taula, es van posar en funcionament prototips metodològics neomaterialistes dins del marc ACTSE (art-ciència-tecnologia-societat-ecologia), utilitzant com a base els conceptes cyborg, de Donna Haraway (1991), i difracció i intra-acció, de Karen Barad (2007).

Marta Negre

Treball

L'obra que presento és la continuació del projecte Pedra, paper, tisores. Concretament, es tracta d'una peça escultòrica en 3D que reprodueix a petita escala el bec que feien servir el meu pare i el meu avi per treballar. Aquest últim, com explico a l'article que apareix en aquest mateix volum, havia estat presoner als batallons de treballadors, reconstruint la via del tren. Per tant, el bec simbolitza la feina, però també el càstig i la submissió. Fer-ne un objecte reproduïble em permet parlar d'una memòria personal que alhora va ser compartida per milers de persones. La seva mida petita també remet al joc, al souvenir o a les peces d'un col·leccionable, encara que en aquest cas el referent original no prové de grans gestes, sinó d'eines quotidianes plenes de vivències familiars.

Òscar Padilla

Loading

El meu treball se centra en la percepció actual del temps: s'ha passat d'un sistema de producció amb ritmes pautats i predictibles a un sistema basat en la transmissió de dades, la temporalitat de les quals és difusa. Aquesta situació genera paradoxes i contradiccions a la quotidianitat, perquè fa que el temps transcorri a diferents ritmes en un mateix espai. Accions pictòriques, vídeos i objectes tridimensionals, que dialoguen amb els elements constructius de la pintura, conformen un conjunt de peces que es caracteritzen per la representació repetitiva de determinats materials, amb la intenció de despertar un imaginari concret: fragments de pedres amb un alt percentatge de silici, blau de Prússia i pintura de marcatge. En aquest sentit, el sílex esdevé un element fonamental d‟aquest imaginari; les seves qualitats materials permeten unir els dos extrems de la història de la tecnologia: les eines de la prehistòria i els dispositius informàtics del segle xxi.
L'obra que presento aquí emfatitza els aspectes més materialistes del meu treball actual, i presenta aquestes paradoxes i ritmes diferents en un temps suspès. Busco ralentir, o fins i tot aturar, una cosa que resulta pràcticament impossible de parar, ja que estem constantment interpel·lats a l'acció en una crida a «la urgència», tal com l'anomena Boris Groys. Al contrari del que va passar en dècades precedents, en què el saber, el treball i el lleure estaven separats per diferents temporalitats, ara estem obligats a actuar constantment a través d'uns temps i uns ritmes que s'encavalquen.

Cristina Pastó

Apoteci

La peça Apoteci (2019) sorgeix a partir del diàleg continuat entre art, ciència i tecnologia que he estat plantejant en els darrers treballs, en mitjans tan diferents com el dibuix minuciós d'aparença botànica, l'encunyat sobre papers superposats o, en aquesta ocasió, la impressió en 3D.
En aquest projecte he intentat aproximar-me al comportament ia les característiques d'una estructura biològica concreta: la dels líquens de naturalesa simbiòtica, capaços d'emmagatzemar aigua gràcies a un dels components, l'alga. D'altra banda, m'he plantejat reflexionar sobre el concepte de capes, intrínsec a la tecnologia 3D.
Per a aquesta idea inicial, era important aconseguir un material que es comportés orgànicament i donés sentit a la proposta. Vaig assajar amb un material translúcid, una barreja d'ingredients procedents de diferents algues i tubercles amb una gran capacitat per absorbir l'aigua. Es tracta d'una substància gelatinosa i humida al tacte, que manté les característiques intactes durant les 24 o 48 hores posteriors a la seva impressió, però que després va canviant en funció de l'ambient on es troba. El model, exposat a l'aire, perd progressivament les qualitats, canvia d'aspecte fins a assecar-se completament i la mida queda reduïda a una part ínfima.
El que realment sorprèn, però, és que aquesta mateixa impressió, hidratada novament, té la capacitat de recuperar la seva forma primigènia i conservar tots els detalls i la mesura inicial. Em fascina la seva elasticitat i resiliència, pròpies dels organismes vius, com si la peça impresa tanqués, entre les capes superposades de material, la memòria capaç d'activar l'obertura dels apotecis d'un liquen.

Albert Valera

30/28-26

Quan recorres els carrers de la ciutat, ben a prop de les façanes, pots contemplar «el rostre de l'arquitectura», on els edificis treuen el cap a la via pública; sembla que puguis intuir part del caràcter, tant dels seus habitants com dels constructors, percebent una manera de viure i una època històrica.
És en aquest recorregut entre arquitectures i persones on, amb una mirada que vol rebutjar la totalitat i centrar-se en el fragment, descobrim noves relacions formals entre les façanes dels edificis; on el límit és alhora frontera i nexe.
30/28-26 (2018) vol assenyalar una línia precisa, definida per la trobada de dues façanes contigües. És un senyal d'un espai que no arriba a lloc i vol convidar l'espectador a enfrontar-se a una línia que es troba al mig de dos llocs.
30/28-26 assenyala un punt precís, real, una divisió que no revela el seu interior —com ho fa un portal—, sinó que només ho assenyala, un límit com la línia on acaba un lloc i en comença un altre.
L'obra es compon d'una línia marcada en blau sobre un mur de formigó, a la manera com ho fan els paletes per marcar una paret. Aquesta línia està flanquejada per unes rajoles de ceràmica, que indiquen la numeració de dos edificis contigus i reprodueix a escala, fidelment —mitjançant tècniques de captació i impressió en 3D—, la trobada de les motllures dels sòcols dels dos edificis en aquest punt .
L'aprofitament i la propietat de l'espai disponible han configurat un límit, una línia entre les diferents construccions. Aquesta frontera, que interiorment pren forma de superfície, es manifesta a l'espai públic, al carrer, com una línia on se separen i alhora s'uneixen els edificis. Una línia que dóna continuïtat a les arquitectures i separa les persones que hi habiten.

Alicia Vela, Antònia Vilà

Ficcions neuronals

Capes del cervell. Ficcions neuronals que responen a interpretacions de les atròfies i els obstacles que es donen al cervell i que constitueixen mapes tensionals de demències. El cervell entès com un firmament estavellat, lloc on les cèl·lules estrella s'ofeguen pel setge dels axons i els astròcits.
Ficcions neuronals I. Dibuix amb llapis de colors sobre paper 100 gr/m2, 21 × 29,7 cm, 2019.
Ficcions neuronals II. Dibuix amb llapis de colors sobre paper 100 gr/m2, 21 × 29,7 cm, 2019.
Ficcions neuronals III. Grafit, llapis de colors, cera i text sobre paper 100 gr/m2, 21 × 29,7 cm, 2019.
Ficcions neuronals IV. Llapis sobre paper 100 gr/m2, 21 × 29,7 cm, 2019.
Ficcions neuronals V. Impressió digital i text a bolígraf sobre paper 100 gr/m2, 21 × 29,7 cm, 2019.
Ficcions neuronals VI. Dibuix a bolígraf sobre paper 100 gr/m2, 21 × 29,7 cm, 2019.
Ficcions neuronals VII. Llapis sobre paper 100 gr/m2, 21 × 29,7 cm, 2019.
Conjunt de ficcions. Llapis de colors, grafit i bolígraf sobre paper 100 gr/m2, dimensions variables, 2019

Àngels Viladomiu

Flor tipus/Flos generis

La sèrie de models botànics que presentem és el resultat d'un treball artístic experimental amb tecnologies 3D al voltant de la idea d'Urpflanze (planta primigènia), desenvolupada per Goethe en el seu conegut assaig La metamorfosi de les plantes.
Flor tipus és un disseny generatiu de la flor denominador comú. Parteix d'un nombre indeterminat de patrons formals d'espècies en flor, que han estat introduïts com a blocs (fulles, tiges, pistils, estams, pètals…) a la biblioteca d'un programa de modelatge digital paramètric. Mitjançant aquest programari, podem combinar els blocs en 3D de totes les flors, usant paràmetres modulars fixos en combinació amb un algorisme, i així aconseguim generar una nova espècie que alhora és part de totes les espècies introduïdes.
La premissa utòpica sobre la qual s'especula en aquest treball, és a dir, com obtenir la Urpflanze?, ens porta a considerar la fusió de totes les plantes del planeta en una de sola. Encara que, per dur a terme aquesta monumental operació, cal la desconstrucció de totes i cadascuna de les plantes, en un intent de «deshibridació metafòrica», si és que podem considerar-ho així.
Estem davant de la fase inicial d'un experiment i, més enllà de l'èxit o el fracàs d'aquest, de moment, el resultat és confús i interessant alhora. És complex, atès que descompon, descol·loca i altera les parts de la planta, però, en tot cas, continuarem insistint amb les infinites probabilitats de models botànics.

Exposició INTRA, La pràctica artística com a model d’experiència