Introducció

De la reproducció a la ficció. Martí Peran

Sense matriu és, naturalment, una expressió volgudament retòrica. D'una banda vol subratllar la possibilitat d'una imatge impresa que ja no es gesta en una matriu prèvia sinó que, al contrari, es produeix exclusivament per la mediació tecnològica. Si el gravat tradicional requeria d'un ofici escrupulós a l'hora de dissenyar les matrius de l'estampa, les noves tècniques d'impressió permeten repensar tant el procés com el producte final d'una forma dràstica. En aquesta perspectiva, el mateix enunciat sense matriu també voldríem que fos capaç de suggerir algunes de les situacions noves que es desenvolupen arran d'aquests replantejaments; en especial, les múltiples modalitats amb les quals es genera una narrativitat i una ficció que desplacen les categories de la representació i de la reproducció tradicionals.

Com és prou sabut, el gravat convencional, tot i la diversitat de tècniques que pot arribar a abrigar, emfatitza dos aspectes. En primer lloc, s'imposa com a creació d'un producte físic, amb una naturalesa de textures d'extrema importància. Aquesta característica, òbviament, es sotraga substancialment quan la imatge impresa ja no es determina a partir dels traços sobre la planxa sinó que es concreta a partir d'un teclejat. Amb aquesta mutació, l'evolució de la impressió, curiosament, incrementa el seu registre visual en la mateixa proporció que redueix la seva existència material. No és pas res nou: els móns virtuals, talment com si els calgués reparar el seu dèficit de realitat amb alguna reacció, es maquinen a partir d'una sobreconstrucció que els hiperrealitza. Aquest fet, molt probablement, no és aliè a l'altra característica del gravat tradicional que també es trasbalsa amb els nous procediments. En efecte, l'altre principi vinculat a la idea convencional del gravat era la seva profecia de la reproducció. El gravat, malgrat mantenir la seva condició material, és sobretot la tècnica que ha de permetre la reproducció, la difusió àmplia i democràtica de la representació, malgrat que en aquesta expectativa hagi d'inventar-se idees paradoxals com ara la de l'original múltiple. Com provàrem d'argumentar, les noves mediacions tecnològiques de la impressió comporten una progressiva erosió d'aquest principi convencional del gravat en benefici d'un major protagonisme de l'element purament narratiu. La hiperrealització i la nova ficció són, naturalment, dues clares constatacions de la condició desèrtica del real o, si es vol, de la condició ruïnosa de la matriu del món.

Per a calibrar la dimensió d'aquesta mena de canvis cal subratllar l'alt grau tecnològic que ha acabat per imposar-se. Només per aquesta mediació altament tecnològica s'explica l'eficàcia amb la qual els nous mitjans són capaços d'imposar les seves especificitats . Aquest és un punt molt important per corregir el diagnòstic massa precipitat segons el qual la cultura contemporània, senzillament, pateix una fascinació per la tècnica sense pair encara que tot això només és un instrument més elaborat. La situació ja és una altra. La capacitat de desenvolupar una experiència altament tecnificada permet convertir a la pròpia tècnica en el referent específic de l'experiència en qüestió. Així, tota la pensativitat i tots els processos productius que es desenvolupen per mitjà de l'univers digital, d'alguna manera, estan obligats a explorar i prendre els seus propis mitjans talment com el seu objecte. Per això, l'horitzó que acaba per imposar-se en el desenvolupament de la nova imatge tècnica ja no és la seva possible eficàcia representativa sinó, al contrari, la seva pròpia competència per a construir una nova representació. De retruc, amb aquest canvi d'accent, la seva il·lusió ja no és tampoc la simple multiplicació de la imatge, sinó la seva autèntica realització i desenvolupament. Per plantejar-ho estrictament en l'àmbit que ara ens ocupa: si el gravat tradicional genera una imatge fixa capaç de reproduir-se, la impressió digital manipula la imatge per a garantir el seu desenvolupament en el temps, el seu desplegament narratiu. El gravat tradicional representa, d'alguna manera, el paradigma de les expectatives que pot somniar la representació: reproduir-se i multiplicar-se. Al seu torn, la imatge absolutament tècnica de la impressió digital es desenvolupa en un altre registre; el seu somni és ara la realització i el muntatge de la mateixa representació, assolir la condició de ser una imatge-temps .

Naturalment, les vies pel desenvolupament d'aquesta imatge-temps - una idea manllevada a Deleuze- són aquelles que construeixen una narrativitat, una expansió més enllà de la quietud del pla de la imatge tradicional. Aquesta narrativitat pot habilitar-se, aprofitant els mateixos recursos de l'embalum tecnològic que hem reconegut, per molts diferents procediments: la projecció, l'animació, la interacció. Per qualsevol d'aquestes estratègies, la imatge tècnica s'estén com un esdeveniment; adquireix un temps de realització que li atorga un grau de factualitat capaç de substituir la realitat. De fet, el real esdevé el marc en l'interior del qual es sobreposen ficcions infinites. Aquesta és la doble absència de matriu. Així com ja no hi ha una planxa sobre la qual traçar una representació, tampoc no hi ha una realitat capaç de romandre rera la ficció de la imatge tècnica.

És veritat que en el conjunt de l'exposició hi conviuen projectes molt diferents; però malgrat tot, ens sembla que l'autèntic fil conductor del conjunt es podria trobar en el cos d'idees que hem plantejat més amunt. D'una banda, el treball de Bernat Cisneros, que utilitza el fotogravat per a reconstruir l'arbre genealògic d'una comunitat gitana, es podria interpretar com la reserva en la qual una tècnica tradicional encara és capaç de canalitzar un document real. Darrere seu, les litografies de R.G.Bianchi, ja emfatitzen tota la potencialitat retòrica de la visibilitat en convertir les dades reals en retallables susceptibles de ser recomposts en formes múltiples. En d'altres treballs -quan ja desapareixen definitivament les matrius del gravat tradicional- la sobirania de la ficció tecnològica que hem subratllat es fa més explícita. Hi ha ocasions en les quals aquesta ficció esclata literalment en forma de narracions virtuals; aquest és el cas dels espais especulatius de Ibon Sáenz o del joc d'ordinador ideat per Carmen Romero que, d'una forma ben significativa, proposa a l'espectador la construcció d'una biografia fictícia. Val a dir que, aquest mateix treball de Carme Romero, també senyala una qüestió molt recurrent en altres projectes presentats a l'exposició: l'exploració de la identitat, allà on tota la càrrega de ficcions esdevé més punyent.. En efecte, aquest és l'eix que plana rere l'esforç escenificat per Eufrina Ramis, els perfils i les ombres de Jessie Morin, la condició estrictament epidèrmica de l'autoretrat de Montse Carreño i, fins i tot, la melangia i el recolliment del jaç construït per Anna Marín. Al seu torn, Joan Morey presenta una nova entrega de la marca STP, un autèntic model d'aquesta inclinació contemporània per a emplaçar el real dins un escenari purament retòric.