Max Turull Rubinat
Facultat de Dret i IDP-ICE (UB)
L’IDP/ICE i Octaedro vam publicar, no fa gaire, una obra que està tenint ressò entre els responsables universitaris, per diferents motius. De vegades ens sentim una mica cansats de llegir assajos o nous discursos sobre els fins de la universitat o sobre el nou rol que han d’assumir aquestes entitats en la nova societat líquida o vaporosa en què vivim. Sovint és un mur de les lamentacions. I aquí és on juga, amb una mirada fresca i provocadora, ¡Escucha, rector! Las universidades singulares crean nuevos modelos de aprendizaje, de Lluís Pastor (Barcelona: Octaedro i IDP/ICE de la UB, 2023). Diria que aquesta obra s’orienta en el sentit contrari dels manifestos de Nuccio Ordine (La utilidad de lo inútil, Barcelona: Acantilado, 2013) o de Maggie Berg i Barbara K. Seeber (The Slow Professor, Granada: Editorial Universidad de Granada, 2022).
Com veurà de seguida el lector, aquesta obra li suscita a un mateix (almenys a l’autor d’aquest comentari) sentiments contradictoris. D’una banda, ens mostrem crítics i en desacord amb certs postulats, però, de l’altra, aplaudim i agraïm no només la sana sacsejada que ens imposa, sinó la frescor de propostes o exemples que clamen a favor de models més àgils, flexibles i elàstics que els actuals.
L’autor coneix el medi universitari per dins: ha ocupat diferents responsabilitats a la UOC (Universitat Oberta de Catalunya), ha impartit docència presencial, i ara és directiu d’un parell de consultories (Red Nostromo i Magma Somos) que aborden d’una manera diferent i disruptiva els nous reptes educatius.
Lluís Pastor parteix d’una premissa: la universitat ha d’evolucionar de manera decidida en paral·lel a la societat i, si no ho fa, desapareixerà, superada per altres corporacions que oferiran la formació que la societat demana i en els nous formats que els nous perfils d’estudiants exigeixen. La universitat ha de canviar perquè la societat canvia. La societat del segle XXI és una societat del coneixement, de la pressa i de l’entreteniment. O, dit amb un acrònim ja habitual, la societat VUCA: volatilitat, incertesa, complexitat i ambigüitat.
Aquesta és la premissa: o ens adaptem o desapareixem. Però aquesta premissa, i vet aquí l’element provocatiu de l’obra, és portada a l’extrem. Sembla que l’autor propugna que la universitat ha de seguir allò que la societat demana en tot i n’ha de satisfer totes les apetències. I aquí, quan parlem de societat, més aviat sembla que ens referim al que en una altra època hauríem anomenat formació social. Sens dubte, el sistema econòmic ho impregna tot: l’estructura social, l’estructura cultural i el sistema de valors. I, en la lògica de l’obra, la universitat no s’ha de resistir a aquest vendaval (neoliberal), sota pena de perdre el paper central i l’hegemonia certificadora. Plegar-se —diem nosaltres— acríticament al que la societat demana és reforçar l’espiral de les forces, sobretot econòmiques i financeres, que estan fent que la societat sigui com és. Però la societat també la conformen aquelles altres línies de pensament crític de tint més humanista i sostenible, per exemple. Per tant, si hem d’avançar junt amb la societat i paral·lelament a aquesta, a quina dimensió de la societat ens referim? En l’obra es dona per suposat que a la visió hegemònica.
Tot i aquesta premissa, el plantejament de Pastor és suggeridor tant per la crítica com per algunes de les propostes que fa. El llibre, sens dubte, suposa una sacsejada del model universitari actual, almenys el model anomenat continental.
Moltes de les propostes són de tall acadèmic i no purament docent, cosa que és una novetat que suscita un plus d’interès; altres mesures són organitzatives, i al final identifica set famílies d’universitats singulars. Perquè la universitat, diu Pastor, a més de modernitzar-se —en totes les seves dimensions— s’ha de singularitzar, ha de ser especial en alguna cosa, i cal que això la distingeixi de la resta. La singularització d’una universitat, i fins i tot una adaptació substantiva als nous temps, només pot transcórrer per un projecte estratègic institucional, que és l’eina principal per unir i alinear voluntats disperses.
¡Escucha, rector! es llegeix d’un glop. L’obra està ben escrita —l’autor és professor de Comunicació—, desperta interès, és fresca i de lectura lleugera, i sobretot resulta suggeridora i estimulant intel·lectualment, en especial per a aquells que des de diferents responsabilitats fem funcionar el sistema.
Vet aquí algunes idees que marquen la direcció de la seva proposta. El poder el té l’estudiant, que n’és l’usuari i s’acosta a ser-ne el client. Però ja no és l’ensenyament (el docent) que està al servei de l’aprenentatge (l’estudiant), sinó que tot el sistema educatiu s’aboca al servei del client. Aquest alumne/client marcarà la pauta de comportament corporatiu en un context en què la tecnologia ho ha canviat tot: ha alterat les coordenades de temps i espai que marcaven el ritme i l’àrea d’influència d’una universitat.
D’una banda, tenim el model d’aprenentatge d’una universitat. No és la part del llibre més nova. Ja gairebé tots hem assumit que l’estudiant i l’aprenentatge són en el centre d’atenció. D’aquest canvi de centre de gravetat, se’n deriven nombroses conseqüències quant a objectius, metodologies, avaluació, etc. En els nous programes a què fa referència Pastor —i que exemplifica amb casos coneguts— s’inclouen assignatures que es fraccionen en càpsules, assignatures que l’estudiant pot triar entre l’oferta de la seva facultat o, fins i tot, d’altres facultats o universitats, que l’estudiant escull lliurement i que després es poden compilar, acreditar o incorporar al títol matriu. De fet, ja tenim entre nosaltres alguns títols de màster composts exclusivament d’assignatures procedents d’un ampli ventall de matèries optatives de facultats i universitats diferents. També hi ha casos en què els estudiants superen blocs d’aprenentatge en comptes d’assignatures. A part, la nostra tarifa plana fa que molts estudiants hagin de recórrer als serveis de formacions paral·leles externes a la universitat; pensem, si no, per exemple, en les famoses acadèmies, que s’han tornat gairebé imprescindibles en algunes titulacions. La clau és dotar de més elasticitat els nostres serveis de formació i de seguiment o tutoria.
D’altra banda, la necessitat de formació permanent i de programes curts i d’especialització està canviant el perfil de l’alumnat. Aquestes noves exigències de formació —contínua i molt especialitzada— fan descartar programes llargs i demanar formacions molt més curtes i intensives. El vestit d’un grau o certs màsters és excessiu per a aquestes expectatives. Hi ha més motius, segons l’autor, per ser més flexibles i elàstics: i és que és més car invertir a captar i formar nous alumnes que evitar que abandonin els que ingressen i, per evitar-ho, que hàgim d’adoptar solucions acadèmiques i també docents més flexibles i imaginatives.
En un altre apartat, l’obra es refereix a allò que l’estudiant paga per la seva formació. En el nostre sistema públic hi ha poc marge de maniobra, però l’autor refereix experiències —americanes, per descomptat— en què es fa un tomb al quant, al com, al perquè, al durant, al quan, i a canvi de què es paga a la universitat.
A la part final d’¡Escucha, rector! l’autor i el seu grup de recerca identifiquen set famílies d’universitats singulars o innovadores. «Se trata de universidades que han operado su reingeniería sobre uno de los elementos clave que distinguen a esta institución: el alcance geográfico, el enfoque de aprendizaje, los procesos de aprendizaje, el tipo de público al que se dirigen, el tipo de consumo formativo que fomentan y la temática de su oferta docente». Els set grups són: a) universitats d’orientació global que han ampliat el seu àmbit geogràfic d’actuació; b) universitats d’experiència que han superat els aprenentatges teòrics; c) universitats d’eficiència en temps i cost, on els estudiants poden obtenir la titulació més ràpidament i a un cost econòmic més baix; d) universitats d’aprenentatge en equip, on l’aprenentatge se centra més en els equips que no pas en els individus; e) universitats orientades a la immediatesa, en què el disseny i la implantació de títols és ultralleugera; f) universitats d’exploració del saber, que només ofereixen programes de coneixement de frontera, que descarten les titulacions clàssiques i aposten pels àmbits capdavanters; i, finalment, g) hi hauria les universitats d’elit, aquelles que durant els darrers segles tots han volgut imitar. Més enllà del que és anecdòtic, aquest capítol resulta especialment suggeridor perquè l’autor descriu un parell o tres de casos concrets i en cadascun identifiquem algunes experiències que fan pensar.
Segons Pastor, «el sector formativo madurará mucho en poco tiempo, porque la formación, la necesidad de una formación puesta al día, es un vector clave de evolución del siglo XXI». I és bona la metàfora final que planteja: el canvi que espera a la universitat fa recordar el que va viure el món del teatre quan va aparèixer el cinema. «Para el mundo del teatro todo había sido igual durante siglos… hasta que llegó el cine. Y entonces todo cambió. Los profesionales eran los mismos, el propósito era idéntico —entretener, emocionar, hacer pensar— pero los procesos de trabajo y el resultado ya no tenían nada que ver».
Hi ha pocs dubtes que hem d’adaptar-nos a com és la societat avui —una societat plural, complexa, però l’esperit de la qual hauria de continuar sent el d’un anhel de justícia, d’igualtat, de llibertat, de sostenibilitat, etc.—; tampoc no hi ha grans dubtes sobre el fet que no podem ignorar com són els nostres estudiants avui i quines necessitats tenen. Però la universitat havia estat —i ho ha de continuar sent— un producte de la societat i, alhora, un motor de transformació crítica d’aquesta mateixa societat. Molts segles d’uniformització i rigidesa ens han encotillat i, malgrat que la legislació vigent a l’Estat espanyol es basa en l’autonomia universitària, encara ens costa de ser flexibles i elàstics i imaginatius i originals. Crec que aquesta és la part positiva d’¡Escucha, rector!: una amistosa empenta a ser més com creiem que hem de ser.