Max Turull Rubinat
Facultat de Dret i IDP-ICE (UB)
Competencia de aprender a aprender y autorregulación en la universidad. Evaluación entre iguales y propuestas metodológicas para su desarrollo, de Laia Lluch i Nati Cabrera, coordinadores, és el darrer títol de la col·lecció «Educación Universitaria», que coediten l’editorial Octaedro i l’IDP/ICE de la Universitat de Barcelona.
El llibre, de cent trenta pàgines, en el format reduït habitual de la col·lecció, conté un pròleg d’Elena Cano; el que podem qualificar de part general, sobre què és l’autoregulació, per Laia Lluch (UB), Nati Cabrera (UOC) i Juana María Tierno (URV); cinc experiències sobre diferents dimensions de l’autoregulació, i unes breus conclusions signades per les coordinadores.
Elena Cano (p. 9-14) fixa els conceptes bàsics d’aquest particular univers, la importància estratègica que té en el món educatiu, i ens presenta les parts i les contribucions del llibre; ja deixa entreveure que el que ens hi trobarem resulta d’allò més interessant. Efectivament, el que hem qualificat de part general, «Autorregulación y evaluación entre iguales: un binomio necesario», de Lluch, Cabrera i Tierno (p. 15-37) , explica els conceptes avançats: autoregulació, aprendre a aprendre, avaluació, retroacció (feedback), autoavaluació, avaluació entre iguals, judici avaluatiu, etc. Ho expliquen de manera entenedora perquè sigui comprensible, i assumible, per a docents de totes les disciplines, però no és una divulgació absolutament planera de la matèria i està sostinguda per nombroses referències a la literatura (sis pàgines de referències!). Després venen les explicacions i valoracions de les cinc experiències concretes desenvolupades: Carles Lindín (UB), sobre retroacció entre iguals amb portafolis electrònic (e-portafolis) en una assignatura de formació bàsica del grau en Mestre d’Educació Infantil (p. 39-54); Marta Sancho (UB), en una assignatura optativa del grau en Arqueologia sobre mapes conceptuals amb treball col·laboratiu i retroacció entre iguals (p. 55-66); Nati Cabrera, Lourdes Guàrdia, Maite Fernández-Ferrer i Marcelo Maina (tots, UOC), sobre el mètode de l’assaig i l’avaluació entre iguals en una assignatura obligatòria d’un màster universitari de la UOC (p. 67-84); Laia Lluch (UB), sobre avaluació entre iguals, aprenentatge cooperatiu i atenció a la diversitat en un context de ludificació en una assignatura obligatòria d’un dels graus de Mestre (p. 85-102), i, finalment, David Bueno (UB), en una obligatòria del grau en Biotecnologia sobre l’ús del portafolis electrònic com a estratègia d’avaluació entre iguals i reflexió crítica individual (p. 103-118). Finalment, hi ha unes conclusions i un apartat «per saber-ne més», que resulta molt poc útil, francament, tot i que compta amb l’acumulació de les referències de totes les contribucions anteriors.
Dèiem que el llibre és una petita joia, perquè aborda de manera clara i científica temes rellevants en algunes de les tendències educatives de l’educació superior; tendències que no són pas excloents, naturalment, sinó més aviat tot el contrari. Una tendència o una línia en la recerca educativa explora el que podríem qualificar de context educatiu i el disseny, institucional o docent, d’un ambient propici per a l’aprenentatge; una altra línia avança en el que pot fer el professor —tot l’univers, una mica de baixa, de les metodologies, l’avaluació, etc.—, i una altra, encara, aprofundeix en la perspectiva de l’estudiant, i aquí hi entra de ple l’autoregulació (abans dita aprenentatge autònom) i tot el món de la cognició i la metacognició, amb molt més impacte sobre l’aprenentatge del que es creia, especialment des de les disciplines no pedagògiques o educatives. De fet, es propugna que, a més de pensar i reflexionar sobre què fem nosaltres —els docents—, s’ha de prestar atenció a què fan ells, els estudiants, i com ho fan. Això és posar en el centre l’aprenentatge, més que no pas l’ensenyament.
Cal advertir que el títol del llibre enganya diverses vegades i pot dissuadir alguns lectors: aprendre a aprendre és una expressió pejorativa entre alguns sectors del professorat, que ho consideren una frivolitat, mentre que l’autoregulació i la metacognició poden semblar expressions més assumibles. També estan desprestigiades entre alguns docents de les disciplines les expressions avaluació entre iguals i autoavaluació, però aquests suspicaços han de saber que l’avaluació no pivota en aquesta modalitat, sinó que es fa servir amb caràcter instrumental per enfortir l’autoregulació i, doncs, l’aprenentatge durador.
