Ernest Pons Fanals.
Facultat d’Economia i empresa i IDP-ICE (UB).
El passat 24 de maig la Xarxa Vives d’Universitats va presentar l’informe de resultats de la tercera edició de l’enquesta «Via Universitària». Aquest cop els estudiants van respondre a l’enquesta durant els mesos del febrer a l’abril de 2021, en relació amb la seva experiència el primer semestre del curs 2020-2021; és a dir, l’inici del curs amb més impacte de la pandèmia. És per això que l’informe conté una informació de gran valor, atès que prové directament de l’experiència, les vivències i la percepció dels estudiants durant la situació d’emergència viscuda arran de la pandèmia de la covid.
Justament una de les conclusions de l’estudi és que es detecten impactes clars de les restriccions en la valoració del procés d’estudi i aprenentatge dels estudiants. La conclusió general és que la percepció de l’alumnat sobre les metodologies docents ha canviat substancialment en la darrera enquesta: de ser predominants les metodologies tradicionals en l’edició de 2018 (60,4 %), s’ha passat a un increment clar de la presència de metodologies actives i metodologies innovadores.
Això està relacionat, naturalment, amb l’impacte de la pandèmia i l’adopció d’estratègies d’emergència. Per tant, s’ha constatat una tendència cap a un canvi de paradigma educatiu. Ara bé, aquestes dades es podrien explicar considerant que l’alumnat pot estar valorant el format d’ensenyament a distància com un element innovador, més enllà que s’hagin donat veritables canvis en les pràctiques pedagògiques. Caldria esperar que, en un procés de millora de les metodologies docents, també ho fessin les activitats docents, però la valoració que en fan els estudiants ha disminuït o, en el millor dels casos, s’ha mantingut. Per tant, caldrà seguir l’evolució amb atenció per identificar si, certament, hem assistit a canvis estructurals. Sigui com sigui, les dades recollides ens demostren que les activitats preferides pels estudiants continuen sent les mateixes que en la passada edició, és a dir, aquelles que promouen un aprenentatge actiu i experiencial.
En les conclusions de l’informe s’apunten altres elements importants per a la reflexió. Així, tot i que la capacitat d’adaptació del professorat universitari és innegable, s’hi suggereix que la manca de planificació i les limitacions pel que fa als coneixements pedagògics en contextos d’ensenyament a distància poden haver impactat en el tipus d’activitats docents proposades i la seva aplicació. És a dir, la pandèmia ha situat les universitats davant d’una nova realitat. Una realitat de necessitat d’un canvi de paradigma docent, davant de la multiplicitat de formats d’ensenyament i aprenentatge que està incorporant la societat digital i que requereix una reflexió en profunditat sobre la docència i les seqüències formatives a la universitat. I és necessari posar en marxa accions que comportin una transformació en la manera d’entendre en què consisteix ser docent avui, en aquest context.
S’apunta també que la pandèmia ens ha mostrat que algunes coses es poden fer millor, amb menys presencialitat, i altres requereixen conservar i consolidar les activitats presencials millorant-les. És evident que els estudiants avui en dia són ja estudiants digitals, i cal valorar com s’avança cap a un model híbrid, amb menys presencialitat, i en què se seleccionen els continguts que siguin més estratègics per assolir un bon nivell d’aprenentatge en cada titulació. Caldria aprofitar, doncs, l’ampli bagatge de recerca disponible sobre l’ensenyament mediat per tecnologies per fer-ho possible. En definitiva, l’informe apunta a una universitat en fase de profunda transformació. Amb un panorama ple de reptes, però també d’oportunitats.