Salvador Vives i Casajuana: un santvicentí en la Psiquiatria Catalana

(article aparegut a la revista El Breny, número 401)

Avui parlaré de la història de la Psicologia d’aquest país vinculada estretament amb el meu poble, Sant Vicenç de Castellet.

La gran majoria de santvicentins està familiaritzat amb el nom d’en Salvador Vives i Casajuana. Especialment perquè és el nom de la nostra biblioteca. Però, qui era i què va fer en Salvador Vives? Què el va fer mereixedor d’aquest honor? Sant Vicenç ha estat bressol de científics i estudiosos, i el cas que ens ocupa n’és un dels principals.

Nascut el 1886, fill de la masia de Les Vives, quart fill d’en Tomàs Vives i Gibert i Serafina Casajuana, i per tant, sense més accés als recursos econòmics familiars que els d’un cabaler, marxà ben d’hora a estudiar a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en medicina l’any 1909. Més endavant, i com era propi de l’època, es va doctorar a la Facultat de Medicina de Madrid l’any 1921.

Abans de doctorar-se, però, ja va fer aportacions significatives a la Psiquiatria i la Psicologia catalanes. Va ser deixeble del Dr. Domènec Martí Julià, destacat psiquiatre i activista polític, i va ser al seu costat amb qui va començar la seva tasca assistencial com a metge-intern a l’Institut Frenopàtic de les Corts de Sarrià. A partir d’aquí, i després de passar pel Sanatori Psiquiàtric de Sant Boi, l’any 1916 va guanyar la direcció del Manicomi de Salt. Aquest era l’únic centre de salut mental de la Mancomunitat de Catalunya, i encara avui funciona sota el nom de Parc Hospitalari Martí i Julià.

A les comarques gironines precisament hi coneixeria la que va ser la seva dona, Concepció Alemany i Vall. Arran dels seus mèrits com a director del Manicomi de Salt, va ser nomenat cap dels Serveis Tècnics de Psiquiatria durant la República, l’any 1932. Després de la Guerra Civil va haver d’exiliar-se a França, perseguit per les responsabilitats que havia tingut durant la República. Quan finalment pogué tornar a Catalunya, fou inhabilitat com a metge i no va poder exercir més, però mai va cessar d’investigar i d’escriure.

Com a metge, la principal aportació del Dr. Vives a la psiquiatria catalana (i fins i tot podríem dir ibèrica) va ser el concepte d’Higiene Mental. L’any 1922 va assistir al Congrés d’Higiene Mental de Paris, en representació de la Mancomunitat, i també després de diversos viatges per ampliar la seva formació a França, Suïssa, Bèlgica i Italià, i fruit d’aquestes experiències, va desenvolupar el seu model d’assistència als malalts mentals.

I precisament aquest va ser el gran canvi que impulsà el Dr. Vives. Fins llavors, els malalts mentals eren considerats simplement alienats o folls, sense que les causes de la malaltia fossin gaire investigades. Salvador Vives impulsà l’assistència en centres especialitzats, intentant atacar les causes del trastorn mental. Aquesta és una concepció molt moderna per a l’època i que encara avui és vàlida en bona port.

El Dr. Salvador Vives morí l’any 1965, deixant tots els seus béns a la Fundació Salvador Vives Casajuana, que ha estat contribuint a la cultura catalana amb la publicació de diverses i variades obres des de llavors.