Descripció
A data de 2016, 55% de la població mundial viu en àrees urbanes. A Europa, aquest percentatge assoleix el 75% de la població (Nacions Unides, 2016). El govern de les grans ciutats i de les àrees urbanes és un tema recurrent en l’agenda política: l’aprovació l’any 2016 tant de
l’agenda urbana mundial com europea posa de manifest la rellevància de la qüestió urbana. En efecte, l’expansió urbana que ha tingut lloc en els darrers cent i sobretot cinquanta anys obliga a pensar les ciutats, no com a entitats aïllades, sinó com a àrees o aglomeracions metropolitanes.
L’intercanvi de mercaderies, activitats i informació, com també la mobilitat de les persones es realitza en un espai que supera els límits dministratius de la ciutat i que es caracteritza per una sèrie de reptes. Aquests són de diversos tipus: socials (combatre les desigualtats, garantir
l’accessibilitat als serveis públics); econòmics i financers (assegurar la competitivitat i l’eficiència); territorials (la gestió de l’explosió urbana, de la mobilitat i dels residus); polítics i institucionals (la coordinació de les polítiques i dels serveis, la representació democràtica). Aquesta recerca aprofundeix en la concepció política de l’aglomeració barcelonina o la Barcelona real per part de Pasqual Maragall: com ha de ser governada i qui n’ha de formar part, quin ha de ser el seu pes polític i quines polítiques ha de dur a terme. Analitzarem quines són les seves influències i com se situa el seu pensament polític en relació amb
debats més amplis sobre la governança metropolitana. Com veurem, Maragall va ser un visionari, ja que va entendre la importància de les àrees urbanes en el context postfranquista. Malgrat que no es va referir directament al concepte de “droit à la ville” d’Henri Lefebvre (1968) fins al 2005 (segons Nel·lo, 2017)1, concepte que recull el dret a ser ciutadà en totes les seves dimensions, podem afirmar sense cap mena de dubte que Maragall va defensar el dret a la ciutat metropolitana
