Mestre de Castelsardo, Flagel·lació de sant Vicenç, 1500-1508, Barcelona, MNAC.

El Retaule de l’església de Sant Vicenç de Sarrià de Barcelona ha estat objecte d’estudi diverses vegades per part d’historiadors que s’han ocupat de la seva anàlisi estilística dividint els compartiments supervivents en dos blocs diacrònics. En un primer bloc, es col·loquen les cinc taules atribuïbles al taller Huguet (alcoy 1993: 154-159) més una sisena d’autor desconegut. La Flagel·lació de sant Vicenç pertany al bloc emplaçat en l’àmbit renaixentista del MNAC i, amb el sant Vicenç a les graelles i la Mort de sant Vicenç s’atribueix al Mestre de Castelsardo.

El retaule de Sarrià representa, doncs, un enllaç fonamental per a la lectura i descodificació dels llenguatges pictòrics barcelonins que partint d’Huguet arriben fins als albors del segle xvi, passant de la concepció del Gòtic tardà als renovats diccionaris figuratius de la marca renaixentista que imposen nous equilibris compositius a causa de l’aplicació de les més estrictes regles de la perspectiva. En concret, a la Flagel·lació de sant Vicenç, el pintor va traçar l’escenari general amb un únic punt de fuga sobre el qual convergeixen sàviament totes les ortogonals i utilitza una diagonal per obtenir la seqüència de profunditats. Originàriament el punt de fuga estava fixat a la vora lateral del panell, però una solapa d’aquest sector es va serrar abans de l’entrada del quadre al museu, per la qual cosa ara el punt de fuga podria semblar, erròniament, exterior (garriga 2013: 69-82).

Enrico Pusceddu