Anònim, Sant Miquel en una composició heràldica, oli sobre tela, 1681, MUHBA, Barcelona.

L’arcàngel Sant Miquel, un dels prínceps del cel segons es relata a la Bíblia, que comanda els exèrcits celestials i les condueix cap al triomf en la lluita contra els poders de l’infern, ha estat llargament representat en l’art de diverses tradicions i des de molt antic. Justament per aquest rol molt habitualment s’ha mostrat l’arcàngel vestit amb cuirassa i brandant una espasa a la mà. En l’art català d’època moderna s’han conservat nombroses obres en aquest sentit, tant pictòriques com escultòriques, en què l’arcàngel aixafa o amenaça els enemics malèfics amb la seva espasa (cat. 75). Tant o més representada havia estat l’escena de sant Miquel pesant les ànimes en el moment del judici, tal com s’explica a l’Apocalipsi, un altre deure que Déu li havia assignat. Tanmateix, en època moderna aquesta segona iconografia del sant no sembla aparèixer tan freqüentment com la primera ni com s’havia difós en època medieval.
Aquesta no era una realitat estranya. A Itàlia, aquesta doble imatgeria apareixia en territoris com Florència i Venècia, i en canvi a Roma la representació de l’arcàngel amb balances fou poc habitual en època moderna. A Florència, i de manera implícita o explícita s’havia establert un lligam amb sant Miquel en diverses obres, com en la pintura de Francesco Botticini amb els Tres arcàngels i Tobies (1470), ara als Uffizi, en què que sant Miquel duu l’espasa i el globus terraqüi en comptes de la balança. És d’especial interès, però, la pintura de Bronzino de cap a 1541 a la capella d’Elionor de Toledo en què l’arcàngel duu l’espasa i les balances, i en què es feia referència…

Cristina Fontcuberta i Famadas

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 90