1. Mestre de Lluçà, Coronació de la Mare de Déu, primer quart del segle xiii.

La Coronació de la Mare de Déu és un tema recurrent en els segles del Gòtic. Sigui per culminar la biografia de Maria, per exemplificar la glorificació de les ànimes benaurades o per destacar el simbolisme d’un personatge femení que també representa l’Església, el moment de la Coronació esdevé clau en la relació entre Déu i els humans. La Mare de Déu concentra les virtuts i la majestat necessària per ser ubicada a la dreta del Fill i ser glorificada com a reina del Cel en un cerimonial que la premia i que els àngels aplaudeixen: orants o fent-se càrrec de la música que ha d’acompanyar la vetllada. És ben sabut que el tema forma part dels set goigs essencials de la Mare de Déu, que van desenvolupar cicles molt importants en les arts catalanes dels segles xiv i xv (alcoy 1984; vicens 2003). La taula lateral de l’altar de Santa Maria de Lluça (MEV) és el primer exemple del tema del coronament marià que podem situar a Catalunya [1]. L’escena omple l’espai disponible, però el seu aïllament és relatiu, ja que connecta amb l’altre lateral d’altar en què, la Mare de Deu, envoltada dels dons de l’Esperit Sant, evoca la Pentecosta (hidrio 1995) amb sant Joan al costat que, des de la tragèdia viscuda al peu del Calvari, substitueix al Fill perdut. Maria retroba a Jesús en la plenitud de la Glòria, al costat oposat. Encara amb el regust bizantí de l’art del 1200, aquestes peces, que s’annexen el frontal, obren les expectatives del Gòtic, abordant un tema consolidat, a les noves grans catedrals i monuments del nord d’Europa, ja a partir del segle xii…

Rosa Alcoy

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 254