1. Lluís Bonifaç. Sant Sebastià, 1763. Reial Academia de Belles Arts de San Fernando, Madrid.

La iconografia del martiri de les sagetes més popular és la de sant Sebastià, un sant condemnat a ser la diana dels arquers per l’emperador Dioclecià. Tanmateix, les incomptables fletxes no el van matar, atès que la vídua Irene el va salvar curant-li les ferides. En l’art s’ha pintat profusament el martiri de les sagetes. L’escena esdevingué sens dubte una imatge molt més noble i digna que la de la seva execució esdevinguda a cops de garrot al circ romà i expressava la idea de salvació i de victòria, molt més escaient a l’exemplaritat i la força d’esperit que se li atorgava a una persona santa. El culte de sant Sebastià s’estengué arreu d’Europa i en època medieval la seva popularitat va prevaldre en gran part com a sant intercessor contra la pesta, i així, pel seu paper com a depulsor pestilitatis i per la devoció que li dedicaren les confraries d’arquers, les imatges del sant amb les fletxes es multiplicaren durant segles. En època moderna sovintejà una representació del sant jove (Darriulat 1998), i malgrat que en el món hispànic s’havia difós una imatge més pudorosa del sant vestit, la tradició catalana ja havia integrat el paganisme provinent del món italià, mostrant la nuesa del seu cos en algunes obres del segle xv (cat. 136). Nombroses imatges del sant el van mostrar de peu i lligat a una columna o un pal, a causa d’una contaminació amb el Crist a la columna o la Flagel·lació de Crist (Réau 1998, tom 2, vol. 5: 197), tal com feren artistes com Joaquim Juncosa en l’obra del Museu de Reus o el relleu de Llàtzer Tramulles al Museu de Girona, o les pintures de la capella de sant Salvador de la Guarda a Palafrugell, obra de Carles Grassot…

Cristina Fontcuberta i Famadas

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 368