aume Serra, Crist davalla als Inferns, retaule de la Resurrecció, v. 1381-1382, monestir del Sant Sepulcre, Saragossa, Museu provincial de Belles Arts, Saragossa.

L’ull ataronjat del cap de la bèstia que, amb una enorme boca oberta, esdevé accés a Infern, actua com un semàfor a punt d’enrogir, com a stop o senyal de perill que crida infal·lible l’atenció del fidel. Jaume Serra renova en aquesta pintura del retaule de la Resurrecció, encarrega per Martín d’Alpartil (lacarra 2005), una sortida dels llimbs endreçada, que hem d’interpretar a la llum d’altres versions (cat. 80). El tema havia de cancel·lar una situació que es patia des del temps d’Adam i Eva. Sota el pes implacable del Pecat original, els patriarques i gents de l’Antic Testament havien quedat retinguts, empresonats per temps indefinit, en un espai incògnit i inferior. La boca zoomorfa esdevenia en les representacions un premonició del lloc aterridor que encapsulava els justos i que havia d’ofegar als condemnats definitivament dins l’entranya d’un animal fabulós. Amb aquesta visió es marginaven formalitzacions biològicament més neutres, que havia dissenyat i difós la cultura bizantina i italo-bizantia. En obres catalanes encara quedaven vestigis del format rocós que havia de portar a la cova o del teixit arquitectònic de l’accés a un món inferior i insondable, que implicava la caiguda d’unes portes, però el model septentrional havia posat altres límits que, fixats en l’art català i a partir de l’herència bassiana. Jaume Serra ressegueix com a integrant de l’escola italianitzant catalana de la segona meitat del segle xiv. Recordem que l’esquema basat en la boca del monstre havia guanyat terreny a partir del segle xi, sinó abans, a les demarcacions septentrionals d’Europa. La imatge és important, ja que condensa paràmetres essencials de la història de la salvació i, encara que no es trobi entre les més representades de…

Rosa Alcoy

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 252