Elevatio animae de Joan d’Aragó. Anys trenta del segle xiv. Detall de la tomba de Joan d’Aragó, presbiteri de la catedral de Tarragona.

Joan d’Aragó, arquebisbe a Toledo y a Tarragona, va ser un actiu defensor de la Visió beatífica immediata, enfront de les teories articulades pel papa Joan XXII. El 1332, aquest fill de Jaume II y Blanca de Anjou, intervenia per reprovar les idees del Pontífex i del cardenal de Ceccano, que li feia costat. Ambdós negaven la possibilitat d’una visió plena i immediata de la divinitat després de la mort, i descrivien les vies d’una escatologia provisional, interposada, que buscava formes de consolar les bones ànimes abans d’assolir la Glòria definitiva. Aquesta només arribaria amb la resurrecció de la carn a la Fi dels temps. Per tant, caldria esperar un temps indefinit que obria un nou buit i una gran incertesa, abismals per alguns, en el futur escatològic de l’ésser humà. A la carta de Joan d’Aragó a Joan XXII se sumaria el tractat del rei Robert de Nàpols, que compartia el mateix punt de vista del seu nebot català (o viceversa). Poc abans de morir Joan xxii renunciaria a aquest ideari i Jacques Fournier, futur Benet XII, autor de la butlla Benedictus Deus (1336), no promouria les conclusions del seu predecessor en el De statu animarum sanctorum ante generale judicium (1333-1334) (Dykmans, 1969c).

Al Saltiri anglo-català, moltes de les representacions de la divinitat, inclús les associades al Gènesi, convoquen el tipus cristològic, que calia reivindicar com a forma completa de Déu i que havia tingut també la seva versió trinitària (Heimann 1938-1939). L’expansió d’aquesta forma de la divinitat, més humana però…

Rosa Alcoy

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 232