1. Murals del sepulcre de Beatriu de Fonollet, v. 1330, claustre del monestir de Santa Maria de Pedralbes.

La visió perfecta de la divinitat va generar un ampli debat durant el pontificat de Joan xxii (1316-1334) (Dykmans 1970a, 1971, 1973). Jacques Duèse, esdevingut cap de l’Església cristiana, amb el suport d’homes com el cardenal Annibal de Ceccano (Dykmans 1969a), negava un fet que s’havia donat per lògic i just en temps anteriors i que, alguns alts dignataris eclesiàstics i laics, enfrontant les opinions del Papa, s’afanyarien a corroborar al temps que desmentien al pontífex, entre ells el rei Robert de Nàpols i l’arquebisbe Joan d’Aragó (Dykmans 1969a, 1970b) (cat. 71). S’obria així una caixa de Pandora que qüestionava la forma del gaudi de les bones ànimes, face à face amb Déu, i que generava una escatologia intermèdia que aplaçava la Visió beatífica absoluta, total i perfecta, pensant en la faç de Crist com a substitutiu temporal. Joan xxii, que advertia al rei de França: «ma question est de savoir si les âmes bienheureuses ont la vision de la divine essence avant la résurrection», no acceptaria la beatitud perfecta, imaginant fórmules especulars o abstractes de visió de la divinitat, que només arribarien a culminar a la fi dels temps, quan es produís el retrobament dels esperit amb els cossos abandonats a la Terra i que haurien de ressuscitar a la crida dels àngles trompeters.

Aquests debats, que interposen el desig de l’ànima i la commendatio animae i, posposant la consumació perfecta de la salvació, activaren funcions simbòliques i teològiques complexes, que havien de planar sobre els contextos funeraris i les seves figuracions alhora que es criticava la posició del Papa i els seus adaptes, acusats,…

Rosa Alcoy

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 230