1. Taller de Lupo di Franceco, mort de santa Eulàlia, Sepulcre de santa Eulàlia, v. 1327-1339, cripta de la catedral de Barcelona. Foto: R. Alcoy.

La pintura medieval és prodiga en obres de qualitat dedicades al judici, martiris i mort de santa Eulàlia. Les pèrdues d’aquesta etapa sempre són importants però el fet d’haver conservat el sepulcre que conté les seves relíquies a la cripta de la catedral de Barcelona, obrat pel taller de Pisa que dirigí Lupo di Francesco, s’ha de considerar un punt d’inflexió (v. 1326-1339) (Bracons 1993). L’anàlisi d’un minuciós procés judicial en aquest conjunt, tenint en compte els martiris i l’execució de la santa, lligada a la creu en aspa, és del tot pertinent en una obra que conjuga també la glorificació d’una heroïna local inqüestionable (Alcoy, Barceló 2021). Elegida per donar nom a un Missal magnífic i per presidir el vitrall situat damunt de la capella axial de la catedral barcelonina, Eulàlia fou venerada i titular de la Seu, de costat amb la Santa Creu. El sacrifici de la santa és doblement interessant ja que, a més de fixar el seu atribut, visible als murals de Pedralbes i en molts altres llocs i cicles, força la confrontació de la justícia humana i divina. La seva mort confirma la sentència injusta de Decià, que deixa el tron del bon jutge buit, o vacant, i alhora serveix per evidenciar el retorn del mal sobre els que el causen [1]. Per voluntat divina, el foc destinat a cremar la noia muta per ser el càstig dels botxins, fulminats quan ella expira i la seva ànima, en forma d’au, pren el camí del Cel. Bernat Martorell [2] i d’altres mestres de les segones generacions del Gòtic internacional, realcen aquests instant final i la pluja de neu que colga part del cos de la màrtir, anorreant el desig malèvol i incendiari de l’antagonista romà. A la taula de Vic (MEV), blanc…

Rosa Alcoy i Cristina Fontcuberta

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 350