1. Mort d’Egees i crucifixió de sant Andreu, frontal de Sant Andreu de Sagàs, segle xii, MEV.

El prestigi de la creu entre els cristians fa que alguns màrtirs se sentin afalagats per morir igual que Crist, per bé que les representacions d’aquests episodis hagiogràfics reclamaran sovint necessaris matisos distintius. Mentre que el capgirament de la creu de Pere esdevé aviat una fórmula ben definida i estable, la configuració de la de sant Andreu és un procés que triga segles abans d’estabilitzar-se, a partir del segle xv, en la creu en aspa que adoptarà el nom de l’apòstol. Els textos res no en diuen, ni els més antics ni el recull del segle xiii conegut com a Flors Sanctorum o Llegenda Àuria. Allí s’explica que sant Andreu va morir a la creu, lligat i no pas clavat, per tal de prolongar-li l’agonia, i res no s’anota per fer pensar en una creu diferent de la de Crist. Això és exactament el que veiem al frontal de Sagàs del Museu Episcopal de Vic, com a mostra de la iconografia que devia ser corrent, si més no en àmbit meridional, als segles xii i xiii. El timpà de Sant’Andrea de Vercelli, d’inicis del xiii respon al mateix model, amb el sant lligat a una creu normal. Ho és també la que s’empra en l’escena corresponent del més antic Menologi del Basili II, de l’entorn de l’any 1000, que mostra, però, l’opció bizantina pel sant clavat i no pas lligat a la creu. Podem per tant considerar un tret bizantinitzant a sumar a les dades estilístiques el fet que sigui així com apareix l’apòstol en l’escena del seu martiri al frontal de Valltarga, l’únic episodi narratiu incorporat a un conjunt completat amb figures sedents, talment com ho són els dotze apòstols del frontal d’Orellà, exemple modèlic d’aquesta variable estètica difosa…

Pere Beseran i Ramon

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 348