1. Històries de Caín i Abel, relleu d’un pilar del Claustre de la catedral de Girona, finals del segle xii.

marc que descrivim. Ho són els lladres que, crucificats, flanquegen la creu de Crist, però sabem que, malgrat culminin la sentència i càstig terrenal, un és el bo i l’altre el dolent, un compareix com a representant dels elegits i l’altre com a figura, més pesant, al·lusiva als condemnats. Aquests personatges se signifiquen en els fabulosos Calvaris i Davallaments de fusta del romànic català, on sovint porten els ulls embenats. Cal apreciar també les obres del primer gòtic, com el conjunt de Sant Joan de les Abadesses (v.1253), o el grup de pedra atribuït a Mestre Ramon, actualment al Museu d’Art de Girona, més avançat el segle xiii [4]. Això sense tenir en compte la multiplicació del tema que procuren Calvaris pintats o esculpits, integrats en tota mena d’obres sigui retaules o alguna pintura mural. En el cas de Gestes la condemna li arriba per haver insultat a Jesús i no penedir-se dels seus pecats, de manera que podrem apreciar les conseqüències sense abandonar l’espai de la crucifixió, en que Jesús és víctima i jutge diví (cat. 90).

La dicotòmica separació de bé i mal permet considerar les moltes fórmules aplicades per l’art cristià a l’hora d’establir prefigures del Judici de Déu, sigui a partir de Caín i Abel, de la paràbola de les verges sàvies i fàtues (cat. 73) o d’altres matèries. En els primers temps cristians i arribats fins el període romànic, són especialment estimades les fórmules basades en la contraposició d’agents singulars de la història o en personatges més genèrics que semblen personificar vicis i virtuts, com passa amb la paràbola de les joves…

Rosa Alcoy

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 268