1. Joan de Borgunya, Sant Feliu davant de Rufí, 1519-1520, Museu d'Art de Girona.

En els rituals judiciaris, tant celestials com terrenals, el moment crucial del procés és el del judici. És el moment i el lloc en què s’espera desvetllar la veritat dels fets dels quals són acusats els reus. De fet, el judici podia ser entès com un sistema que guia les regles i en què es discrimina la bona de la mala causa, i sovint s’esdevenia sota la inspiració divina, s’havia entès en època medieval com un sacramentum, i llegendes com les de Trajà el situaven per sobre dels sagraments ordinaris i significava el moment de l’emergència perfecta de la Justícia (jacob 1994: 142). Tanmateix, la història és plena de falsos judicis, de jutges corromputs o simplement de representants de la llei establerta que no s’avenen a raons, i en aquest sentit, els processos als sants servien d’exemple de la injustícia humana i de la persecució als seguidors de Crist i de les seves prèdiques, alhora que esperonaven els fidels a no defallir i a defensar-les.

Si en l’art català d’època moderna es compta amb poques imatges de judicis suposadament històrics (cat. 27), la iconografia és més abundant pel que fa a les imatges judicials de persones santes. Les dues composicions il·lustren com artistes catalans del període van imaginar aquestes escenes, en què els sants són portats davant de llurs acusadors, ignorant encara els designis dels seus destins. Ambdues peces formaven part de retaules que contenien altres episodis de l’hagiografia dels sants i les composicions coincideixen en la disposició habitual de l’escena, amb els jutges a una banda i els acusats a l’altre costat de la imatge.

Cristina Fontcuberta i Famadas

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 306