1.Pere Garcia de Benavarri, retaule de sant Quirze i santa Julita i detall, v. 1456-58, Museu Diocesà de Barcelona.

La devoció a Julita i el seu fill Quirze, martiritzats a Tarso o Antioquia en temps de Dioclecià, s’atesta al territori català des d’època romànica. La testimonien la dedicació i algunes escenes pintades als murs de l’església de Sant Quirze de Pedret o el frontal d’altar de sant Quirc de Durro. La seva història omplirà també els compartiments d’alguns –pocs– retaules gòtics, com aquest procedent de l’església de Sant Quirze del Vallès [1], un conjunt de dimensions mitjanes conservat íntegrament a excepció de la predel·la. Es tracta d’una obra de Pere Garcia, oriünd de Benavarri, que el degué pintar, segons indiquen l’estil i algunes noticies documentals, mentre dirigí l’obrador barceloní del difunt Bernat Martorell, entre el 1456-1458 (Alcoy 1992; Macías 2012:137-139; Velasco 2015: 436-446).

Santa Julita, una matrona de rostre demacrat però serè, presideix el compartiment central al costat del seu fill, representat com un noiet de curta edat. La imatge parteix de la iconografia habitual de la Mare de Déu entronitzada però, alhora, rebutja la identificació absoluta amb aquest tipus tot situant Quirze dempeus i no a la falda de la mare, ajudant-la a sostenir la serra d’un dels seus martiris. Al compartiment cimer del carrer lateral esquerre es representa el desencadenant d’aquesta història cruel: el petit Quirze, un infant de tres anys segons algunes fonts, rebutja retre culte a l’ídol, tal com li exigeix el prefecte Alexandre. La seva mare és comminada també a adorar l’estatueta daurada i d’aspecte demoníac, però ocupa una posició secundària, darrere del seu fill…

Guadaira Macías Prieto

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 144