1. Joan Mates, Caiguda dels àngels rebels, v. 1409, col·lecció particular, carrer esquerre del retaule de sant Miquel de Penafel, MNAC, Barcelona.

Joan Mates va pintar la Caiguda dels àngels rebels en diverses ocasions. Podríem concloure que el tema, vigent en etapes precedents, s’hauria consagrat en el context italianitzant català del segle xiv, malgrat que s’hagin perdut bona part de les realitzacions bassianes que podien modelar l’antiga història dels àngels (cat. 54). La qüestió és que l’episodi arriba al segle xv encara amb suficient embranzida. A partir d’idees ja explorades en el nostre context es desenvolupen noves solucions, atentes a l’esdevenir internacional dels sistemes figuratius. El fragment que ara ens interessa havia de formar part d’un retaule en què l’arcàngel havia de gaudir d’un espai important [1]. En el seu dia, vaig relacionar aquesta pintura, vinculada a l’antiga col·lecció O’Meara, amb l’encàrrec d’un conjunt que tenia a sant Miquel i a santa Anna com a titulars i que el canonge Alfons de Tous de la catedral de Barcelona hauria confiat a Joan Mates (Alcoy Miret 1998: 40-41). Per proposar-ho tenia en compte l’estil de la taula i la cronologia i iconografia de l’encàrrec. Sabem que el març del 1409 encara pagaven algunes quantitats al pintor per la realització d’una obra que s’havia donat per perduda i que aquest fragment permet recuperar. Si comparem la solució del Gòtic internacional amb la visible al Saltiri anglo-català (cat. 54) descobrirem la deriva del tema i de la idea de l’Infern, que esdevé l’espai d’acollida d’uns àngels bells que es transformen en diables. Ferrer Bassa situa la Caiguda damunt de les flames, i manté la figuració estable dels malignes, sense introduir la boca infernal que es…

Rosa Alcoy

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 200