Mestre de Sant Climent de Taüll, Maiestas Domini, v. 1120-1130, detall dels murals de Sant Climent de Taüll, MNAC, Barcelona.

El Déu legislador i jutge que trona amb temporalitat ramificada és un dels temes tòpics en les representacions medievals, però poques vegades la figura creada assoleix el carisma i regeix l’espai amb les virtualitats expressives que acapara el Pantocràtor de Sant Climent de Taüll. El mural entronitza la imatge del Jutge diví damunt de l’arc del Cel i el projecta com un fet escultòric, exquisidament acolorit amb tons i matisos que recorden els de les pastes vítries (Alcoy 2003b). El cos antropomorf va més enllà de l’ametlla que el circumda des del fons, com un marc perpetu, com una finestra màgica, que configura un tron ideal, abstracte, irreal i meravellós al qual sobreposar la figura tensa i majestàtica. Sense encerclar Déu realment, l’ametlla esdevé un oval qualificador, que té un paper decoratiu important, com el té la indumentària, que determina —per aquesta transitiva via ornamental—, la dignitat d’una figura dissenyada de manera esplèndida, per tenir cura de cada rebrec de tela o racó anatòmic intuït.

En conjunt, el Déu de Taüll, el pantocràtor més famós de la pintura catalana que no seria molt aventurat dir que mereix ser-ho de la pintura romànica, ens endinsa, amb major potencial i millor que mai, en les densitats del poder celestial que li adjudica una aparença majestuosa, tant o més que hieràticament majestàtica, i estranyada, de la realitat sobre la qual ha de regnar. Amb el nimbe de blanc contundent i determinació crucífera discreta, la Maiestas s’apropa als àngels, associats als símbols dels evangelistes, alhora que navega entre l’Alfa i l’Omega…

Rosa Alcoy

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 96