171. Inferns, finals del segle xii, relleu del pilar meridional del claustre de la catedral de Girona.

El càstigs infernals van ser un tema recorrent en el període gòtic, que obre expectatives al seu emplaçament sobre la base de les noves fonts textuals, encapçalades per la Divina Comèdia, però també per relats i tradicions forjats en etapes anteriors. No hi ha una idea única de l’Infern i els càstigs no són sempre idèntics per a tots. En el cas Catalunya, el Judici Final de Santa Maria de Taüll, demostra per si sols la importància que cal donar a l’Avern en el marc de l’etapa romànica, amb una aportació generosa al ventall de les figures demoníaques de pells cuirassades que es barregen amb els condemnats. El primer art medieval havia d’orientar sobretot la representació del dimoni mentre l’imaginari sobre l’espai inferior es desplegava pas a pas. Abans no apareguin en l’art català els catàlegs de suplicis, que mai no trobem excessivament detallats, o no tant detallats com en altres zones del món peninsular (Tudela, Lleó, Toro, etc.; lahoz 2020), els exemples que podem aplegar per als segles xii i xiii, revelen un imaginari nodrit per formes visuals que dins d’un repertori més sintètic, però no sempre mancat de sofisticació, acullen els relleus del pilar meridional del claustre de Girona [1]. Allí hi trobem les calderes, expressió popular de l’ús dels focs infernals, massa terrenal i vinculada a la cuina per ser molt creïble, però efectiva alhora de posar de manifest l’escalfor roent d’un espai que no hauria de tenir problemes per mantenir el foc encès i que, tanmateix, pot convertir els diables en fogoners experts munits de manxes [2]. En el cas de Girona, només tres figuretes ocupen l’interior de la caldera, decorada per les flames en relleu i…

Rosa Alcoy

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 242