1. Taula de sant Cristòfol de Toses: empresonament de sant Cristòfol, darrer quart del segle xiii, MNAC.

Quan cerquem els marcs d’execució de les sentències en les creacions del romànic o el primer gòtic observem que són nombroses les que integren en un espai únic els càstigs i empresonaments i les audiències judicials o, si més no, la referència al jutge que els ha determinat. El frontal romànic de Santa Margarida de Vilaseca, una pintura que encaixa bé dins la setena dècada del segle xii, o poc més tard, juga amb les dues possibilitats i enganxa les figures de la santa martiritzada a Olibri, causant del mal, que fins es cobreix la cara per no veure el que passa. Com constatem, el jutge humà fa mutis només quan es tracta de presentar la santa a l’interior de la presó enfrontada a un altre maligne (cat. 30). Per tant, aquestes constants narratives, tendeixen a simplificar els ambients alhora que posen l’accent en les relacions establertes entre les figures confrontades, idea que es vol subratllar a tota costa. En la primera escena del conjunt dedicat a sant Cristòfol, vinculat a Toses i ara al MNAC (cat. 1 i 66) [1], observem com un monarca que reapareix en les dues escenes següents, indica que el sant ha de ser empresonat. Encara que no totes les llegendes coincideixen, es diu que Cristòfol, home gegant i forçut que portava el nom de Relicto o Reprobus abans de ser batejat per Jesús, era fill d’un rei cananeu. El fet és que seria un rei de Lícia el que va condemnar-lo per no voler renunciar a la seva nova fe. Tingués o no un vincle directe amb el sant, el rei va voler guanyar-se’l seduint-lo amb tresors i oferint-li dones belles per temptar-lo, però, Cristòfol, s’encarregà sempre de convertir-les. L’escena mostra un saig, vist de perfil i amb un cap prou…

Rosa Alcoy

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 142