1. Benet Sanxes Galindo, Crucifixió de sant Pere, retaule de Sant Pere, 1570. Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.

El martiri implica un doble judici: un de terrenal, on es castiga la negativa del condemnat a retractar-se de la seva fe; i un de diví, on se’l recompensa amb la capacitat de suportar els turments infringits. Aquesta interpretació jurídica del calvari cristià és assumida per teòlegs i pensadors com sant Tomàs d’Aquino, qui a la Summa Teològica identificà les tres virtuts que permetien al cristià assolir la condició de màrtir de la fe. La primera i més important era la caritat, ja que allò que s’entrega és el bé més preuat: la vida pròpia. A aquesta la seguien la fortalesa, necessària per afrontar el patiment, i la justícia, implícita en el dret individual de les accions voluntàries (Blanco Perales 2019). Aquesta concepció pervisqué al llarg de l’Edat Mitjana i es reivindicà en el context de la reforma protestant i catòlica, on la figura del màrtir adquirí connotacions politicoreligioses condicionades per un context de violents enfrontaments confessionals. Alhora, aquesta conjuntura implicà un increment de creacions culturals relatives a les passions com, per exemple, els sermons, les composicions poètiques, les representacions teatrals o comèdies de sants, les cançons i, evidentment, les representacions visuals. D’aquesta manera es convidava al fidel a meditar sobre el sacrifici del màrtir, alhora que es desenvolupava un potent imaginari al voltant de la brutalitat macabra i mortífera amb cruentes imatges de decapitacions, lapidacions, cremes, crucifixions o escorxaments, entre d’altres.

Laura Farías Muñoz

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 352