Antoni Viladomat i Manalt, Tercera caiguda de Jesús (Novena Estació del Viacrucis), v. 1727-1730. Capella dels Dolors. Església de Santa Maria de Mataró.

L’escenificació d’un drama, accentuant-ne la gesticulació i la caricaturització de les expressions i els sentiments, condueix necessàriament a un posada en escena en la qual allò representat perd versemblança i subratlla, en canvi, la teatralitat del moment. Botxins que escarneixen Jesús en cadascun dels episodis del Viacrucis, crits silenciosos, mirades condemnatòries, gestos que senyalen de dalt a baix i que acusen, que reclamen a l’espectador la mateixa acció inquisidora contra el qui ha desafiat al sanedrí i ha expulsat els mercaders del temple; aquell, en definitiva, que morirà sacrificat a la creu per redimir el pecat original i renovar la promesa de Salvació. A la Novena Estació del Viacrucis, Jesús cau per tercera vegada, esgotat pel pes de la creu del seu destí, que li cau a plom sobre el cos. La furibunda reacció de la soldadesca, que brama perquè reprengui el camí d’un Calvari que ja s’intueix al fons, contrasta amb el gest de Crist, tan rendit i tènue com el to marmori del seu rostre. És la instantània d’un quadre vivent deturat en el temps que convida el fidel a conviure amb la mateixa injustícia del condemnat. Aquest és, en realitat, el poderós llenguatge narratiu que feu que Antoni Viladomat i Manalt (Barcelona, 1678-1755), autor de l’obra i del cicle, s’erigís com el més sol·licitat dels pintors que van treballar a Catalunya a la primera meitat del segle xviii (alcolea 1990; miralpeix 201). Fidel al seu mètode de treball basat en l’aplicació prèvia de l’art del dibuix, es conserva un estudi preparatori de la composició al Gabinet de Dibuixos i Gravats del Museu Nacional…

Francesc Miralpeix i Vilamala

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 380