1. Lapidació de sant Esteve de sant Joan de Boí, entorn del 1100, MNAC, Barcelona.

El cas de la dona adultera porta a Crist a exhortar als presents amb la famosa imprecació: «qui estigui lliure de pecat (o culpa) que llenci la primera pedra» (Joan 8:1-11). Sant Esteve, sant Vicenç i sant Llorenç van ser tres diaques qualificats de protomàrtirs cristians i encara que sentenciats tots tres a la pena capital, els seus martiris tenen caràcter diferent. Només el de sant Esteve es fa ressò de la importància de les lapidacions, un tipus de martiri reflectit en notòries creacions catalanes sobre el qual, com és sabut, apunta el text bíblic, delineant un sistema d’execució gravat en la tradició hebrea de l’antiguitat (Deuteronomi 13:7-11; 22:23-24). Aquesta opció, a diferència d’altres, no només distribueix la responsabilitat del botxí professional entre un conjunt de persones que llancen les pedres sinó que també acostuma a reflectir la idea d’una operació turbulenta en què el judici previ, quan es dona, delega en els acusadors o testimonis del greuge la responsabilitat de liderar l’execució. Si es demostra la innocència de l’ajusticiat els acusadors perjurs són considerats uns assassins.

En les pintures romàniques de Sant Joan de Boí la lapidació posa l’accent en la caiguda dels rocs blanquinosos distribuïts a manera de pedregada damnosa que parteix de les mans dels tres botxins dinàmics, visionats de perfil, a diferència del sant, que mostra un rostre de tres quarts amb les pedres en equilibri sobre al cap i singulars ferides sagnants al front [1]. A Boí sant Esteve havia d’aparèixer ajupit o agenollat, com en altres ocasions, amb la testa alta que mira sempre al cel, tant a la pintura romànica com a la gòtica [1-3]. En la…

Rosa Alcoy

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 364