1. Crucifixió de sant Pere. Portalada de Ripoll. mitjans del segle xii.

El triomf del cristianisme es construeix paradoxalment mitjançant l’aparent derrota dels seus fundadors. Tant Crist com els apòstols seran jutjats, condemnats i executats, eliminant de la circulació els seus cossos físics -només el de Crist ressuscitarà- però no el nou missatge de la fe cristiana, recollit i difós per noves generacions de deixebles, entre els quals es comptaran nous màrtirs víctimes de noves persecucions. Els apòstols es mantindran sempre en el rang més alt dels morts pel Crist que van conèixer personalment, i dos dels deixebles més destacats, els germans Pere i Andreu -però també l’apòstol Felip i més endavant altres sants- s’aproximaran a la passió del Mestre per ser martiritzats com ell a la creu. Des dels orígens i progressivament al llarg dels segles els relats i les imatges aniran incorporant matisos, anècdotes i variacions que singularitzen i diferencien no només les històries respectives sinó fins i tot la forma de la creu.

El cas de sant Pere és emblemàtic de tot això. Apòstol predilecte, fonament del cristianisme i de l’Església, el seu protagonisme entre els sants és fora de dubte i la seva imatge, història i atributs es perfilaran des de molt aviat. El seu estatus reclamava l’eminent martiri a la creu, i des de molt aviat els Fets de Pere, un text apòcrif del s. ii, estableix la manera com la seva crucifixió es distingirà de la de Crist en afirmar que fou el mateix Pere qui demanà ser crucificat de cap per avall. Aquest element diferencial quedarà fixat a la iconografia del seu martiri d’una forma tan estable que permetrà la seva distinció no només respecte de…

Pere Beseran i Ramon

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 344