Pere Joan, santa Tecla a la piscina de les bèsties, detall de la predel·la del retaule major de la catedral de Tarragona, v. 1426-1436.

Les formes de representar les aigües en el marc del gòtic fixen formes imaginatives de traduir el moviment i les turbulències del mar, o de grans cubicatges del líquid element, sense gaire afany realista. La definició de les ones empentades per la força de tempestes, corrents i vents que modelen la superfície marítima, i posen en crisi l’estabilitat dels vaixells, van ser un lloc comú si es tractava de descriure la nau de l’Església o es compendiaven salvaments prodigiosos de navegants en perill. La intercessió de sants que sobrevolen les naus i s’acosten a les tripulacions després d’aterrar a la coberta per evitar el naufragi, van ser comuna i divulgada, amb derivacions simbòliques inapel·lables.

En el cas de santa Tecla, en l’episodi emplaçat a la predel·la del retaule major de la catedral de Tarragona (ramon i vinyes 1988, manote 1996), la intervenció és divina i la mar esvalotada una ficció que correspon en realitat a una piscina infectada d’animals perillosos que, teòricament, havien de pertorbar-la i agredir-la.

L’heroïna, figura monumental i quasi nua, ocupa el centre de l’escena impassible i beneint. Com Daniel del fossar dels lleons, i malgrat els afanys dels seus enemics, surt il·lesa del procés en una mena de resurrecció baptismal explícita que assenyalen les fonts. Pere Joan replanteja plàsticament totes les previsions sobre aquest atac d’éssers aquàtics i ferotges que, ja en l’antic frontal d’altar del segle xii, havien respectat el cos de la màrtir enlloc de rossegar-lo (cat. 141). Amb enginy innegable l’autor cisella cadascuna de les parts que li permeten…

Rosa Alcoy

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 320