Bernat Martorell (atribuït), Arrossegament de sant Jordi al martiri, compartiment del retaule de sant Jordi, procedent probablement de la capella del Palau de la Generalitat de Barcelona, v. 1432-1434, Musée du Louvre, París.

La passió de sant Jordi ha estat qualificada «d’èpica» amb tota justícia. L’extraordinari i complex conjunt de fonts que relaten la seva llegenda (marco, canellas 1987; macías, cornudella 2012:24-25) coincideix, en general, en descriure set anys de martiris, al llarg del qual s’entremesclen tortures, miracles, prèdiques, conversions, tres morts i les seves respectives resurreccions fins que, al capdavall, el «megalomàrtir» és arrossegat per tota la ciutat i decapitat.

Aquest Arrossegament de sant Jordi [1] va pertànyer al retaule que probablement presidí l’altar de la capella del Palau de la Generalitat de Barcelona des d’una data propera a la de la seva construcció, entre 1432-34 (alcoy 2014a; macías, cornudella 2015). Es tracta d’un dels pocs conjunts catalans dedicats al sant cavaller, honrat especialment pels estaments superiors i amb una devoció relativament reduïda entre la resta de la població. Incloïa, entre altres escenes, la lluita amb el drac al compartiment central (The Art Institute, Chicago) i quatre moments del martiri a les taules laterals: el Judici, la Flagel·lació, l’Arrossegament i la Decapitació (Musée du Louvre, París) (cat. 3 i 84).

En aquesta escena el sant apareix estirat sobre un camí pedregós flanquejat de matolls i lligat de mans i peus a una cavalcadura que avança vers la dreta i desapareix pel marge de la composició, una fórmula que insinua el moviment de manera molt eficient. La resta d’integrants de l’escena, des del botxí…

Guadaira Macías Prieto

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 314