1. Pere Joan, Crist de Pietat, v. 1426-1436, detall del retaule major de la catedral de Tarragona.

Dins dels cosmos figuratius de l’Europa medieval, el concepte de reu té un interès molt especial que en primer terme convida a distingir el reu del malfactor i el malfactor del reu. La paraula “reu” implica submissió a una demanda per part d’algú que ha estat acusat d’alguna cosa i que, per tant, justa o injustament, pot ser condemnat i sotmès a una pena o sanció. Com per al cas del malfactor l’aplicació del concepte troba sortides específiques que se subordinen a la perspectiva iconogràfica que calgui considerar. Crist és vist com a innocent i reu de mort a la vegada, en una situació en què un terme “reu”, connotat per la culpa, assenyala a l’inculpat sense raó. L’equivalència es pot fer extensiva a sants i santes i definir un elenc tràgic en què tots els que moren són considerats innocents, començant pels sants innocents, que són el paradigma humà, no qüestionat, de la manca absoluta de culpabilitat.

Es pot esdevenir reu com a delinqüent o malfactor real, així els lladres del Calvari, però en la representació cristiana pesa moltíssim el que hi ha a l’altre platet de la balança: el reu innocent. Per tant, la majoria dels encausats que transiten pels retaules i obres del període analitzat, ho són per no haver faltat a la seva fe i haver persistit en les seves creences, mancats de culpabilitat que justifiqui un destí que, motivat per una sentència judicial, implica sovint una mort truculenta.

Aquesta mirada escrutadora que, es constata en moltes obres i en escenes diverses, siguin de Judici,…

Rosa Alcoy

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 278