Taller de Ramon Destorrents (?), “L’àngel porta vianda al hom sant” i “’àngel porta en paradís l’ànima del hom sant”, Breviari d’Amor, tercer quart del segle xiv, Yates Thompson 31, British Library, Londres.

L’ascensió de l’ànima al Cel va ser un tema representat al llarg del gòtic amb freqüència relativa. Encara que els exemples són més nombrosos que en èpoques precedents i que en l’etapa moderna, és clar que és una visió extraordinària que obliga a forçar la realitat, per fer visible l’invisible, i que no s’imposa de forma del tot generalitzada per bé s’estengui als camps figuratius més habituals en el Gòtic. El contextos en què el tema va conquerir espai són diversos i tramats, encara que per ordenar-los es puguin dividir en dos blocs especialment significatius. D’una banda, trobem tots aquells escenaris en què el difunt és destaca per la seva santedat, de manera que no cal justificar gaire la inclusió de la recompensa immediata, que eleva l’esperit, i suggereix o explícita la rebuda celestial. En aquests casos sovint s’opta per fer-ho palès i acceptar la renuncia a un realisme més auster, que algunes imatges intenten preservar. En elles s’evita aquest element transcendent i substancial de la representació sacre que, tanmateix, no deixa de plantejar alguns problemes discursius. En el primer grup destaquen les elevatio animae que s’adeqüen als escenaris de mort i recompensa dels sants. Una opció prou habitual que avalen tant les creacions del 1200 com les trescentistes i les quatrecentistes, per bé que en una de les més espectaculars del segle xiii català, l’anomenat frontal dels arcàngels, el que veiem sigui més un aval genèric de la funció del àngels transportadors, que no pas una al·lusió concreta a una ànima amb perfil propi (cat. 67). El més normal, com s’observarà, és que l’ànima del sant sigui hissada i apartada…

Rosa Alcoy

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 234