La iconografia purgatorial també tingué presència en obres de naturalesa molt més modesta, amb una finalitat de marcat caràcter funcional i didàctic amb poques pretensions artístiques. N’és un exemple el gravat de Pere Abadal inclòs dins d’una sèrie de Novíssims, constituïda per les representacions de la Mort i el Judici i Purgatori, signades per l’impressor-gravador moianès, i de l’Infern i la Glòria, d’autor anònim (Socias Batet 1994). Aquestes postrimeries, de grans dimensions i acompanyades d’una llegenda, prengueren com a model gairebé literal uns Novíssims realitzats per Joan Jolis per encàrrec del clergue Magí Cases, autor de les obres escatològiques Desenganys de l’Apocalipsi (1673) i Llave y exercicios del libro apocalyptico escrito por dentro y fuera (1681), font literària en la qual es desenvolupa el programa iconogràfic de les estampes.

Pel que fa al Novíssim segon, aquest presenta un judici particular de l’ànima, en què les accions de cadascun dels homes són sospesades de forma individual. Aquest procés, però, no es duu a terme mitjançant la psicòstasi, sinó que es fa comparèixer a un defensor (l’àngel de les «obras buenas») i a un acusador (el dimoni de les «obras malas») davant Crist, jutge de vius i morts. Aquest, seguint les set visions del fi de llibre de l’Apocalipsi (19, 11-21), va muntat a cavall, en al·lusió a la seva carrera humana; vesteix robes ensagnades en referència a la Passió; duu una tiara que, en la seva superposició de corones, el presenta com a Rei de reis i Senyor de senyors; alhora que apunta amb una espasa –símbol de la sentència– la deliberació final…

Laura Farías Muñoz

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 228