1. Brodat de la Creació de Girona, detall, entorn del 1100. Museu de la catedral de Girona.

El cristianisme, tot i definir-se com a religió monoteista, empara una figura de la divinitat complexa. Les tres persones e la Santíssima Trinitat determinen l’aspecte canviant d’un Déu que, vist a la vegada com a Déu únic (Pamplona 1970; Boespflug 2000), també planteja la possibilitat de la reiteració a partir d’una imatge triada i que pot resumir l’essència divina, duplicar-la, o triplicar-la de manera redundant, arribada l’ocasió, que aprofiten els Breviaris d’Amor il·lutrats a Catalunya i Occitània. Les iconografies que revisarem posen de manifest algunes d’aquestes fronteres [1-4], tot i que per disposar del panorama complet caldria examinar moltes altres imatges. Sigui com vulgui, ens interessa al·ludir ara a l’espai en què aquest ésser diví, en la seva compostura i dignitat antropomorfa, s’imposa com a detentor d’una justícia absoluta i perfecta, més enllà d’albirar els models en què la pràctica o imparteix de manera específica o aquells en que tutela o reverteix la justícia humana (cat. 10-16, 21, 23, 25-26).

Tenint en compte algunes variacions essencials podem iniciar el recorregut amb la imatge el Creador que, en temps del romànic, es projecta com a principi i final, com a Cosmocrator i com a justicier. Els cicles que se li dediquen en obres catalanes del segle xi, a les Bíblies romàniques per exemple (cat. 48), o ja del segle xii (Osormort, el Brull, etc.), tenen caire eminentment narratiu i no fan ombra a la condensació diagramàtica que s’elabora en el que ens ha quedat del Tapís, anomenat, de la Creació. El conjunt, vinculat a la catedral…

Rosa Alcoy

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 134