Mare de Déu, absis de Santa Maria de Taüll, segon quart del segle xiv, MNAC, Barcelona.

Sobre la base de les coordenades a Sant Climent de Taüll (cat. 5), exemple de l’autoritat divina, que avala una visió magnificent i abstracte sobre el Déu que tot ho veu i tot ho pot jutjar, altres derivades figuratives que exemplifiquen la pluralitat i la riquesa dels matisos en les obres que tractem. La visió de l’Infant com a jutge és un tòpic en l’art medieval que se’ns presenta en època romànica i també en el primer gòtic com a figura tensa, com a petit magistrat sobre la falda de la Mare. A la conca absidal de Santa Maria de Taüll s’enclou l’Epifania dels reis d’Orient que, tal i com és disposada, a partir d’un esquema emprat pel cercle de Pedret, ressegueix audiències que cerquen al fidel imitador dels mags [1], els donants que han de ser jutjats (Alcoy 2017: 40-63). El diàleg amb els promotors representats permetrà discriminar sobre les variacions específiques del vincle amb Jesús jutge, que ofereix generosament el període gòtic posterior (Verdier 1981; Macías 2020) (cat. 3). El Nen ocupa un pla temporal del discurs que prefigura, ja en les escenes de la infància, un futur que està escrit i que obliga a evocar la voluntat divina a l’hora de recuperar la dignitat humana subjecta a la Caiguda associada a la transgressió capital, que es definirà com a Pecat Original.

Per tant, ens porta sense ruptures molt manifestes a les representacions de la imatge de Crist, vist ja com el jutge que ha mort a la Creu, amb les nafres i el grup angèlic que l’adora com a Déu. Així el trobem en el Saltiri anglo-català de París, en una miniatura que no podem qualificar pròpiament de Judici Final i que aixeca l’ametlla…

Rosa Alcoy

Vegeu el llibre, Iconografies de la Justicia en l’art català medieval i modern, Barcelona, Grup Emac, 2022, p. 98