|
|
Al districte municipal de les Corts, en el límit amb l´Hospitalet del Llobregat que marca la carretera de Collblanc trobem els passatges de XiIe, Madrona Piera, Pere Rodríguez i Jordi Ferran, que desemboquen en la que avui coneixem com a avinguda de Sant Ramon Nonat. Les casetes adossades de gust noucentista que predominen en aquests passatges contrasten obertament amb els grans ediflcis del seu entorn i ens criden l´atenció pel seu caràcter de "fòssil' urbà" (vegeu figura 1).
Aquestes casetes aixecades durant els últims anys de la dècada
de!s vint i els primers anys trenta són l'objecte del present estudi,
en el qual volem mostrar que els habitatges de la zona de Sant Ramon Nonat
són fruit d'una iniciativa privada que en certa manera reflecteix,
en un moment de creixement de la ciutat, les idees dels reformistes urbans
pel que fa a l'habitatge popular i que trobà en el noucentisme,
expressió d'aquestes idees a Catalunya, un marc cultural general
per a la seva realització.
De la 'ciutat futura' a la ciutat jardí
Diversos autors(2) han coincidit a apuntar que les
tres prirneres dècades del segle XX foren el mornent en què
Barcelona adquirí i assimilà el seu caràcter distintiu
de ciutat metropolitana
Figura 1. Habitatges del passatge de Xile. Es pot apreciar
el contrast entre les petites cases amb jardí anterior, de l´any
1930, i els grans edificis de les darreres dècades
i hagué de mirar cap a les principals capitals europees per trobar els models que donessin forma a la seva expansió urbana. De tota manera, fou el diàleg que mantingueren aquests models teòrics amb la situació concreta de la ciutat i la seva història el que marcà els desenvo!upaments concrets d'unes incipients política i economia urbanes a la Catalunya de l'inici de segle. El pes d'aquests models comencà a prendre força a partir que l'Ajuntament de Barcelona aprovà, l'any 1905, la proposta de Leon Jaussely, que fou recollida en l'elaboració deflnitiva del Pla general d´urbanització de Barcelona (1917). Fou sobre aquests plans generals que en les dècades següents es comença a treballar per tal de dur a terme a Barcelona un nou model basat en les noves idees de zonificació o zoning.
A Barcelona, les noves aportacions del naixent urbanisme quedaren reflectides en la figura de Cebrià de Montoliu, el qual a través de la Societat Cívica de Ciutat Jardí (SCCJ) i de la resvista civitas desenvolupà una important activitat en les transformacions urbanes de Barcelona en les primeres dècades del segle XX. L´ambient intel.lectual del principi de segle a Catalunya, el noucentisme, comportava una visió de la ciutat que es va veure influïda clarament per aquests projectes de constitució d´una ciutat metropolitana. La ciutat era un dels emblemes més importants del programa noucentista, la qual es concretava en la construcció de la capital catalana, que havia de ser "nacional, ordenada i sanejada urbanísticament"(3). Els artistes havien de ser els constructors d´aquesta ciutat ideal. Es formulà doncs, un ideal de bellesa pública que es resolgué amb tot un seguit d´intervencions en aquesta direcció: la pintura mural, l´estatuària pública, els jardins i la recuperació d´un grup d´oficis artístics aplicats a l´arquitectura (com ara els esgrafiats). La ciutat moderna aconseguí el seu perfil gràcies a una estructura raonada, sanejada i embellida. El noucentisme contenia un ideal de civilitat, de civilització, tot un projecte de regeneració moral que buscava el punt de connexió entre modernitat i tradició; així, en el camp de l´arquitectura el noucentisme reclamà ordre, racionalitat i classicisme.
Recentment s´ha considerat que les idees urbanístiques d´aquell moment inaguraren els mètodes i els models del nou planejament urbà(4). Les dues primeres dècades del segle XX, a nivell internacional, configuraren, d´una banda, la sistematització d´aquestes idees d´ordre i racionalitat i, de l´altra, els ideals de bellesa i higiene que s´assignaven a la natura, com a configuradores de la moderna ciència "cívica": l´urbanisme.
Així, la ciutat jardí jugava un paper importantíssim en la concreció d´aquestes idees en un model de planejament urbà que trencava amb l´ortogonalitat del segle XIX, i es trobava més atenta a les caractrístiques concretes, tant topogràfiques com socioeconòmiques, dels diferents contextos a urbanitzar(5). Les iniciatives de dur a terme projectes de ciutat jardí de seguida van prendre la forma de projectes que s´adequaven millor als processos d´urbanització que requerien les grans àrees metropolitanes.
Tot i que la projecció de barris de ciutat jardí abunden en la nostra geografia, cal dir que pocs d´aquests projectes van arribar a veure la llum de la mateixa manera en què havien estat projectats. El que sí recollia la política urbana de les primeres dècades del segle XX era la tipologia constructiva que acompanyava aquests projectes. El model que a Catalunya s´ha conegut sota el nom de la "caseta i l´hortet" es representatiu pel que fa als habitatges populars d´abans de la Guerra Civil, que anhelaven gaudir d´una incipient "qualitat de vida", sustentada en les baixes densitats, que podia oferir la ciutat. La importància que aquesta tipologia constructiva tingué en la Catalunya d´aquells moments es pot veure en el fet que la mateixa Generalitat republicana, l´any 1932, en el moment d´elaborar un regional planning per a Catalunya convingué que: "Les zones de barri-jardí situades en punts accessibles i en un medi higiènic seran preservades per a ésser edificades en el llarg terme. Seran les zones on les classes populars podran tenir un estatge digne i alegre que la justícia social reclama per a ells"(6). Tot i que aquest pla regional va veure truncada la seva consecució, molts dels models que recollia encara es poden observar. En concret, la tipologia constructiva dels barris de ciutat jardí va ser en certa mesura acceptada pels encarregats de la promoció urbanística a les ciutats catalanes d´aquells anys. Tal com s´ha dit: "para los promotores se trató en bastantes casos de una concepción que les ayudaba a parcelar y comercializar terrenos situados en lugares periféricos de acceso relativamente difícil"(7).
Dintre de tots aquests assajos generals d´urbanització també trobem l´elaboració de plans parcials per als antics municipis perifèrics que es varen anar annexant a Barcelona. El cas de les Corts de Sarrià, que data de l´any 1914, participà d´aquest debat d´abast internacional sobre les prioritats a tenir en compte alhora d´enfrontar-se al creixement de les ciutats. En un primer moment, el projecte d´urbanització del districte suburbà de les Corts de Sarrià participà i recollí els debats que des de l´SCCJ s´oferien per tal que el creixement suburbà de la ciutat de Barcelona es portés a terme de la manera més racional possible. En concret, aquest projecte fou recollit amb un discret entusiasme pels membres de la societat que de facto n´havien impulsat l´elaboració. El mateix Cebrià de Montoliu(8) celebrà la inclusió dins d´aquest projecte del que havia de ser una extensa ciutat jardí en el límit occidental del districte. La concreció d´aquesta ciutat jardí, impulsada per la burgesia industrial barcelonina (Güell-Girona), finalment mai no es va poder concretar i es va sacrificar aquest ideal de bellesa per un altre basat en la producció. En aquest sentit, la definitiva zonificació de Barcelona de l´any 1927 inclogué el teritori de tot aquest sector en el que s´anomenà zona mixta, és a dir, destinada tant a la indústria com a la construcció d´habitatges(9).
Les estratègies concretes que seguí el procés de parcel.lació i edificació del sector coincidia en els seus punts més importants amb les formes que seguia l´expansió urbana en altres "zones" de la ciutat, com mostra el cas dels Nou Barris(10). La barreja d´usos del sòl que indicàvem més amunt dóna força a la idea que ens trobem davant del que d´alguna manera podríem anomenar "franja marginal urbanorural". Malgrat que des de l´Ajuntament de Barcelona s´hagués desenvolupat un primer pla d´urbanització de la zona, la realitat ja estava construint el seu propi model basat en el context socioeconòmic del moment. La importació de mà d´obra immigrada, en relació, entre d´altres, amb les grans obres de infraestructura que es realitzaren a la Barcelona dels anys vint en concret, les obres del metro i l´Exposició Universal de 1929- trobà als barris de Collblanc i la Torrassa, a l´Hospitalet de Llobregat, un lloc on solucionar el problema de l´habitatge. D´aquesta manera, trobem que en els anys 1920 i 1930 coexistien en el sector, d´una banda, el tradicional ús rural del sòl, concretat en l´explotació de les terres que encara posseïen moltes masies i, de l´altra, una naixent activitat industrial que s´havia de combinar amb l´allotjament de nova població.
El sector d´habitatges que configuren els passatges articulats
per l´avinguda de Sant Ramon Nonat, la parcel.lació i la construcció
dels quals és l´objecte del nostre estudi, mostren de manera
clara la morfologia que prenia l´expansió de la ciutat en
un moment que de seguida es va veure truncat amb l´arribada de la
Guerra Civil. La baixa densitat casetes adossades amb un jardí
o un hortet- conjuntament amb la seva localització perifèrica,
el seu caire popular i la seva perfecta integració en el territori
caracteritzat per la mixtura d´usos del sòl ens dibuixen un
exemple ideal per veure de quina manera concreta prenia forma la urbanització
perifèrica de la ciutat les primeres dècades del nostre segle
(vegeu figura 2) i reflecteixen les idees urbanístiques que, des
de l´inici de segle, s´estaven debatent en els fòrums
internacionals d´aquesta matèria.
Figura 2. Edificacions del passatge de Madrona Piera
Les Corts de Sarrià, Collblanc i la Torrassa: història d´una franja urbanorural marginal
El context territorial que envolta la conformació de la colònia residencia sde Sant Ramon Nonat, al nostre entendre, constituïa, sobretot, una franja de separació entre dues de les ciutats catalanes amb un índex més alt de creixement de població en el segle XX. D´una banda, Barcelona; i de l´altra, l´Hospitalet de Llobregat, en concret els seus barris de Collblanc i la Torrassa. Aquests dos barris de l´Hospitalet han anat molt units des dels orígens de la seva construcció a l´inici d´aquest segle. Tot i tenir un caràcter marcadament vinculat a l´Hospitalet i encara que els propietaris dels seus terrenys i els promotors de la seva construcció visquessin en aquesta ciutat, el desenvolupament socioeconòmic de les primeres dècades del segle XX li van conferir un aspecte liminar del qual encara no s´ha pogut desfer.
El que caracteritzava aquests territotis no urbanitzats a començament
de segle no eren precisament els seus lligams amb dos nuclis urbans, sinó
la seva situació perifèrica respecte d´aquests. És
a dir, que la seva especialització funcional venia donada per l´activitat,
marcadament rural i incipientment industrial, que es donava en aquesta
zona entre l´Hospitalet i Barcelona, on les cases de pagès
es barrejaven amb les residències nobles. És aquesta mixtura
d´usos del sòl el que ens porta a intitular aquest capítol
amb el nom de "franja marginal urbanorural": "En un contexto contemporáneo,
los diversos usos del suelo, los nucleos y poblados antiguos, las extensiones
residenciales más recientes, el comercio, la industria, las instalaciones
de servicio de la ciudad y la actividad agrícola que perdure, no
aparecen distribuidas netamente en áreas homogéneas, sinó
que surgen entremezclados de manera (aparentment) fortuita, y esto es,
justamente, lo que atribuye su cualidad distintiva al patrón de
uso del suelo propio de lo que veniamos denominando franja marginal urbano-rural"(11).
Com veiem, doncs, aquesta mateixa barreja d´usos del sòl dóna
a aquesta zona el caràcter perifèric de dos grans processos
d´urbanització, es a dir, el seu caràcter liminar en
el sentit espacial com en el d´especialització funcional.
De perifèria a centre; la transformació del districte
de les Corts
A l´antic municipi de les Corts, torres, masos, cases i terres de conreu es van transmetre de pares a fills dins del model de la tradició catalana: l´hereu. Hi ha nombroses famílies que, pel seu patrimoni i per la seva influència, són presents en els topònims de les Corts; és el cas dels Güell, els Feu, els Comas, els Melín o els Piera. Al final del segle passat, es considerà un lloc incompatible per establir-hi cases de convalescència i centres assistencials i hospitalaris. Així, l´informe mèdic per a l´adquisició dels terrenys de la Maternitat afirma que "l´emplaçament és convenient per la proximitat i bona comunicació amb la ciutat, malgrat que en un principi se´n dubtà per la influència del vent del sud-oest"(12).
El terme de les Corts estava creuat per nombrosos torrents i rieres: el torrent Gornal, la riera Blanca (torrent Melina, de la font de Fontnés, de la font del General, de Santa Caterina, Caralleu, de Sants, d´Escudé), la riera de Valldonzella i la riera de Magòria, cosa que va permetre una riquesa considerable de les terres per transformar-les en regadiu, mitjançant aqüeductes i canalitzacions externes o subterrànies des de les mines, les fonts o els pous fins a les respectives propietats. Això permetia la formació de camps de conreu d´hortalisses i també de flors ornamentals, que els pagesos anaven a vendre a la ciutat.
En el que avui coneixem com a districte de les Corts coexistien dos tipus d´activitats econòmiques. D´una banda, els forns de teula i calç, que en el segle XIX es transformaren en rajoleries; i de l´altra, l´agricultura, basada principalment en l´oli, el vi i cereals, que es desenvolupà durant segles, fins al moment en què la pressió demogràfica propicià la parcel.lació de les propietats dels masos i l´agricultura tradicional es transformà en productes d´horta i floricultura. Totes dues activitats eren deutora de l´aigua, que no faltava en el terme. En el segle XVIII, també s´hi va establir alguna indústria, com ara les indianes de la Societat Anglès i Rull, que s´instalà en terres de l´antic Mas Vinyals, que en segle passat es va vendre a la Sociedad El Iris per contruir-hi l´hospital de Sant Joan de Déu i on en l´actualitat trobem l´Illa Diagonal.
Com a eixos principals trobem la Travessera de les Corts (un antic camí que travessa el pla de Barcelona des del Llobregat fians al Besós), i el camí que sortia de Barcelona pel portal de Tallers i que connectava amb la Travessera a l´alçada del carrer de Can Bruixa (carrer del Marquès de Sentmenat o Travessera Vella); és aquest sector on s´inicià un primer poblament concentrat o nucli d´origen de les Corts.
L´octubre de 1836, en ple període progressista, es constituí de nou l´Ajuntament de les Corts, que havia estat abolit amb el retorn de l´absolutisme. Amb la consecució d´un ajuntament propi s´inicià una etapa de noves realitzacions, les quals marquen l´inici d´una transformació. Exemples d´aquesta transformació serien: la construcció de la nova esglèsia i del cementiri, l´any 1845; el mateix any es desenvolupa un nou pla d´eixample urbà (Les Corts noves); el 1866 s´inicià un altre pol del creixement a partir del carrer Remei, la plaça Comas i el carrer de Masferrer; i la construcció, el 1883, de l´edifici que alberga la Maternitat. Al mateix temps, la creixent industriaització de Barcelona queda reflectida en la construcció, l´any 1860, del Vapor Batlló (actual Escola Industrial). L´annexió del municipi de les Corts a la ciutat de Barcelona l´any 1897 malgrat l´oposició que la burgesia local exercí en contra d´aquestes polítiques d´annexió(13)- va inagurar una nova etapa per a les actuacions urbanístiques en aquest districte.
Amb l´entrada en el segle XX, l´obertura de la Diagonal fins al Palau Reial i, sobretot, la definitiva aprovació del Pla de les Corts (1925) comença un període marcat per decidides actuacions constructives. Després de l´aprovació definitiva per Reial Decret de gener de 1925, diverses foren les actuacions particulars i municipals que materialitzaren aspectes concrets del Pla de les Corts. La primera reacció lògica que es produí després de l´aprovació va ser l´intent de modificació parcial dels traçats proposats per diversos propietaris afectats. En aquest sentit, els anys 1925 i 1926 es troben plens de peticions que demanaven replantejar alguns carrers o algunes urbanitzacions o la desaparició d´alguna actuació que no estava prevista en el Pla. Naturalment no totes les actuacions particulars intentaven modificar-lo. Alguns propietaris que no veien perjudicats els seus interessos amb l´obertura de noves vies aprofitaven els plans per iniciar la urbanització de les seves terres. La formula era prou profitosa per a la propietat, ja que aquesta cedia gratuitament les seves terres afectades per un vial a canvi que l´Ajuntament les urbanitzés (explanació, clavegueram, il.luminació, etc.) D´aquesta manera es revaloritzaven definitivament els terrenys adjacents, que entraven dins el mercat del sòl urbanitzable. En aquest context, molts propietaris intentaren escapar al màxim de les expropiacions cedint les seves terres afectades a canvi de terrenys alliberats pel municipi. Podríem dir que entre 1925 i 1930 es produí un veritable "mercat de la permuta"(14).
L´actuació municipal comença a ser determinant pel que fa a l´obertura de noves vies i a l´eixample d´altres ja existents. Cal fer una menció específica als esforços realitzats per dur a terme l´eixample de la Travessera de les Corts, ja iniciat molt incipientment i que revifà en aquests anys. En aquest sentit, a partir de 1930, l´Ajuntament inicià els expedients d´expropiació d´aquelles finques que havien de desaparèixer per donar més amplada a l´antiga via. Hen de considerar aquests anys com els de l´inici de la substitució de l´edificació d´un dels antics eixos de creixement de les Corts.
Des de llavors les torres i els masos han anat desapareixent; el, darrer exemple d´això és el de la Torre Melina, avui destinada a un hotel de luxe. L´uniformitat del primer poblament dispers es contraposa a la diversitat i heterogeneïtat de la seva morfologia actual; però malgrat tot, a les Corts encara avui podem trobar els tres moments de l´evolució morfològica: la masia, les casetes unifamiliars i els blocs d´habitatges.
De rural a urbà, el procés d´urbanització
de Collblanc i la Torrassa
Al començament d´aquest segle l´Hospitalet del Llobregat era encara una vila rural no només dedicada a l´abastament de la gran ciutat que tenia per veïna, sinó que haviat va destinar gran part dels seus exedents a l´exportació de verdures. A més, l´extensió del seu territori va permetre destinar gran part del sòl de la perifèria a l´assentament fabril des del començament del segle XX. El creixement industrial comença a trascendir l´àmbit urbà de Barcelona i la forta demanda de mà d´obra requerí la construcció d´habitatges per als obrers, que a més d´acompanyar la "descentralització" de les grans fàbriques arribaren en grans quantitats en el que es coneix com la primera gran allau migratòria d´aquest segle. A partir d´aquests moments (1905) es féu necessari l´inici de la urbanització del sector, "una de les primeres grans promocions de sòl urbanitzat de Catalunya"(15).
En aquest context es produí el creixement de la zona de Collblanc i la Torrassa, articulat a partir de la plaça Espanyola i per la carretera de Collblanc (anteriorment de Madrid), penetrant en carrers perpendiculars cap a l´Hospitalet. El poblament d´aquest sector, en l´actualitat un dels més densament poblats de l´Hospitalet(16), es portà a terme les primeres dècades d´aquest segle mitjançant habitatges d´autoconstrucció (les primeres llicències d´obres en aquests terrenys daten de 1902)(17) d´una població immigrada atreta pel creixement econòmic de Barcelona. La fundació de la parròquia de Sant Ramon, l´any 1908, que estenia la seva jurisdicció a Collblanc i la Torrassa, els barris dels Boters i de la Granota (actual Florida) i els de Pubilla Cases i Can Vidalet, és només una mostra que per aquelles dates el barri ja havia adquirit prou entitat.
Ja el 1916 es procedí a empedrar els carrers principals del barri de Collblanc i fou en aquest mateix any quan arribà el tramvia des de Barcelona (el mitjà de transport més utilitzat en els desplaçaments de la població del barri a la ciutat veïna durant molts anys fins a la construcció del metro de Collblanc-, ja fos per motius laborals o d´oci). El procés de poblament immigrat s´accentuà a partir de la segona dècada del segle, amb la construcció del metro transversal (L1) i les obres de infraestructures que acompanyaren l´Exposició Universal de Barcelona l´any 1929. Aquesta població era originària de regions de Múrcia i Andalusia, de manera que fins i tot es va arribar a conèixer el barri amb el sobrenom de la "Múrcia Xica". Aquesta població s´instal.là, preferentment, a Collblanc i a la Torrassa: en conjunt els dos barris eren ja aleshores la zona més poblada de tot el terme.
La densitat de població que això implicà requerí que des de l´Ajuntament de l´Hospitalet, responsable administrativament del sector, es posés en marxa el Pla d´Eixample i reforma interior de l´Hospitalet (1926). Aquest Pla és el que acavà per conferir als barris germans de Collblanc i la Torrassa la seva morfologia actual. L´arquitecte municipal d´aquest període, Puig i Giralt, estimulà la construcció de cases de corredor en planta baixa(18). En la dècada dels anys trenta, l´assentament d´una alta població féu necessari l´establiment permanent d´un mercat cobert, que fins aquells moments s´havia situat a l´aire lliure en el mateix emplaçament. La construcció del Mercat de Collblanc, molt proper a la nostra zona d´estudi, la dugué a terme el mateix arquitecte municipal de l´Hospitalet, Puig i Giralt, l´any 1932.
La parcel.lació i la urbanització de les terres que componien aquest sector perifèric de Barcelona, i que són l´objecte del nostre treball (en concret la colònia residencial de Sant Ramón Nonat), no afecten una única capa dels estrats socials. Però un dels segments socioeconòmics que va abraçar amb més interès el que representava una nova manera de viure a la ciutat van ser les noves classes mitjanes sorgides de l´estímul econòmic del creixement urbà i industrial a l´aglomeració barcelonina. I és que tenien la possibilitat de viure en una casa, d´aspecte rural, en un context plenament urbanitzat i que oferia els millors serveis per a la comoditat dels seus habitants (abastament de menjar, transport, llum elèctrica, aigua corrent) i tot el necessari per a una millora en la qualitat de vida a la ciutat. Segons el Padró Municipal de Barcelona, l´any 1930, aquesta nova promoció va atreure un seguit de comerciants, petits industrials, obrers qualificats, professionals liberals, etc, per gaudir d´una nova vida amb les seves famílies.
Cal veure en el procès de construcció de la colònia
residencial de Sant Ramon Nonat la intenció de crear, mitjançant
l´adquisició de sòl rural, un barri residencial en
una franja marginal urbanorural de Barcelona, destinat a les classes mitjanes
i populars. L´ocupació la van dur a terme tant gent de l´Hospitalet
(comerciants enriquits pel creixement de Collblanc), petits industrials
amb fàbriques a prop i fills d´antigues cases pairals de les
contrades com d´altres professionals liberals, als quals el seu sou
permetia gaudir d´una qualitat de vida més alta, així
com obreres qualificats i grups populars.
El procés de construcció de la colònia residencial
de Sant Ramon Nonat
Per sobre del camí de la travessera i a l´oest de la riera Blanca, en el lloc anomenat pla de Collblanc, es bastí al final del segle XIX un más conegut per Cal Nena Cases (1896). El propietari era Miquel Piera i comprenia una illa formada per l´actual carrer de Pintor Tapiró, el passatge Tapiró i el carrer Cardenal Reig. L´any 1928 els béns foren repartits entre els seus fills. La seva filla Madrona, que morí soltera, rebé la casa i una peça d´una mujada i mitja. L´herència d´aquesta fou arrendada ja parcel.lada(19).
A la perifèria del nucli de les Corts s´havien començat a bastir petites àrees residencials obreres. Així, trobem la Colònia Castells, i d´altres promocions més reduïdes, de característiques i tipologia semblants. En aquest sentit, ens hem de referir a la sèrie de passatges que s´obriren a tocar amb el límit de Collblanc. Es tracta del nucli format pels passatges de Sant Ramon, Jordi Ferran, Pere Rodríguez, Madrona Piera i posteriorment el de Xile. Encara que a partir de l´any 1928 comença a prendre forma el sector, no fou fins al principi dels anys trenta que es construí la majoria de casetes d´aquests passatges. Les terres, fins llavors dedicades a l´agricultura, havien format part de les possessions de la família Piera i després passaren a formar part del patrimoni dels Piquet, família propietària d´uns terrenys adjacents al pla de Collblanc que decidí d´urbanitzar el terreny(20).
La urbanització es produí d´una manera indirecta:
les terres eren cedides pel propietari en arrendament a canvi que aquestes
fossin millorades amb la construcció d´edificis. L´arrendament
era el pas previ a la venda, ja que s´obligava a vendre els terrenys
urbanitzats i revaloritzats pel mateix arrendatari. Pedro Rodríguez
va anar promovent la construcció del conjunt, seguint el projecte
de l´arquitecte Modest Feu i Estrada. Com es pot veure en les dates
de les casetes avui encara existents, i com s´observa en els plànols
topogràfics de la Barcelona de l´època, l´any
1931 ja estaven perfectament definits els passatges Madrona Piera i Pedro
Rodríguez. La resta de la urbanització es produí els
anys immediatament posteriors.
El procés de parcel.lació i construcció del
sector
La primera promoció la dugué a terme Francisco Segado
i Bonjoch, el 1928, en un passatge adjacent a l´avinguda de Sant
Ramon Nonat. Hi féu 11 cases iguals de façana i amb una superfície
d´uns 60 metres quadrats (vegeu la figura 3).
Figura 3. Mapa de les concessions de permisos d´obres
en el sector de l´avinguda de Sant Ramon Nonat, ordenades cronològicament
segons els expedients conservats a l´Arxiu Municipal Administratiu
de Barcelona.
Font: elaboració de David Iglesias a partir de la
base del mapa parcel.lari de l´Ajuntament de Barcelona de l´any
1971.
Quasi immediatament, Pedro Rodríguez demanà permís per construir vuit cases en un altre passatge obert igualment a lamateixa avinguda de Sant Ramon Nonat, encara que aquestes eren una mica més grans. Aquestes dues primeres promocions es van dur a terme al que avui és el passatge que porta el nom d´aquest "comerciant" (segons versa el padró de l´any 1930) que va portar a terme la construcció d´aquests passatges. Gràcies als expedients conservats a l´Arxiu Administratiu de l´Ajuntament de Barcelona, ens és permès reconstruir aquest procés(21)
L´any 1929 fou Pedro Rodríguez qui va fer la major part de les promocions. Comença amb la construcció de cinc cases de planta baixa al mateix passatge Pedro Rodríguez; una d´aquestes cases portava una part anomenada tenda. Seguidament trobem un altre permís per tal de fer dues cases al passatge de Madrona Piera: una de 70 metres i l´altra de 116, que ja aleshores tenia una part destinada a "garatge". Quasi simultàniament demanà construir nou cases més d´uns 80 metres al mateix passatge de Madrona Piera. D´aquestes, 7 eren baixos i dues, de baix amb un pis. En aquest últim cas trobem el primer exemple d´un pis amb entrada particular; és a dir, s´aprofità la mateixa parcel.la per obtenir unes rendes superiors. De totes maneres, la majoria de les construccions responien al model de planta baixa amb jardinet.
Hem trobat diversos expedients de l´any 1929 amb diferents noms de sol.licitants de permisos d´obra, com ara Francesca Gil, Damián Pérez Saura o Alejandro González. Aquestes construccions eren molt diferents les unes de les altres i responien als interessos dels diferents propietaris de les parcel.les. Així mateix, trobem una diversificació en els noms dels arquitectes, a més d´estratègies constructives molt diferents dels propietaris, la qual cosa donà un aspecte molt més heterogeni a l´avinguda.
De l´any 1930 hem trobat un altre exemple de construcció individual a la mateixa avinguda de Sant Ramon Nonat, de Josefa Bragulat, amb planta baixa amb taller i un pis d´habitatge. Els altres dos permisos trobats són de Francisco Segado, que pretenia construir una casa de 81 metres quadrats a l´avinguda de Sant Ramon Nonat, i tres cases més al passatge Jorge Ferran de façana i interior clàssics, però bastant més grans: de 135 metres.
L´any 1931 és el de l´embranzida més forta de Pedro Rodríguz. Per un costat, trobem novament una construcció individual, que encara està en peu, a l´avinguda de Sant Ramon Nonat fent cantonada amb el passatge Pedro Rodríguez. Aquesta és un magatzem de 396 metres quadrats amb un pis a sobre de 32 metres. Però el nostre protagonista començà construint dues cases de planta baixa i en parcel.les de 127 metres quadrats de superfície al passatge Jorge Ferran. Aquest és l´any en què el mateix Pedro Rodríguez es decidí a parcel.lar i construir l´actual passatge de Xile. Començà per demanar un permís per tal de fer 72 cases de planta baixa amb 5 metres de façana. En el mateix expedient l´Ajuntament feia constar la inconveniència de construir tantes cases de cop i assenyalava que era millor fer petits grups successius i durant un temps superior al de la caducitat del permís. L´any 1931 acabà construint 11 cases i intentant realitzar un tancament del passatge que mai es va aconseguir. L´octubre del mateix any en féu 15 més. Així doncs, en aquest any construí 26 cases en el mateix passatge de Xile.
L´any següent, 1932, els únics tres expedients que es troben pertanyen a Pedro Rodríguez novament, i fan referència al passatge de Xile. El primer és de setze cases; el segon, de tres; i el tercer, demanat el 31 de desembre de 1932, d´una. Aquest és l´any de l´acabament de la urbanització del passatge. En total en construí 20, que sumades a les 26 de l´any anterior fan un total de 46. El que cal destacar de la construcció portada a terme per Pedro Rodríguez és que totes les va encarregar al mateix arquitecte: Modest Feu.
A partir de l´any 1932 ja no es troba res més en l´Arxiu fins a l´any 1935. En aquest any es continuà construint en solars de l´avinguda de Sant Ramon Nonat, com el cas d´Enriqueta Carreras, que es construí un baix amb jardí al núm. 10. Però aquest any comencem a trobar-nos un fenomen que durà fins al 1936. El fet és que veïns de la zona compraren parcel.les amb una intenció més especulativa que el fet de seguir el model de caseta i petit jardí. Aquest fou el cas de Ramon Baró, veí del passatge de Xile núm. 31, el qual encarregà a l´arquitecte Manuel de Solà-Morales i de Rosselló la construcció d´un habitatge de tres pisos, això sí, amb un ampli jardí a la part posterior de la casa. El model d´edificis que s´usà fou diferent, d´una alçada superior i amb un aprofitament vertical de les parcel.les. Manuel de Solà-Morales i de Rosselló fou l´arquitecte per a aquests casos.
En efecte, l´any 1936 tant Luis Pallas com Jacinto Beä Rosselló seguiren l´exemple del seu veí Ramon Baró i encarregaren al mateix arquitecte i per a unes parcel.les adjacents unes cases d´un i dos pisos, respectivament. Evidentment la idea d´aquests tres promotors va ser la del negoci, com els seus antecessors, però seguint un model absolutament diferent, d´especulació més vertical. En aquest mateix any, i seguint les antigues pautes de casa i jardí, es comença a construir al passatge de Santa Eulàlia, actualment de Sant Ramon Nonat. Aquest es construí de la mateixa manera que l´avinguda de Xile, amb uns constructors indiviaduals i uns arquitectes diferents. Concretament els qui començaren la urbanització foren els arquitectes Emilio Roig Rovira i Rafael Fité.
Per finalitzar aquesta història de la urbanització de
la zona només ens queda resaltar la creació l´any 1941,
per part de Juan Pedro Bertran, d´una fàbrica d´òptiques
i llums a la part superior de l´avinguda de Sant Ramon Nonat, entre
el que actualment és Cardenal Reig i el passatge Madrona de Piera.
Aquesta es va anar ampliant durant els anys diverses vegades. Val a dir
que, com veurem més endavant, la reutilització que l´any
1995 s´ha fet del solar ha estat prou curiosa, amb l´obertura
del carrer del Sena, paral.lel als altres passatges.
Característiques de les primeres promocions
La urbanització de la zona es caracteritzà per les petites casetes de baixos amb jardí que ocupen els passatges que desemboquen a l´antiga avinguda de Xile, actual avinguda de Sant Ramon Nonat. Com hem vist en l´apartat anterior, la urbanització es dugué a terme entre els anys 1928 i 1942. Podem destacar tres característiques principals: abans que res hem d´assenyalar que es tracta d´una promoció que es portà a terme de manera esglaonada, és a dir, que les casetes es van anar fent per petits grups, entre una com a mínim o setze com a màxim en cada operació; la segona característica és el seu caràcter unitari, ja que conformen un paisatge urbà homogeni pel que fa al seu estil arquitectònic i al seu caràcter residencial; la tercera característica, molt lligada a l´anterior, és l´estreta relació existent entre promotor i arquitecte. El primer fou, pricipalment, Pedro Rodríguez, que dóna nom a un dels passatges, encara que en alguns casos el promotor era Francisco Segado i Bonjoch, personatge, d´altra banda, íntimament relacionat amb Pedro Rodríguez. Aquesta relació es traduí en el fet que ambdós compartiren veïnatge i residència en tots els seus canvis d´habitatge. L´arquitecte que projectà la urbanització d´aquest sector d´habitatges fou Modest Feu i Estrada (1870-1933), el qual havia participat en el moviment modernista i posteriorment va estar influenciat per l´arquitectura pairal catalana. En aquests processos també participaren altres arquitectes, coma ara un jove Manuel de Solà-Morales i de Rosselló, del qual és ben coneguda la importància del seu treball posterior.
D´aquestes promocions, la més ambiciosa fou la que es dugué a terme al passatge de Xile, amb el projecte d´edificació de 72 cases. De totes maneres, la construcció d´aquestes cases es feu de manera igualment esglaonada, per facilitar-ne la viabilitat econòmica. El permís per aixecar aquestes casetes es donà el 1931, però podem trobar cases datades el 1933. En canvi, a la resta de passatges adjacents a l´avinguda, i anteriors en el temps al passatge de Xile, les promocions eren més petites en nombre d´habitatges projectats.
Dels expedients trobats a l´Arxiu Administratiu de Barcelona podem
deduir que la majoria d´habitatges dels passatges els explotaven,
en règim de lloguer, Pedro Rodríguez o Francisco Segado.
La població que accedia a aquests habitatges estava composta principalment
per comerciants, petits industrials i obrers qualificats. La urbanització
del passatges contrasta vivament amb l´estratègia duta a terme
en les parcel.les adjacents a l´avinguda de Sant Ramon Nonat. L´opció
principal en aquest cas va ser, contràriament als passatges, la
venda de parcel.les a altres particulars, els quals es feien càrrec
de l´edificació. Les conseqüències varen ser una
major heterogeneïtat pel que fa a les tipologies constructives i a
les estratègies d´aprofitament econòmic; els edificis
tenien una alçada mitjana més elevada, preveient el lloguer
dels pisos superiors, i la funció residencial, encara predominant,
es barrejava amb la comercial, amb la previsió dels propietaris
d´espais comercials i magatzems.
Tipologia general de les construccions
El model constructiu més utilitzat va ser el tipus de caseta i hortet. Aquestes cases són fàcilment identificables ja que consten d´una planta baixa i un jardí, el qual pot ser al davant o, més generalment, al darrere. Aquest model de casa més generalitzat trobem que fa de mitjana uns 65 a 85 metres quadrats. Normalment tene 3 o 4 habitacions, cuina, sala i cambra de bany. El el moment en què es van projectar cada casa tenia un pou cec.
El fet que els projectes de les zones adjacents a l´avinguda de
Sant Ramon Nonat estiguessin centrats en poques persones, i que aquestes
tendissin a prendre el mateixos arquitectes, ha donat una continuïtat
molt gran a la zona. Podem observar com els motius decoratius i arquitectònics
es van repetint arreu dels carrers (vegeu figura 4).
Figura 4. Cases del passatge de Jordi Ferran
Al mateix temps, trobem una tipologia molt semblant a l´anterior,
però amb l´afegit d´un pis superior amb entrada individual
destinada al lloguer. Val a dir que amb el pas del temps s´ha produït
un important procés de renovació. Moltes de les cases baixes
han afegit pisos superiors, molts cops sense permís, i normalment
destinats a ampliar l´espai habitable. Aquests afegits donen, a vegades,
una impressió caòtica als interiors dels carrers, com podem
veure en el cas del passatge de Xile.
NOTES
1. Aquest estudi ha estat realitzat per Pili Calzada i Balcells, J. Gabriel Gallart i Cazo, Carles García Hermosilla, David Iglesias i Xifra, M. Rosa Llobet i Audicana i Joan-Anton Sánchez de Juan dins del marc del curs L´espai intern de la ciutat, del professor Horacio Capel, a la Universitat de Barcelona (1994-1995). En la recollida d´informació han participat també Jean-Louis Chevalier, Diego Gallart i Millán i Enzo Tarantino.
2. Ens estem referint als treballs de F. ROCA, Política econòmica i territori a Catalunya 1901-1939. Barcelona,, Ketres, 1979 i de M. de TORRES I CAPELL, El planejament urbà i la crisi de 1917 a Barcelona, Barcelona, Universitat Politècnica de Catalunya, 1987.
3. DIVERSOS AUTORS, Noucentisme i Ciutat. Barcelona. Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, 1993.
4. S. MAGRI i C. TOPALOV, "De la cité-jardin à la ville rationalisée. Un tournament du projet réformateur, 1905-1925 Étude comparative France, Grande-Bretagne, Italie, États-Unis", Revue Française de Sociologie, XXVIII (1987), pág. 417-451.
5. TORRES I CAPELL, El planejament urbà... pàg. 78.
6. Citat per ROCA, Política econòmica... pàg. 162.
7. H. CAPEL, Capitalismo y morfología urbana en España, Barcelona, Los Libros de la Frontera, 1983, pàg. 47.
8. C. MONTOLIU, "Informe de la Sociedad Cívica de la Ciudad Jardín", sobre el proyecto de urbanización del distrito suburbano de Las Corts de Sarrià (Barcelona)". Civitas, 2 (1914), pàg. 44-54.
9. ROCA, Política econòmica..., pàg. 126.
10. Vegeu especialment A. CORDIVIOLA, C. GARCIA SOLER, F. J. MONCLUS i J. L. OYON, "La formación de Nou Barris. Dinámica y explosión de la construcción residencial en la periferia barcelonesa, 1897-1935"" dins el III Congrés d´Història de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1993, vol. 2 i M. TATJER, "De lo rural a lo urbano: parcelaciones, urbanizaciones y ciudades jardín en la Barcelona Contemporánea (1830-1930)", Catastro (Madrid), 15 (1993).
11. H. CARTER, El estudio de la Geografía Urbana, Madrid, IEAL, 1983, pàg. 434.
12. Citat per I. NAVARRO, "Masies de Les Corts", Quaderns de l´Arxiu, 2 (1993), pàg. 27 (revista editada pel Districte de les Corts).
13. Vegeu F. NADAL, "Burgueses contra el municipalismo. La configuración de la Gran Barcelona y las anexiones de municipios (1874-1904)", Geocrítica, 59-60 (1985).
14. S. L. VECLUS, Estudi zonal del Districte de les Corts, Barcelona, Districte de les Corts, 1991, pàg. 1-13.
15. Joan CASAS, "De pagesos a aturats. Notes sobre la història de les transformacions urbanes a l´Hospitalet de Llobregat", Quaderns Urbans (l´Hospitalet de Llobregat), 3 (1983); i Memòria del Pla especial de protecció del patrimoni arquitectònic de l´Hospitalet de Llobregat. Pàg. 86.
16. J. M: MORALES, "Història de los barrios (II): Collblanc-Torrassa", La Ciutat de l´Hospitalet, 8 (1985), pàg. 16.
17. Lluis ABARCA, "Apunts històrics de la plaça Espanyola i la seva font", dins I Jornades del barri Collblanc-la Torrassa, l´Hospitalet, Patronat Municipal de Cultura, 1980, pàg. 1.
18. J. FERNANDEZ DE RETANA LOBO, "Els passadissos de Collblanc-La Torrassa 1900-1929. L´esència d´un barri dormitori", Revista Catalana de Geografia, 17 (1992). Pàg. 50-60.
19. NAVARRO, "Masies de Les Corts...".
20. VECLUS, Estudi Zonal del Districte de Les Corts...
21. Les fonts que s´han consultat són
les següents: AMAB (Arxiu Municipal Administratiu de Barcelona),
expedients núm. 4052, 5847, 5892, 12734, 39961, 41551, 42995, 43249,
43267, 44030, 44128, 44203, 45270, 45346, 45690, 49046, 49628, 50255, 51215,
53335, 59703, 61224, 63309, 64017, 64281 i 64288; AMDC (Arxiu Municipal
del Districte de les Corts); padró municipal d´habitants de
l´any 1930; i materials de l´Institut Cartogràfic de
Catalunya.
