Menú
principal
|
Revista Electrónica de Geografía y Ciencias Sociales. Universidad de Barcelona [ISSN 1138-9788] Nº 69 (4), 1 de agosto de 2000 |
INNOVACIÓN, DESARROLLO Y MEDIO LOCAL.
DIMENSIONES SOCIALES Y ESPACIALES DE LA INNOVACIÓN
Número extraordinario dedicado al II Coloquio Internacional de Geocrítica (Actas del Coloquio)
LA CÀTEDRA FERRAN TALLADA (1955-1962). LA INNOVACIÓ TECNOLÒGICA I LA FORMACIÓ DE L'ENGINYER.
Francesc X. Barca Salom
Centre de Recerca per a la Història de la Tècnica.
Universitat Politècnica de Catalunya.
Les aplicacions de l'energia nuclear per a usos bèllics durant la Segona Guerra Mundial van donar lloc a l'aparició d'una nova tecnologia: l'enginyeria nuclear. Aquesta nova branca de l'enginyeria va ser poc difosa durant els anys de la postguerra per raons de seguretat militar i, per això, no va tenir una repercussió immediata en l'ensenyament fins la dècada dels cinquanta.
Aquesta comunicació analitza els factors que van contribuir a la introducció de l'enginyeria nuclear en el currículum de l'enginyer en un país perifèric agafant com a exemple el cas de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de Barcelona.
Paraules clau: Enginyeria nuclear/ ensenyament/ segle XX/ collaboració indústria i ensenyament/ Escola Tècnica Superior d'Enginyeria de Barcelona/ Cambra d'Indústria de Barcelona.
The Ferran Tallada Chare (1955-1962). The technological innovation and the Engennering teaching (Abstract)
The applications of nuclear energy for military proposes during World War II gave rise to a new technology: nuclear engineering. This new branch of engineering was restricted during the post-war period for military reasons and, therefore, did not form part of the engineering courses until the 1950s.
This paper analyses the factors that contribute to the introduction of nuclear engineering to the engineering curriculum at the School of Industrial Engineers of Barcelona.
Key words: Nuclear engineering/ teaching/ XX century/ industry and teaching collaboration/ School of Industrial Engineers of Barcelona/ Chamber of Industry of Barcelona.
L'aparició d'una nova tècnica o simplement el perfeccionament d'una ja existent tenen o haurien de tenir un reflex, a curt o llarg termini, en la formació dels tècnics. De fet una bona escola d'enginyeria hauria de ser aquella que fos capaç d'adaptar-se amb celeritat a les innovacions i que sabés integrar en el seu currículum els nous procediments i les noves millores amb l'objectiu de formar els especialistes que hagin de comprendre les novetats tecnològiques i que puguin, així, aplicar-les i si s'escau millorar-les.
Tanmateix, la correlació entre la manifestació d'una innovació tecnològica i la seva introducció en l'ensenyament no és ni immediata ni directa i, en molts casos, està lligada a interessos aliens. La rigidesa dels plans d'estudis, els interessos del món docent, les pressions de determinats sectors industrials o econòmics, la conjuntura nacional o internacional i altres factors diversos poden accelerar o alentir, i fins i tot aturar, el procés d'introducció d'una nova tècnica en la formació de l'enginyer.
Aquesta comunicació estudia el procés d'introducció de l'enginyeria nuclear en la formació de l'enginyer industrial agafant com a exemple el cas de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona. Es tracta de provar que, a part de gaudir d'un context internacional propici i d'una acceptació nacional favorable, la tecnologia nuclear fou introduïa a Catalunya gràcies a la influència directa de la Cambra Oficial de Indústria la qual va exercir un autèntic paper de mecenatge en els inicis de la docència i en el finançament posterior dels laboratoris.
Els inicis de la docència de l'enginyeria nuclear
La descoberta de fissió va produir un gran impacte en el món científic per dues raons, primer, per la importància d'aquest fenomen, i segon, per les repercussions polítiques que podia tenir si l'energia que generava, era utilitzada per finalitats militars.(1)
El moment era especialment delicat. A tota Europa es respiraven aires pre-bèllics i, conscients d'això, Szilard i Einstein van prendre la iniciativa d'enviar una carta al president Roosevelt per tal d'advertir-lo sobre el perill que els alemanys poguessin estar en possessió d'aquesta arma mortífera. Finalment, al setembre de 1939 va esclatar la Segona Guerra Mundial i el govern americà va respondre positivament a aquesta petició posant en marxa, poc després, el projecte Manhattan amb l'única finalitat de fabricar armes atòmiques.
L'atac dels japonesos a Pearl Harbour, el desembre de 1941 va donar un gran impuls al programa nuclear i a partir de l'estiu d'aquell any va començar l'etapa de desenvolupament industrial impulsora de l'enginyeria nuclear. El general Groves, que se'n feu càrrec del projecte Manhattan, va promoure l'aixecament d'una planta de separació electromagnètica i una altra de difusió gasosa a Oak Ridge per obtenir urani enriquit. A continuació, va donar-se llum verda a la construcció de tres reactors i dues plantes de separació química a Hanford amb la finalitat d'aconseguir plutoni. I, parallelament, a Los Alamos va construir un centre de recerca aïllat amb l'objectiu de dissenyar les armes nuclears. L'urani enriquit produït a Oak Ridge, a finals de 1944, i el plutoni obtingut a Handford, a principi de 1945, van ser enviats a Los Alamos i amb ells s'elaboraren les bombes que van ser llençades sobre les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagashaki l'agost de 1945.(2)
L'enginyeria nuclear s'havia desenvolupat per raons bèlliques. Però, un cop acabada la guerra no hi havia als Estats Units cap escola d'enginyeria que hagués introduït aquest ensenyament en el seu currículum. Els enginyers i els científics no sabien d'aquesta nova tècnica res més que allò que s'havia difós de manera divulgativa. La majoria dels treballs sobre l'energia nuclear es limitaven als laboratoris del govern i estaven sotmesos a estrictes mesures de seguretat i secretisme. No obstant això, la creixent difusió de les aplicacions dels isòtops radioactius va ocasionar que al 1949 es comencessin a impartir cursos de quatre setmanes de durada sobre isòtops a l'Oak Ridge Institute of Nuclear Studies de Tennessee, i que a l'any següent es fundés al mateix indret l'Escola de Tecnologia de Reactors (Oak Ridge School of Reactors Technology) amb la finalitat de formar tècnics en la teoria i la practica de l'enginyeria nuclear.(3)
Tanmateix, la introducció dels ensenyaments nuclears a la universitat va produir-se de forma més lenta ja que als problemes de seguretat i secretisme, abans esmentats, va caldre afegir els costos elevats que comportava disposar d'installacions nuclears adients per a la docència. Al 1950 Thorndike Saville, president de la Society for the Promotion of Engineering Education (SPEE) va organitzar un comitè sobre educació en energia atòmica que van preparar unes trobades locals sobre aquesta matèria. A més, en cooperació amb l'Atomic Energy Comission va organitzar un nombre d'escoles d'estiu sobre l'educació en energia nuclear.(4) Aquestes activitats de base van donar lloc a que al 1954 es fessin cursos a diversos centres universitaris entre els que cal destacar els del Massachusetts Institute of Technology, els dels State Colleges de Iowa i de Pensilvània i els de les Universitats de Califòrnia, de Michigan, de Tennesse i de Carolina del Nord.
Els inicis de l'energia nuclear a Espanya
A Espanya, l'interès per l'energia nuclear va començar de manera divulgativa i com una conseqüència de l'impacte social de la bomba atòmica. Un article a la revista Ibérica(5) i una conferència al Instituto Católico de Artes y Industrias en són el primer reflex i el més destacables.(6) Però, les primeres accions tingueren lloc en el camp de la mineria amb un decret que reservava a favor de l'estat els possibles jaciment d'urani de catorze províncies.(7) També té a veure amb els recursos minerals l'anècdota que se sol citar com la desencadenant del projecte de recerca nuclear espanyol. A l'abril de 1948, el professor italià Francesco Scandone, després de pronunciar una conferència a l'Institut Daza de Valdés d'Òptica del Consell Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), va manifestar interès sobre els jaciments d'urani espanyols. Armando Duran, que estava en la xerrada va posar-lo en contacte amb el general JuanVigón Suerodiaz, cap de l'estat major de l'exercit, i va iniciar-se així una collaboració entre ambdós països, si més no en el camp de la formació.(8) Al setembre del mateix any, Franco, va dictar un decret de caràcter reservat pel qual constituïa la Junta d'Investigacions Atòmiques (JIA) formada per José Maria Otero Navascués, Manuel Lora Tamayo, Armando Duran Miranda i José Ramon Sobredo Rioboo i per a donar cobertura legal i financera es va crear una empresa, Estudios y Patentes de Aleaciones Especiales (EPALE), al capdavant de la qual es va collocar una figura de molt prestigi: Esteve Terradas.(9)
Els primers anys estan marcats per l'estricte secret i per una forta activitat de formació a l'estranger de joves científics amb la qual es pretenia establir lligams amb centres de recerca destacats a Europa, especialment a Alemanya i a Itàlia, però també amb els Estats Units.(10) En el camp miner cal destacar l'inici dels treballs d'extracció d'urani dels jaciments coneguts, com és el cas d'Hornachuelos. Eren temps difícils no sols per la situació internacional, marcada per les reticències americanes a proporcionar informació per motius militars, sinó també per l'aïllament internacional a que estava sotmesa Espanya i per l'autarquia econòmica i social que imperava en el seu interior.
A partir de 1951 es va superar la primera etapa de secretisme (1948-1951) amb la promulgació d'un decret llei pel qual es constituïa l'agència nuclear espanyola sota el nom de Junta de Energia Nuclear (JEN), al capdavant de la qual es va posar al general Vigón. Va començar aleshores a planificar-se un programa de desenvolupament nuclear autònom la finalitat del qual consistia en el control de tots els camps relatius a l'energia nuclear des de la prospecció de jaciments, la fabricació dels elements de combustible, el disseny de reactors nuclears, la fabricació d'isòtops, la formació i l'assessorament governamental.(11) En aquesta segona etapa (1951-1955) es gesten dos projectes bàsics: la construcció d'un gran centre de recerca a la Moncloa i una planta de tractament de minerals d'urani a Andújar.(12)
Usos pacífics de l'energia nuclear
Després de l'acabament de la Segona Guerra Mundial, el president Truman va crear l'Atomic Energy Commission (AEC) per dirigir el programa nuclear tant en els usos militar com en els pacífics. Però, en els primers anys, els esforços d'aquesta institució van dirigir-se només al camp militar. Així, a Oak Ridge, es va treballar en la construcció d'un reactor d'urani enriquit i aigua a pressió per ser utilitzat en la propulsió de submarins.(13) No va ser, doncs, fins el 1949 que va començar el programa civil americà, ja que fou en aquell any quan l'AEC va patrocinar sis tipus diferents de reactors experimentals amb collaboració amb diverses empreses privades.(14) De tots ells només el EBR (Experimental Breeder Reactor) va arribar a generar electricitat.(15)
El canvi d'actitud definitiva, però, va arribar el 1953. Llavors alguns països havien avançat molt les seves recerques sobre les aplicacions militars i civils de l'energia nuclear de manera aïllada. Mantenir en secret els coneixements no havia servit pas per frenar la seva difusió. Ans al contrari, cada cop s'incrementava el nombre de països que intentaven bastir una política nuclear pròpia. Per això, el president Einsenhover va elaborar el programa Àtoms per la Pau. El concepte era simple, els Estats Units oferien ajut a diversos països en els seus programes nuclears a canvi d'obtenir el permís d'inspecció de totes les activitats nuclears i poder verificar que no hi havia desviament de material nuclear per a cap programa d'armament.(16)
Una de les primeres accions del programa Àtoms per la Pau va ser l'organització d'una conferència internacional a Ginebra el 1955. Aquesta I Conferència per a usos pacífics de l'energia nuclear va significar un èxit mundial ja que hi van assistir més de 1200 delegats de 73 països inclosos els de l'òrbita soviètica. Per la seva part, Espanya va participar enviant una delegació d'alt nivell i alguns dels científics de la JEN van presentar-hi treballs.(17)
La I Conferència de Ginebra va modificar la política de molts països envers l'energia nuclear potenciant els treballs encaminats als usos pacífics i aturant les recerques en el camp militar. També va modificar l'actitud dels països més avançats respecte a la difusió dels coneixements. Així, la Gran Bretanya, que ja al 1951 havia posat en marxa un curs d'isòtops adreçat a llicenciats en ciències naturals, va inaugurar al 1954 l'Escola de Reactors de Harwell i al 1957 l'Escola d'Operadors de Calder Hall. La primera d'elles, després de la conferència de Ginebra, va començar a admetre estudiants estrangers.(18)
França també va posar en marxa un altre centre de característiques similars. Al 1956 es va crear a Saclay l'Institut National des Sciences et Techniques Nucléaires el qual va començar a impartir un curs complet adreçat a enginyers que treballaven a la indústria. També l'Institut Polytechnique de la Universitat de Grenoble va iniciar un curs similar adreçat específicament a enginyers acabats de titular (Cours de Genie Atomique). Diverses universitats tant del Regne Unit com de França van impartir cursos de física nuclear, d'isòtops o de teoria de reactors.(19)
A Itàlia, el 1951 el Politecnico di Milano va iniciar un curs de perfeccionament en física nuclear aplicada i a la tardor de 1955 un curs pràctic d'un més de durada sobre radioisòtops. A l'any següent va començar a estudiar la primera promoció d'enginyers industrials mecànics amb especialitat nuclear Aquesta nova especialització es va desenvolupar al llarg dels tres cursos darrers i va donar lloc més tard (1960-61) al títol d'enginyeria nuclear reconegut per l'autoritat ministerial. Al 1957, Il Politecnico van equipar-se amb un reactor i es va constituir un institut amb la denominació de Centro di Studi Nucleari Enrico Fermi dirigit per Giuseppe Bolla.(20) A Turí, també va començar a impartir-se per la mateixa època un curs de perfeccionament en enginyeria nuclear amb el nom de Giovanni Agnelli i al 1956 va constituir-se l'Instituto di Fisica Tecnica ed Impianti Nucleari dirigit per Cesare Codegone. A més, altres universitats del país impartiren, també, cursos de física nuclear, radioisòtops o tecnologia de reactors.(21)
A Espanya, la Junta de Energia Nuclear (JEN) des de 1956 va començar a impartir cursos d'introducció d'enginyeria nuclear. Però no fou fins nou anys després (1965) que no es va constituir el Instituto de Estudios de la Energia.(22) Otero Navascués, l'abril d'aquell any, va encomanar a Manuel Quinteiro, de la divisió d'enginyeria de la JEN, que fes les gestions per crear un institut d'estudis nuclears i que agafés com a exemple els cursos que es feien al Massachusetts Institute of Technology.(23) Però, abans que la JEN iniciés les seves classes, dues escoles tècniques van avançar-se en la docència, eren les Escoles Tècniques Superiors d'Enginyeria Industrial de Barcelona i de Bilbao.
La creació de la Càtedra Ferran Tallada
Tant bon punt el director de l'Escola d'Enginyers de Bilbao, José M. de Torróntegui, va tornar de la I Conferència de Ginebra va fer unes declaracions públiques en les quals afirmava que a partir del proper mes d'octubre es crearia a l'Escola que dirigia una càtedra de Física Nuclear.(24) Joaquin Ortega Costa, de l'Escola de Barcelona, va tornar, també convençut que calia prendre mesures ràpides per preparar tècnics.(25) I fou així, ja que el 25 d'octubre de 1955 s'inaugurava la Càtedra Ferran Tallada d'enginyeria nuclear la qual va iniciar les seves activitats el mes següent tot i no tenir el reconeixement oficial.
La Càtedra havia d'organitzar cursos i conferències, publicar llibres de text, fer treballs pràctics, mantenir contacte amb la indústria i crear laboratoris en la mesura de les possibilitats econòmiques. Els seus ensenyaments havien d'anar adreçats: "no sólo a los alumnos de esta Escuela sinó a cuantos facultativos, graduados y alumnos de otros centros oficiales, puedan interesar".(26)
La situació era especialment propícia ja que des de principi de 1955 la Direcció General d'Ensenyaments Tècnics estudiava la possibilitat de reformar el pla d'estudis de les carreres d'enginyeria per tal d'adaptar-les als temps moderns. Els estudis d'enginyeria industrial eren massa llargs, ja que als dos ingressos previs calia afegir els sis cursos naturals de que constava la carrera, i, a més, no recollien els avenços tecnològics més recents. Per això, malgrat la situació no democràtica del país, des de l'administració es van fer temptatives per copsar l'opinió de diversos sectors afectats per la reforma. Així es va voler implicar els collegis professionals i les cambres d'indústria, primer enviant unes enquestes i després remetent l'esborrany del projecte de llei perquè hi aportessin els seus suggeriments.(27)
El mecenatge de la Cambra Oficial d'Indústria
La Cambra d'Indústria de Barcelona (COI), institució fundada el 1912 per la defensa dels interessos de les empreses, va viure després de la guerra civil una etapa poc activa i centrada gairebé en exclusiva en l'organització de les Fires de Mostres. Però la major obertura política i econòmica de la dècada dels cinquanta va injectar nous ànims a aquesta institució. Aquest gir es va fer més evident a partir de 1954 en què ocupà direcció Ramon Par Tusquets. Aleshores aquesta institució es va organitzar en vuit comissions entre les quals, com en l'etapa precedent, hi hagué una dedicada als ensenyaments tècnics.
La comissió dels ensenyaments tècnics s'ocupava de concedir beques a alumnes que estudiaven a escoles tècniques, de pagar viatges de fi de curs a l'estranger i de donar subvenció a les escoles tècniques de nova creació o a aquelles que reformaven alguns tallers o laboratoris.
Al 1950, la Cambra va prendre la iniciativa de constituir el Patronat de l'Escola d'Enginyeria Industrial de Barcelona, al qual va dotar amb una assignació econòmica de 5.000 pta. mensuals i al capdavant del qual va posar a un home de la seva confiança, l'enginyer industrial Andrés Oliva Lacoma, que havia estat president d'aquesta institució i que hi formava part com a industrial metallúrgic. L'objectiu d'aquest Patronat ja estava decidit fins i tot abans de la seva aprovació per ordre ministerial el maig de 1951:
"que se consiga la aspiración de que nuestros ingenieros industriales se especialicen en aquellas materias que principalmente interesa a nuestra industria, orientando en este sentido los planes de enseñanza de la Escuela, a los que convendrá agregar cursillos complementarios tendentes a conseguir la referida especialización".(28)
Una de les primeres actuacions del Patronat fou la contribució als actes del centenari de l'Escola que va tenir lloc al novembre de 1951 amb una aportació de 100.000 pta. Posteriorment, totes les subvencions de la Cambra es canalitzaren a través del Patronat. Això era així, tant pel cas de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona com per altres escoles que també van constituir els seus propis patronats.(29) Ara bé, de totes les subvencions concedides, les de major quantia van ser les destinades a l'Escola abans esmentada. Així, al juny de 1955 es va aprovar la dotació anual de 100.000 pta. per la creació de la Càtedra Esteve Terrades que s'havia d'ocupar-se de la teoria de les equacions diferencials, l'aerodinàmica teòrica i aplicada i la mecànica de fils. Al novembre d'aquell mateix any el director de l'Escola, Damià Aragonès, fou nomenat vocal de la Cambra i quatre mesos després rebia la subvenció anual amb 100.000 pta. més per a la Càtedra Ferran Tallada d'enginyeria nuclear.(30) Posteriorment el 1959, la Cambra va finançar íntegrament la construcció del reactor nuclear Argos amb una aportació de 5 milions de pessetes, el qual va ser installat al nou edifici en construcció de l'Escola a l'avinguda Diagonal.(31)
Les raons que movien la Cambra a dedicar esforços a l'enginyeria nuclear tenien el seu origen en l'escassetat d'electricitat. Durant a dècada dels cinquanta va haver-hi moltes restriccions elèctriques i les conseqüències repercutiren molt directament en les indústries que més en consumien com les metallúrgiques.(32) Aquesta manca de fluid elèctric es devia al fet que la producció es basava essencialment en l'energia hidràulica la qual representava el 73% del total i en conseqüència estava supeditada a la pluviositat.(33) Cal tenir present que els anys 50 van tenir uns índexs d'hidraulicitat molt baixos que no es recuperaren fins a finals de la dècada i que provocaren restriccions elèctriques fins el 1958. Una primera solució va ser la interconnexió de la xarxa catalana amb la resta d'Espanya i amb França i posteriorment es va intentar palliar les mancances amb la construcció d'alguna central tèrmica com la d'Escatrón.(34) Tanmateix, el creixement que experimentava la demanda era espectacular i les previsions encara apuntaven un increment major en les dècades posteriors. Així, el Pla General d'Electricitat, aprovat el 1953, preveia un increment acumulat del 7% cosa que significava que la demanda d'electricitat es duplicaria cada deu anys.
L'aposta de la Cambra d'Indústria per l'energia nuclear no era a curt termini, ja que aquesta nova font no era vista com una solució immediata a les restriccions, sinó més aviat pretenia donar resposta a les necessitats previstes pels propers vint anys. La dècada dels setanta semblava als ulls dels experts com el sostre en el qual ni la hidràulica ni la tèrmica serien suficients per cobrir la demanda.(35) Ara bé per poder disposar de centrals nuclears en el futur, calia començar a preparar tècnics des del present i per això la Cambra no va estalviar mitjans, primer finançant els ensenyaments i després la construcció del reactor de recerca Argos.
Organització de la docència
Els ensenyaments de la Càtedra Ferran Tallada van començar el novembre de 1955 i van formar en enginyeria nuclear els futurs enginyers industrials fins que, al curs 1962-1963, la primera generació d'estudiants de la nova especialització sorgida del Pla 57 i anomenada Tècniques Energètiques va arribar als cursos d'especialitat.
En aquells anys l'activitat docent de la Càtedra Ferran Tallada va passar per dues etapes successives. La primera, que podríem anomenar-la etapa preliminar, va des de 1955 a 1958 i es va caracteritzar per l'absència de pràctiques. En ella, a més d'una successiva ampliació de continguts i d'un augment del nombre de professors implicats, van establir-se contactes amb la JEN i es va convidar professors estrangers amb la voluntat de completar els ensenyaments impartits.
La segona etapa, que va de 1958 a1963, podria ser coneguda com l'etapa teorico-pràctica, ja que en ella, a part de consolidar-se la docència, va començar a prendre forma el laboratori d'energia nuclear i, finalment, va aconseguir equipar-se amb un reactor experimental, peça clau en la formació dels enginyers.
Etapa preliminar (1955-1958)
El primer curs, 1955-1956, va començar de manera modesta amb només unes classes teòriques impartides per només dos professors, Joaquín Ortega Costa i Ramon Simón Arias (1903-1971), i amb un programa més reduït que el que es preveia en el moment de la constitució de la Càtedra. Així, Simón va encarregar-se de les classes d'introducció a l'enginyeria nuclear mentre que Ortega, que exercia com a responsable de la Càtedra, es va ocupar de la teoria elemental de reactors.(36) Tots dos eren enginyers industrials i havien estat ex-alumnes de l'Escola. Ortega treballava a la Delegació d'Indústria de Tarragona i Simón, havia començat, el 1954, a donar classes, en qualitat de professor provisional de pràctiques, a la càtedra de Fisicoquímica i Termodinàmica.
Al curs següent es va incorporar Antoni Cumella Pau (1900-1985), que era professor titular d'electrònica des de 1952. La seva entrada va significar que s'introduïssin temes de radiologia i acceleració de partícules.
Ara bé durant el 1957 la Càtedra Ferran Tallada va organitzar tres cicles de conferències. El primer duia el títol genèric d'informació nuclear i va fer-se amb collaboració amb la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, va durar nou dies i va implicar els científics més destacats de la JEN.(37)
El segon cicle de conferències va anar a càrrec de Thomas Reis, aleshores professor de l'Ecole Normal Supérieur du Pétrole, va durar set dies i es va centrar en els tipus de reactors i les seves possibles utilitzacions.(38) I el tercer, a càrrec de León Jacques, professor de l'Ecole Politechnique de París, va durar dos dies i va tractar sobre els isòtops i les seves aplicacions.(39) A part d'aquests cicles, la Càtedra Ferran Tallada va convidar a fer conferències a Jesús M. Tharrats, professor de la Facultat de Ciències de la Universitat de Barcelona, Charles Fert, de la Facultat de Ciències de Toulouse i Alberto Caso Montaner, assessor tècnic d'Hidronitro.
El curs 1957-1958 va ser el primer en què es va aplicar el nou pla d'estudis. El Pla 57 va suprimir definitivament els famosos ingressos i va organitzar la carrera en dos cursos preliminars, selectiu i d'iniciació, i cinc cursos posterior d'especialització.(40) Aquest Pla va donar pas a l'aparició de l'especialitat de Tècniques Energètiques la qual hauria de formar els futurs tècnics en enginyeria nuclear.
El canvi de pla van repercutir en els ensenyaments de la Càtedra Ferran Tallada. El curs que impartia es va dividir en dos. Un d'introductori adreçat a alumnes que haguessin superat segon curs i un altres d'específic adreçat a professionals, alumnes acabats de titular i estudiants dels darrers cursos. Tots dos foren inaugurats amb una conferència que va pronunciar Otero Navascués el 8 de gener de 1958.
El curs introductori el va impartir Ramon Simón Arias, que des de l'abril de 1957 ja era professor interí de Fisicoquímica, de gener a abril pels matins dos cops per setmana. Aquests primer any s'hi van apuntar 55 alumnes i es va seguir molt a prop el text de Raymond L Murray Introducción a la Ingenieria Nuclear.
El curs d'especialitat es va fer per les tardes una hora a dies alterns de gener a abril i va comptar amb la participació inicial d'un equip de professors francesos dirigits per Thomas Reis els quals van encapçalar les primeres vint sessions que van tenir lloc diàriament. Després, el curs va ser completat per unes quantes classes més impartides per Ortega Costa, Cumella i Tharrats.(41)
Aquesta etapa preliminar és important ja que en ella es va aconseguir consolidar els ensenyaments, primer en quant a establiment del programa, i segon pel que fa al nombre alumnes al temps que s'establien lligams amb diverses institucions i universitats.
Etapa teorico-pràctica (1958-1963)
A l'octubre de 1958, la Càtedra Ferran Tallada va reunir-se, sota la presidència del director de l'Escola, Damià Aragonès, per tal de planificar el curs següent. En aquesta reunió es va encomanar a Simón Arias que s'ocupés de programar les pràctiques, aprofitant que havia mantingut contactes amb Daniel Blanc de la Universitat de Toulouse. Però, com que per poder iniciar aquestes activitats calia disposar de material que només podia proporcionar la JEN, es va acordar primer demanar una entrevista amb Otero Navascués.(42) Aquesta reunió va tenir lloc al gener de 1959. Simón Arias i Ortega Costa van visitar la Junta i allí, a més de tractar de les possibles pràctiques a realitzar i de la manera d'aconseguir el material necessari, van acordar de construir un reactor experimental per a Barcelona similar al que es volia construir per a l'Escola de Bilbao. Aquesta fou la reunió definitiva per tirar endavant un projecte llargament desitjat per la Cambra Oficial d'Indústria la qual des de desembre de 1957 venia fet gestions per aconseguir equipar aquesta càtedra amb un reactor.(43)
El 3 de febrer de 1959, en una altra reunió de la Càtedra Ferran Tallada, Simón i Ortega van comunicar els resultats de la visita a la JEN i van detallar el material que havien sollicitat.(44) Les pràctiques van ser programades i posteriorment anunciades en el programa del curs general. Consistien en deu exercicis que van ser ampliats a disset el curs següent.
A més en aquesta reunió es va acordar que una persona estigués diàriament a la Càtedra per tal de fer d'enllaç amb els altres professors i a més fes de supervisor dels treballs previs a la realització de les pràctiques. Per aquesta feina es va escollir l'enginyer Isidoro Ramos Massaguer que ja collaborava amb la Càtedra Paulí Castells. Eren els inicis de la professionalització de la feina docent que es difondria més tard a tots els àmbits de l'ensenyament universitari.
Pel que fa als cursos d'enginyeria nuclear, la Càtedra Ferran Tallada va continuar amb la impartició d'un de tipus introductori donat pels professors habituals i d'un altre d'específic només a càrrec l'equip que encapçalava Thomas Reis. El primer, ara anomenat curs general d'enginyeria nuclear, va comptar amb la participació dos professors de la Universitat de Barcelona, Jesús Tharrats Vidal, que ja havia participat el curs específic de l'any anterior i Manuel Velasco Durantez. El segon curs, anomenat específic de tecnologia nuclear, tenia una orientació més pràctics que els anys anterior. Primerament, estava finançat per la Fundació March i en segon lloc es preveia de desenvolupar un cert nombre de projectes de temàtica nuclear dirigits per Pierre Ageron amb l'ajut de dos professors de l'Escola de Barcelona, Patrício Palomar i Lluís Santacana. El curs va comptar, també, amb la participació de Daniel Blanc, Pierre Ageron, J.E. Law i Neal F. Lansing.(45)
En els anys següents el curs general es va mantenir però
el curs específic fou suprimit degut a que Thomas Reis fou cessat
en el seu càrrec en la SATNUC (Société pour les Applications
Techniques dans le domaine de l'Énergie Nucleaire). Per això,
a partir del curs 1959-60 només van tenir lloc conferències
aïllades. En els cursos següents, l'única novetat fou
la introducció d'un curs separat dedicat a les aplicacions industrials
dels isòtops radioactius.
Conclusió
La Càtedra Ferran Tallada va mantenir el seu curs general d'energia nuclear fins el 1962-1963. En aquell any, els alumnes de l'especialitat de Tècniques Energètiques van arribar a quart curs i ja van poder seguir les assignatures d'especialitat: física nuclear, materials nuclears, tecnologia nuclear 1 i 2, i protecció radiològica. L'objectiu de la Càtedra ja estava aconseguit. Havia servit per formar enginyers en la tecnologia nuclear mentre mancaven les assignatures corresponents. Per això, al febrer de 1963, la Càtedra va impartir, per primer cop un curs d'operació i règim d'un reactor nuclear tot aprofitant que des de l'11 de juny de 1962 ja disposava d'un reactor tipus Argonaut, finançat per la Cambra Oficial d'Indústria, fabricat íntegrament per la JEN a Madrid i traslladat posteriorment a Barcelona.(46)
Des de l'inici de les seves activitats al novembre de 1955 fins la constitució de l'especialitat de Tècniques Energètiques l'octubre de 1962 van transcórrer només set cursos. Un termini relativament curt per la implantació d'una nova especialitat que només pot explicar-se pel fet que hi concorreguessin tot un seguit de factors: un procés de reforma de pla d'estudis, un context internacional favorable, i sobre tot, una implicació dels industrials en la formació dels tècnics.
Tot i que la reforma va aplicar-se a partir del curs 1957-58, els treballs preliminars van tenir l'origen al voltant de 1955. No ha d'estranyar, doncs, que les escoles d'enginyeria s'afanyessin a preparar el camí amb la introducció de noves càtedres que incorporessin els ensenyaments més moderns i que a la vegada poguessin servir de preparació prèvia per la reforma que s'apropava.
Pel que fa a la situació internacional, l'altre factor remarcable, cal tenir present que, a partir de la presentació del programa Àtoms per la Pau, va ser especialment idònia per la difusió dels coneixements relatius a les aplicacions pacífiques de l'energia nuclear. La propagació d'aquesta tecnologia, amagada per raons militars des de la II Guerra Mundial, es va veure afavorida pels convenis de collaboració internacional que va signar els EEUU amb diversos països, entre ells Espanya, i per l'obertura als estudiants estrangers de l'escoles de formació en tecnologia nuclear tant americanes com angleses i franceses.
Però, a més, pel que fa al cas concret de l'Escola d'Enginyeria
Industrial de Barcelona, el factor clau va anar a càrrec de la Cambra
d'Indústria. Aquesta institució va implicar-se de manera
decidida en la creació de la Càtedra Ferran Tallada, primer
creant el Patronat de l'Escola, després finançant les despeses
de la Càtedra i posteriorment pagant la construcció i installació
d'un reactor experimental. Les raons d'aquest interès no són
simples. Hi havia raons de tipus econòmic, com les restriccions
elèctriques de la dècada dels cinquanta, que van fer pensar
als industrials en planificar el futur per tal de fer front als augments
creixents de la demanda elèctrica. Però, sobre tot, havia
una gran collaboració entre les escoles tècniques i els sectors
industrials de Barcelona. Una gran implicació de la societat civil
catalana per fer front als nous reptes de desenvolupament tecnològic
que s'albiraven en la segona part del segle XX.
Notes
6. El conferenciant era el jesuïta Ignacio Martín Artajo i la conferència duia el títol: Energía Atómica. Sus características y aplicación para fines militares. (Ordoñez, 1996,185)
7. Ordre 4 d'octubre de 1945. Boletín Oficial del Estado (BOE) núm. 278, pàg. 2133.
10. Ramón Ortiz Fornaguera, Carlos Sanchez del Rio i Maria Aranzazu Vigón van ser pensionat a Roma, Milà, Götingen i Chicago. Otero Navascués va establir contactes amb Scherrer del Politècnic de Zuric, amb el professor Heisenberg i el científic Karl Wirtz de l'Institut Max Planck de Götingen, amb Samuel K. Allison de la Universitat de Chicago i amb els professors Bolla i Amaldi del Politècnic de Milà. (Otero, 1957, 14)
15. Fou el 20 de desembre de 1951. (Helwlett, 1964, 512)
26. Oliva Lacoma a Aragonés, 20 d'octubre de 1955. Antecedents. (Caixes, 1955)
28. Acta de la sessió del Ple de la COI del 28 de maig de 1951. (Llibre, 1951, 189,v)
30. Acta de la sessió del Ple de la COI del 30 d'abril de 1956. (Llibre, 1956, 126)
32. Acta de la sessió del Ple de la COI del 20 de desembre de 1956. (Llibre, 1956, 194).
41. Els professors estrangers eren: T. Kahan, P Ageron, N.F. Lansing, D. Blanc i L. Jacqué(Programa, 1958)
42. Acta núm 19. (Caixes, 1958)
44. Acta núm 20. (Caixes, 1958)
Fonts
Fonts d'Arxiu
Caixes Ferran Tallada. Arxiu Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona
Llibre d'Actes. Sèrie 44, vol. 1931, 1932, 1933, 1934. Arxiu
de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació
de Barcelona.
Bibliografia
ANDERSON, E.E.; VONDERLAGE, F.C. ; OVERMAN, R.T. Enseñanza y formación profesional en ciencia e ingeniería nuclear en los Estados Unidos de América. Actas de la Conferencia Internacional sobre la utilización de la Energía Atómica con fines pacíficos. Ginebra, 8-20 d'agost de 1955. Ginebra: Naciones Unidas, 1956. Vol. I, p.516-524.
BADASH, Lawrence Scientists and the Development of Nuclear Weapons. From Fission to the Limited Test Ban Treaty, 1939-1963. New Jersey: Humanities Press,1995.
BARCA SALOM, Francesc X. (2000) La política nuclear espanyola: el cas del Reactor Nuclear Argos. Quaderns d'Història de l'Enginyeria, vol. IV ( en premsa).
CAPEL, Horacio Les Tres Xemeneies. Implantació industrial, canvi tecnològic i transformació d'un espai urbà barceloní. Barcelona: FECSA, Vol III, 1994.
CARO, R. et. al. (Eds.) Historia Nuclear de España. Madrid: Sociedad Nuclear Española, 1995.
Catalogue des cours sur l'energie nucléaire dans les pays de l'OECE. 1958-1959. París: Agence Europeenne pour l'Energie Nucleaire.
Ciclo de conferencias sobre información nuclear, por profesores de la JEN. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escuela Especial de Ingenieros Industriales. Gener 1957a.
Ciclo de conferencias sobre Técnicas de los reactores y la economía de su aplicación industrial. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escuela Especial de Ingenieros Industriales. Gener 1957 b.
Ciclo de conferencias isótopos. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escuela Especial de Ingenieros Industriales. Març 1957 c.
COLBORN, Robert. What happened on Atomic Energy in'47? Electrical World. Abril, 10, 1948, 97-104.
COWAN, Robin. Nuclear Power Reactors: A Study in Technological Lock-in. Journal of Economic History. Vol. 50, núm. 3, setembre 1990, p. 541-567.
DEI POLI, Alessandro (cord.) Il Centenario del Politecnico di Milano 1863-1963. Milà: Tamburini Editore,1964.
DURÁN, Armando. Los orígenes de la Junta de Energía Nuclear. Nuclear España. Revista de la Sociedad Nuclear Española. Juny, 1998.
Energia Nuclear en Gran Bretaña. Departamento de Documentación. Oficina Central de Información. Londres, octubre 1957. 12-15.
Entrevista a Lucila Izquierdo Rocha, directora del Instituto de Estudios de la Energia. Nuclear España. Revista de la Sociedad Nuclear Española, núm 157, octubre 1996, 9-13.
GRAYSON, Lawrence, P. The making of an engineer. An Illustrated History of Engineering Education in the United States and Canada. New York: John Wiley & Sons, Inc, 1993.
HEWLETT, Richard G. Pioneering on Nuclear Frontiers Technology & Culture 1964, vol. V, núm. 4, p. 512-522.
La Enseñanza Técnica Superior en España en el decenio 1957-1966. Madrid: Ministerio de Educación y Ciencia. 1967, 35.
MALDONADO, Francisco La bomba atómica. Ibérica, núm. 32, 1945, p. 180-182, 188.
MUÑOZ OMS, Victoriano. Magnitud del problema eléctrico español. Ibérica, núm. 295, 1955, p. 3.
ORDOÑEZ, Javier i SÁNCHEZ-RON, José M. Nuclear Energy in Spain. From Hiroshima to the sixties. In FORMAN, Paul i SÁNCHEZ-RON, José M. National Military Establishments and the Advancement of Science and Technology. Boston: Kluwer Academic Pub., 1996, p. 185-213.
ORTEGA COSTA, Joaquín. Síntesis crítica de la Conferencia Internacional de Ginebra sobre las aplicaciones pacíficas de la energía nuclear. Acero y Energía núm. 71, 1955, p. 39-43.
OTERO NAVASCUÉS, J.M.Hacia una industria nuclear. Energía Nuclear núm. 3, 1957, p.14-38.
PARSONS R.M. History of Technology Policy-Commercial Nuclear Power. Journal of professional issues in engineering education and practice. 1995, vol. 121, núm. 2, p. 85-98
Programa para el curso 1955-56. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escuela Especial de Ingenieros Industriales. Octubre, 1955.
Programa para el curso 1957-58. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales. Gener 1958.
Programa para el curso de Tecnología Nuclear, patrocinado por la Fundación Juan March. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales. Febrer 1959.
Programa para el curso de «operación y régimen de un reactor nuclear. Cátedra Fernando Tallada. Barcelona: Escuela Técnica Superior de Ingenieros Industriales. Gener 1963.
ROCA ROSELL, Antoni i SANCHEZ-RON José Manuel Esteban Terradas (1883-1950) Madrid, Barcelona: INTA i Edicions del Serbal, 1990.
RODRIGO, Álvaro. Usos pacíficos de la energía nuclear. Metalurgia y Electricidad, núm. 220, 1956, p. 154-156.
SEGRÉ, Emilio Les physiciens modernes et leurs découvertes. Des rayons X aux quarks. París: Fayard, 1984.
SERRANO, Juan. La Energía Eléctrica en España. Metalurgia y Electricidad. Núm. 219,1955, p.70.
© Copyright: Francesc X. Barca Salom, 2000
© Copyright Scripta Nova 2000