Volver
al menú principal
|
|
Malgrat haver-hi mesures legals i de projectes urbanístics des de mitjans del vuitcents per tal de donar-li solució, no serà fins a les primeres décades del nostre segle quan es desenvolupi definitivament una política social d´habitatge, tant pública com procedent del "tercer sector". La promulgació de la Llei de Cases Barates de 1911 amb les succesives modificacions (Llei de 1921, de 1924, de 1925, fins a la la Llei de l´atur de 1935 o llei Salmón) i la creació d´organismes publics (Museu Social, Patronato de la Vivienda, Comisariat de la Casa Obrera) varen anar acompanyats d´actuacions sense ànim de lucre promogudes des del tercer sector com eren les cooperatives i les caixes d´estalvi.
Segons sembla, foren Les Corts i Sants els municipis que d´ença la segona meitat del segle passat on hom considerá que seríen els més idonis per instal.lar-hi les barriades obreres; a les Corts l´hi cap l´honor de comptar amb el primer projecte de cases per obrers (1854) i les primeres realitzacions com fou la barriada Maria Cristina (1888) i, al llindar amb Sants, la primera cooperativa de cases barates al 1913; tampoc s´ha d´oblidar l´intenció dels higienistes i publicistes del vuitcents que, com J. Font i Mosela a l´any 1852, volien convertir la Marina de Sants i la barriada de Nostra Señora del Port en una gran zona industrial i d´habitatge obrer que havia de permetre descentralitzar l´atapeïda i concentrada indústria del casc antic(1).
Pero, malgrat aquestes primeres intencions i realitzacions puntuals, seria, precisament, el territori de l´antic municipi de Sant Andreu (una part del qual actualment composa el Districte de Sant Andreu i, una altra part pertanyent al de Nou Barris), on es desenvoluparán una gran part de les primeres i més innovadores experiències en materia d´habitatge social. Aquestes construccions havien de contribuir als anys 1920 i 30 del nostre segle a la consolidació del creixement urbà de Sant Andreu convertit aleshores ja en un districte de la ciutat de Barcelona; foren precisament els espais encara rurals, per més que amb algunes instal.lacions, fabrils properes al nucli de Santa Eulàlia de Vilapicina cap a la Sagrera i cap el Clot, o més enllà del nucli vell de Sant Andreu cap a la Trinitat que formarien part de la segona perifèria barcelonina on es bastiren les esmentades construccions, part del boom immobiliari de la Barcelona dels anys vint(2).
L´objectiu del present article es l´anàlisi d´aquestes primerenques construccions realitzades primerament per l´iniciativa privada sense intenció de lucre (Caixa de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona i diverses cooperatives) i ja als anys treinta per iniciativa pública ( Patronato de la Habitación de l´Ajuntament de Barcelona i pel Comisariat de la Casa Obrera de la Generalitat de Catalunya).Centrarem el nostre anàlisi en els tipus de promotors que intervingueren i en les estrategies de localització,formes de finançament i d´accès, per aproximar-nos, també, al tipus d´usuaris que finalment hi residiren.
Tractarem de manera més aprofondida el cas de les vivendes promogudes per la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona, entitat que al 1909 inicià als terrenys de la Torre dels Pardals la construcció d´un grup de cases barates destinades a imponents de clase treballadora, que seria el punt de partida de la destacada participació d´aquesta entitat en la política d´habitatge social a Sant Andreu i al conjunt de Barcelona durant més de seixanta anys(3).
La Caixa de Barcelona: promotora i propietària d´immobles.
La Caixa de Barcelona, "Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona", des del 1990 fusionada amb la "Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros" en la entitat anomenada Caixa d´Estalvis i Pensions de Barcelona, era als inicis de segle una de les principals entitats d´estalvis de Catalunya i d´España. Les seves activitats es remuntaven a les primeres decades del segle passat i en concret a l´any 1844 quan començà la seva actuació com a Caixa D´Estalvis. A l´any següent, el 1845, amb suport de la Societat Barcelonesa d´Amics del Païs, de l´Ajuntament de Barcelona i de la Diputació es constitui com a Mont de Pietat; també era popularment coneguda com la "Caixa dels marquesos" pel gran nombre de titols nobiliaris que figuraban en el seu Consell de Direcció, donat que era obligatòria la participació dels grans contribuients en la seva capitalització.
Si bé la Caixa de Barcelona havia participat en alguna activitat de caràcter immobiliari, aquesta s´havia limitat a fer emprestits a entitats públiques; al 1846 havia prestat a l´Hospital de la Santa Creu 5.000 duros per tal de dur a terme les obres de reedificació del Teatre de la Santa Creu, i, poc desprès, al 1854 concedí a l´Ajuntament de Barcelona un prèstec de 60.000 duros al 4 per cent per a expropiar els terrenys i finques necessàries per l´apertura del carrer de la Princesa(4). D´altra banda, la Caixa de Barcelona havia anat obrint algunes sucursals als barris obrers de la mateixa Ciutat Vella (Plaça del Padró al 1881, Plaça de Sant Pere al 1888) pero també a d´altres barriades (1904 a Gràcia, 1910 al Clot, 1921 a Sants, i 1928 a la Barceloneta) sovint en edificis de la seva propietat procedents d´adquisicions o de donacions.
La seva tasca com a promotora social s´havia d´iniciar ja al nostre segle, i en especial a partir de 1902 quan la Caixa de Barcelona pensà en aplicar donatius i premis a la construcció de cases baratas com part de la seva Obra Social. A l´any següent prepararen i redactaren les bases d´un projecte que nomès es pugue dur a terme a partir de 1908 gràcies al donatiu de 80.000 pessetes que efectuá el Sr. Prats i Roqué, i que possibilità la compra d´una finca de 7.000 metres a l´indret conegut com la Torre dels Pardals a l´antic terme de Sant Andreu; això representà l´inici de les seves activitats immobiliàries de caràcter capdavanter, ja que aleshores tot just estava en discussió en el sí de l´Instituto de Reformas sociales la Llei de Casas Baratas que no s´aprovaria fins al 1911.
La Caixa de Barcelona construiria a Barcelona, entre 1909 i els anys de la guerra civil, quatre grups de cases (dos a Sant Andreu, un al Clot i un altre a l´Eixample) cadascuna d´elles amb caracteristiques força diferents i amb un total de 300 habitatges. Aquí dedicarem una anàlisi detallada als dos grups promoguts a Sant Andreu així com també al del Clot, donada la seva proximitat als anteriors.
Com ja hem assenyalat, la primera actuació de la Caixa de Barcelona es dugué a terme a partir de 1908. A la finca adquirida a la Torre dels Pardals, situada just al tocar de la carretera d´Horta prop de on s´obriria a partir de 1911 el Passeig Maragall, i per on circulava el tramvia elèctric que des del 1901 unía Barcelona amb Horta.
Sobre aquesta finca l´arquitecte Enric Sagnier projectà un total de 36 casetes distribuídes en varies mançanes urbanitzades de nou.El conjunt es dividí en tres grups de 6, 12, i 18 vivendes. El primer feia front a la carretera d´Horta amb solars d´una supeficie compresa entre los 112 i els 124 m2 dels quals 53,55 estaven construits i la resta es destinava a jardí; es tractava d´ edificis unifamiliars entremitgeres composats de planta baixa i pis, amb coberta de teulada.
La Junta de Govern de la Caixa, desprès d´alguns dubtes, decidí dur a terme per ells mateixos la promoció i construcció de les cases, en lloc de deixar-la a càrrec dels beneficiaris. El contratista d´obres Sr. Amargòs s´encarregà de bastir els edificis que tingueren un cost de 4.000 ptes. cadascun.
El segon grup, de característiques similars, comprenía dotze casetes distribuídes en tres models per tal de fer-los més assequibles als diverses capacitats econòmiques dels imponents. Sis d´elles situades al carrer Mascarò tenien un preu un xic més elevat- arran a les 6.000 ptes - i estaven composades de planta baixa i pis amb coberta de terrat, edificades sobre solars d´una superficie compresa entre els 96 i els 146 m2. Les altres sis que s´obrien a un passatge interior - que desprès fou el carrer Prats i Roqué actualment carrer de Marquesa Caldes de Mombui- i eren de caràcter més modest, amb un cost de 4.000 ptes; estaven bastides sobre solars entre els 96 i els 168 m2 , i eren nomès de planta baixa amb cobert de teulada. Tots dos tipus disposaven d´un petit hort o jardí al darrera que ocupava una superficie igual o superior a la construída- que en tot dos casos era de 56 m2- i que al unir-se uns amb els altres composaven una mena de pulmó verd a l´interior de les mançanes(5).
Els preus de les casetes incloïen només el cost del solar i el de la construcció ja que les despeses d´escriptura, timbre, drets reials i Registre estaven a càrrec de la Caixa que pagava, també, la cessió de vials i el diferencial de preu dels solars de les cases més modestes.
Aquest projecte fou planejat amb anterioritat a la promulgació de la llei de cases baratas d´abril de 1911, i fou ressenyat molt positivament pel Instituto de Reformas Sociales en els estudis previs i de preparació de bases per l´esmentada Llei(6). També, tingué molta difusió en publicacions de l´epoca i presentada sempre com una de les actuacions ejemplars en materia d´habitatge social(7).
El primer grup no es pogué acollir als beneficis de l´esmentada llei, ja que els habitatges foren adjudicats el 22 de febrer de 1911. La resta, però, si que s´en beneficià, raó per la qual s´en modificaren algunes de les bases del concurs; en concret es modificà la que feia referència a la permanència de la vidua o dels fills en cas de defunció del titular.
La Llei de Cases Barates de 1911 donà a les Caixes un destacat protagonisme ja que en el seu article 25 autoritzava a las Cajas de Ahorros, Montes de Piedad, y Banco Hipotecario a que destinessin part del seus capitals a prestecs hipotecaris per a la construcció de cases barates,alhora que el article 26 assenyalava que aquestes mateixes instituciopns podrien destinar recursos a la construcció del mateix tipus de cases.
A partir d´aquestes disposicions les caixes iniciarien la seva tasca, bé de financiació a la construcció, bé de prestec de diners amb garantia dels immobles, contribuint d´aquesta manera a la modernització del mercat de prestecs hipotecaris fins aleshores, i malgrat l´existència del Banco Hipotecario de España, en mans de prestamistes privats amb molt poca presència d´entitats financeres(8).
Les cases bastides per la Caixa de Barcelona foren cedides en règim d´accès diferit a la propietat, i per tal de seleccionar-ne els beneficiaris s´obri un concurs entre els imponents. Foren admesos al concurs tots aquells imponents que disposesin d´un saldo no inferior a les 1.500 ptes en un cas i a les 1.000 per a les cases més modestes; els requiría, també, ser cap de casa i pertanyer a la clase modesta i treballadora entre la qual s´incloïa als treballadors no manuals sempre que es dediquessin a un treball "honrat", i estar disposat a pagar 1.000 o 1500 ptes- segons els tipus d´edifici- a compte del valor de la casa(9).
Per la seva banda, la Caixa avançava al futur propietari la resta del valor, que era retornat per l´imposant en 180 mensualitats (15 anys) sense cap interès. Mentre durava el periode d´amortització la Caixa establía un contracte d´arrendament. L´anàlisi de les bases del Concurs així com de les clàusules del contracte d´arrendament mostren clarament com aquesta entitat s´assegurava de la solvència moral i econòmica dels adquirents alhora que es cobria dels impagaments mitjantçant una assegurança de vida o d´invalidesa (Base IV del Concurs), amb la possibilitat de desnonament en el cas de manca de pagament d´una mensualitat (condició VI del contracte d´arrendament).Igualment s´establien condicions favorables a l´entitat promotora en cas de rescissió de l´arrendament per part del usuari.
Ben aviat la Caixa de Barcelona havia de diversificar la seva estratègia en consonància amb els plantejaments que es produïen a sectors professionals i polítics. La crítica a les promocions de cases unifamiliars per a clases modestes prengueren cos a Catalunya en els medis d´arquitectes i urbanistes arrel de la difusió de projectes de cases plurifamiliars vincolades a règims de lloguer o de propietat compartida duts a terme a les grans ciutats europees. D´altra banda l´augment constant dels preus de construcció feia dificil que les classes populars podessin adquirir habitatges en propietat, perfilant-se com alternativa la de les construccions en alçada, en forma de conjunts de blocs de cases.
No resulta gens estrany que la Caixa de Barcelona inicies a partir de 1920 la promoció de conjunts d´habitatges plurifamiliars en règim de lloguer a diferents indrets de Barcelona. A la Memòria corresponent a l´any 1920 es señala:" La Junta de Gobierno en su deseo de favorecer a los imponentes de esta Caja, aleccionada por la experiència adquirida en la construcción de las 36 casas situadas en la carretera de Horta, ha concebido la idea de beneficiar al mayor número de sus más modestos imponentes. Al efecto ha encargado al distinguido arquitecto Enrique Sagnier, Vocal de esta Junta, que tuvo la bondad de ofrecerse para ello, el estudio de construcción de una casa o pabellón con habitaciones para alquilar a imponentes de esta Caja mediante ciertas condiciones que se estudiarán, procurando que en los bajos dels edificio pueda instalarse algún centro de acción social católica, entrando en lo posible en combinación con alguna entidad parroquial(10).
D´altra banda la Llei de Cases baratas de 10 de desembre de 1921 i el seu Reglament de 8 de juliol de 1922 donà pas a un major protagonisme de les Caixes d´estalvi en autoritzar-les a destinar una part del seu capital circulant a la construcció de cases barates.
Al 1924 ja estaven en construcció un conjunt a l´Eixample - a la cruïlla enls carrers Londres i Casanovas- sobre uns terrenys adquirits a Pilar de Sentmenat, Comtessa d´Alcubierre. Es tractava de quatre edificis "a toda altura permitida por las Ordenanzas Municipales" amb un total de 88 habitatges amb un edifici annexe destinat a equipaments comuns (capella, escoles i banys) i un gran pati central. A la mateixa data ja s´havia adquirit als barons de Maldà una important extensió de terreny al Clot per bastir-hi "habitaciones que resulten a un precio económico en consonància con las necesidades de las barriadas de San Martín"(11).
Els terrenys d´aquest nou conjunt estaven situats al carrer del Clot entre els de Mallorca i Lope de Vega i per raó a la seva proximitat al nucli de la Sagrera els hem considerat inclosos dintre del que podriem anomenar área d´influència de Sant Andreu. Efectivament, aquest indret estava aleshores incorporat al Districte IX amb seu al nucli antic de Sant Andreu.
Sobre ells Josep Mª Sagnier i Vidal dissenyà tres edificis de sis plantes amb un total de 161 habitatges que al 1927 ja foren inaugurats, i que a una publicació de la Caixa d´aquest mateix any s´anunciaven com a "un grupo de casas de inquilinos para la clase obrera" en contrast amb les del carrer Casanovas considerades com "casas baratas para imponentes de clase media"(12).
La Caixa de Barcelona es beneficià per a la promoció del grup del Clot d´un important ajuda al esser-li concedida segons la R.O. de 10 de gener de 1928 una prima a la construcció de 335.906,13 pessetes(13). Les vivendes foren cedides en lloguer a un preu de oscil.lava entre les 49 y les 73 ptes al mes , mentre que les del carrer Casanoves es situaven a un nivell més alt entre les 87,50 i les 100 pessetes mensuals.
Aquest canvi d´orientació en les promocions de la Caixa de Barcelona fou molt ben vista per les publicacions especialitzades de l´epoca que com "El Constructor" es mostraven decididament partidaries d´aquestes noves tipologies. A les pàgines d´aquesta revista i desprès de parlar dels beneficis higiènics i tècnics de la construcció en alçada en el que anomenaven "manzanas industrializadas" dotades de tots els moderns serveis i equipaments, s´assenyalava que " pasaremos revista a algo similar aunque más pequeño : a la obra que realiza el Monte de Piedad de Barcelona por mediación de su Caja de Ahorros" , i desprès de la descripció de les dues promocions no dubtaven en considerar que "Este grupo que se construye en la carretera, de Ribas , más allá del Clot, es decir enclavado en un núcleo esencialmente obrero, al cual beneficiaria ampliamente con la esperanza de que al ver nuestro Municipio que en estas casas radica la verdadera solución de la vivienda, abandonará quimericas ideas de casitas, jardines y gallineros"(14).
El tercer grup promogut per la Caixa de Barcelona a Sant Andreu nomès havia de seguir en part la tònica anterior. Efectivament, al 1936 inicià la construcción d´un conjunt de casetes situades al Passeig de Fabra i Puig entre els carrers de Santa Pau i de Malgrat. Es tractava de 7 casetes de planta baixa i pis i d´altres 14 nomès d´una planta, ambdues però amb jardí, proposta que evidentment es contraposava al discurs que la pròpia Caixa havia dut a terme poc abans, però que, al estar dividides en dos habitatges cadascuna i esser cedides en lloguer, reflexaven, també, les noves tendències.
Les cases s´aixecaren sobre un solar de 1.606,8 m2 adquirit al 1937 a varis particulars per 101.835 ptes.(15). El projecte signat per l´arquitecte M. Romaní i Rius a desembre de 1935 mostra amb detall les característiques del conjunt composat pels dos tipus de casetes abans esmentats. Les 7 de tipus A de planta baixa i pis es distribuien en dos habitatges - un als baixos i l´altre al pis- amb una superficie construída de 93,5 m2 cadascun, i amb un extens jardí darrera, estaven alineades al passeig Fabra i Puig; les 14 de tipus B d´una sola planta s´obrien a un carrer en projecte de 12 m. d´amplada, i tenien una superficie construída de 75 m2 disposant, també de jardí.
La distribució de tots dos tipus era molt similar: rebedor, tres dormitoris, menjador, cuina separada amb safareig a part, i un cambra de bany amb el que a més a mes de W.C. i lavabo s´hi incorporava una dutxa, element novedòs en les tipologíes d´habitatge social de l´epoca(16); cada casa disposava d´una fossa sèptica de 10 m2 conectada al clavegueram.
La forma i disposició de la façana mostraven un canvi de gust important respecte a les primeres casetes de la mateixa Caixa a la Torre dels Pardals o respecte als edificis plurifamiliars de Casanovas i del Clot; de fet havien desaparegut tant els elements de regust modernista de les primers com els de tipus neoclàssic monumentalista de les segones, per donar pas a unes obertures senzilles i rectangulars d´un cert tó racionalista que es donava, també, als elements metàl.lics de la balconada i de la porta d´entrada.
Aquest grup de cases s´acollí a la Llei contra l´atur de 25 de juny de 1935- coneguda coma llei Salmón - i com el seu lloguer, segons l´article 15 apartat 3º de l´esmentada llei, no podia excedir les 250 ptes. mensuals, es pensaven llogar entre las 90 i les 100 ptes. al mes. El projecte es dugué a terme amb algunes modificacions malgrat el periode bel.lic; de fet fou la darrera promoció de la Caixa de Barcelona en el periode objecte del nostre estudi.
Altres grups d´habitatge popular a Sant Andreu
Les actuacions de la Caixa de Barcelona delimitaven un territori entre els passeigos Maragall i de Fabra i Puig i la carretera de Ribes- aproximadament als barris de Santa Eulàlia i de la Sagrera- que havia de ser area de localització preferent d´habitatge popular de caire social al llarg ddel primer terc de segle XX. A partir del qual, i en forma d´anells concentrics tot seguint eixos existens o que s´anaven obrin, s´en difondrien altres promocions fins i tot una part de les minces actuacions publiques en materia d´habitatge social.
La majoria d´aquestes promocions es situaven en el que d´ençà l´agregació era el Districte IX que aplegava una bona part del que fins aleshores havia estat municipi indepenent de Sant Andreu.
Al nucli estricte que hem definit en primer lloc, s´ubicarien un bon nombre de les promocions cooperatives d´aquest periode(17). En especial, cal destacar-ne dues, la del passatge Esperança- un grup de 30 cases de la Cooperativa de carregadors i descarregadors de cotó- i la del passatge arquitecte Millàs, que no era més que un conjunt de 32 casetes unifamiliars de la cooperativa d´empleats de tramvia. La Constructora Obrera, i la Sociedad Anónima Española de Casas Baratas, per la seva banda, bastiren també casetes soltes als carrers d´Acàcies, Eduard Aunòs, i Francesc Tarrega al barri conegut com dels Indians; molt a prop, s´hi ubicà una altre cooperativa la de "Funcionarios Públicos del Estado, la Diputación y el Municipio" que projectaren 53 cases situades al tocar de l´actual plaça de Maragall, als carrers Navas i al Passatge d´ Artemis.
No s´han d´oblidar, tampoc, petites promocions de vivenda popular bastides per iniciativa d´algunes empreses, cal suposar que amb una relativa finalitat social. En concret ens referim a les casetes dels numeros 245-253 de l´avinguda Meridiana- desaparegudes als anys quaranta- propietat de la casa de productes dietétics Santiveri S.A. i cedides en lloguer a una població obrera sense qualificar; aquesta empresa remontava els seus origens al 1885, i per tant capdavantera a España en aquest tipus de productes, tenía als anys treinta la fàbrica a Nostra Senyora del Port, barri en el que ,també, era propietària d´un grup de casetes(18). Aquesta iniciativa no fou unica sinó que ben al contrari fou seguida d´altres; un empresari sagrerenc- Rigobert Jambrina, propietari d´una petita fundició - bastí cap al 1914 un grup de cases per a obrers, obrint-se el passatge que portà el seu nom, i ja als anys vint la Compañia de Ferrocarriles M.Z.A. aixecà a redòs de l´estació de mercaderies de la Sagrera una filera de casetes unifamiliars amb jardí per als seus empleats(19).
En direcció cap al Guinardó, i al costat de la primera promoció de la Caixa de Barcelona, aviat s´aixecarien un conjunt de cases cooperatives per a funcionaris i militars- carrers Tinent Costa i placeta de la marquesa de Caldes de Montbui- . I, tot i seguint els grans eixos de comunicació com el carrer Gran de Sant Andreu, s´hi havien bastit a partir de 1919 les casetes de la "Cooperativa de la Habitación Popular"- cooperativa de particular rellevància dintre de la promoció social d´habitatge- al carrer de la Cooperació, en el barri de la Prosperitat(20).
Les promocions públiques trobarien a Sant Andreu espai idoni per a situar-se. El Patronato de la Habitación depenent de l´Ajuntament de Barcelona situaria dos dels quatre grups de cases barates que bastí durant la dictadura de Primo de Rivera; foren el grup Baró de Viver amb 344 cases al tocar de la caserna de Sant Andreu i el grup Milans del Bosch, també de 344 habitatges, en uns terrenys del terme de Santa Coloma que foren annexionats a Barcelona i s´inclogueren al districte de Sant Andreu.
Ja en el temps de la República, el Comissariat de la Casa Obrera, creat al 13 de juny de 1932, escolliría Sant Andreu, en lloc de Sant Martí- on el Pla Macià preveia ubicar un dels dos nous barris residencial obrers -com el barri en que experimentarien els nous models residencials; foren les casetes unifamiliars al 1933, a l´avinguda de Torres i Bagès com a fase previa de la Casa Bloc, amb 207 habitatges, que s´inauguraria al 1936, situada entres els núms 91 i 107 de la mateixa avinguda.
Totes aquestes construccions de caire social, juntament amb les bastides pels particulars sense suport de cap tipus d´ajut oficial,posaren les bases del que sería als anys de la post-guerra el model de creixement d´aquesta part del antic municipi de Sant Andreu. D´altra banda, tingueren importants repercussions demogràfiques ja que contribuiren al fort creixement poblacional del Districte, que en el seu conjunt passà de 95.275 habitants al 1924 a assolir-ne 140.485 al 1930; essent el districte de major creixement tant en xifres absolutes - 45.210 persones- com relatives - un 47,45 per cent(21).Dintre del Districte IX si deixem de banda la part de la Sagrada Família i del Camp de l´Arpa, també amb un fort increment, foren els barris de Santa Eulàlia i la Sagrera juntament amb Roquetes els que major increment experimentaren.
La Caixa de Barcelona entitat capdavantera de l´habitatge social.
Tot i la seva actuació capdavantera, l´obra constructiva de la Caixa de Barcelona no s´ha de deslligar de la que dugueren a terme d´altres entitats del mateix tipus arreu d´España, d´Europa i fins i tot a la mateixa ciutat de Barcelona.
Començant per l´ámbit més local cal dir que la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d´Estalvis fundada al 1913 projectà dos anys desprès, al 1915, un grup d´habitatges en forma d´una petita ciutat jardí que havia d´ocupar una mançana de l´Eixample- compresa entre els carrers de l´Agricultura, Pallars, Manso i Almogavers- a Sant Martí. El conjunt dissenyat per l´arquitecte Jeroni Martorell ordenava la mançana de forma oberta distribuida en quadre parts simètriques dos a dos i amb una plaça central;la combinaciò de quatre models diferents de cases unifamiliars, unes exentes rodejades de jardí, d´altres adosades dos a dos separades per jardí lateral o bé formant grupets en filera composaven com una reproducció en miniatura de les propostes de les ciutats jardí angleses.
En conjunt es devien bastir un total de 74 habitatges unifamiliars amb unes superficies situades entre els 36 m2 de l´anomenat "tipo mínimo" nomès amb lavabo, i els dels l´habitatges de majors dimensions "tipo medio, tipo máximo, y tipo chalet" que incorporaven fins i tot cambra de bany amb banyera. L´estudi econòmic financer era obra de Francesc Moragas i Barret, director de la Caixa, i establia un sistema d´arrendament amb amortització a base d´estalvi en un termini comprès entre els dos i els cinquanta anys. Les edificacions s´havien d´acollir als beneficis i disposicions de la llei de cases barates del 1911, i es té constància de que la Caixa de Pensions rebé una subvenció de 40.826 pessetes l´any 1914, que molt possiblement debía aplicar-se a aquesta finalitat(22).
La similitud cronològica i de pressopostos econòmics, urbanístics i ideològics amb el de la Caixa de Barcelona possa de relleu la competencia que aviat s´establí entre ambdues institucions de crèdit popular per dur a terme construccions exemplars de caràcter social.
Tot i que el projecte de la Caixa de Pensions tingués, al igual que el de la Caixa de Barcelona, un ampli ressò en diferentes publicacions de l´epoca , i fos esmentat per alguns arquitectes i publicistes, el que es cert es que no es dugué a terme(23). Nomès despres de la guerra civil la Caixa de Pensions bastiria a una area propera el "Grup d´habitatges protegits de la Verneda" iniciat al 1950 sobre quatre illes de l´Eixample, i que reunia comptava amb 2.500 vivendes detinades a obrers i empleats.
Ara bé, malgrat el fracàs d´aquesta operació la Caixa de Pensions desenvolupà una important tasca de suport a l´habitatge popular mitjantçant el finançament de la construcció de cases barates de règim cooperatiu. En aquesta línea, la Cooperativa de Periodistes rebé dos crèdits l´un de 350.000 ptes al 1921 i un altre de 400.000 ptes l´any 1925(24), al igual que la cooperativa de Funcionaris Publics, i la d´empleats de tramvies, entre d´altres(25); no es estrany, doncs, que al 1935 la Caixa de Pensions tingués concedits un total de 5,7 millions de pessetes en prestecs per a la construcció de cases barates i econòmiques(26).
Molt possiblement el conveni establert al 1910 entre la Caixa de Pensions i l´Instituto Nacional de Previsión que la convertía en la representant d´aquesta entitat a Catalunya i Balears, i la feia cooperar activament en els retirs obrers, possibilitava que financès i assegures les amortitzacions dels habitatges al actuar com a caixa de previsió(27). En aquesta línia d´actuació immobiliària ,la Caixa de Pensions, al 1935, amb més de 34 milions invertits en préstecs a la petita propietat arribà a sobrepassar a la Caixa de Barcelona que a la mateixa data nomès tenia 28 milions en prètecs amb garantia hipotecària sobre finques urbanes(28).
Tampoc s´ha d´oblidar la tasca assistencial que desenvolupà la Caixa de Pensions d´una forma més capdavantera que la Caixa de Barcelona. La munió d´edificis -en bona part projectats per Enric Sagnier- que aixoplugaren la seva obra social de caràcter mèdic- sanitari, educatiu o d´esbarjo constiuien ja als anys treinta un notable patrimoni immobiliari. A alguns d´aquestos edificis, com el Casal de la Previsió a la Via Laietana- obra d´E. Sagnier i dedicat majoritariament a oficines- es té noticia de la ubicació de programes d´habitatges de gran superficie(29); posiblement es tractava dels 30 habitatges bastits a la Via Laietana que juntament amb els 70 de la casa que feia cantonada a Sant Pere mes Alt- on es situava la Institució de Santa Madrona- i altres pisos més a l´Eixample constituien el patrimoni residencial que hom destacava com a propietat de la Caixa de Pensions abans de la guerra civil(30).
La tasca immobiliària de les caixes barcelonines foren seguides per altres caixes catalanes en el mateix sentit fins ara assenyalat. D´una banda el finançament, i, de l´altra, la construcció directa, sense oblidar la participació a empreses d´urbanització i de construcció de cases barates. A tall d´exemple podem esmentar els casos de les caixes creades a les principals ciutats de Catalunya. D´elles cal destacar la de Terrassa que participà no solsament com a entitat financera per a la construcció de cases barates sinò que a mes a més suscribí, al 1919, accions del "Fomento de la Propiedad", la de Mataró que construí cap al 1923 el grup de cases barates "Goya" amb 200 habitatges i la de Sabadell que entre 1915 i 1920 participà a la construcció de cases barates i que poc desprès, al 1926, en ajudà a bastir-ne unes 24 (31); per la seva banda, la Caixa de Manresa bastí entre 1926 i 1932 un grup de casetes "amb una preocupació estética i amb el propòsit exprés de distingir-se d´aquelles cases barates de linies monotones i estil de fàbrica"(32), mentre d´altres referències esmenten que al 1913 la caixa d´Estalvis de Lleida participava, també, a la construcció d´habitatges(33) .
Així mateix, a la resta d´España, i en especial al Pais Vasc, les caixes d´estalvis foren les entitats més actives en la concessió de prestecs per a bastir cases barates, i algunes d´elles, adhuc, participaren directament en la promoció i construcció d´habitatges per a les clases populars. Tenim constància de que el projecte de la Caixa de Barcelona en inspirà un de similar de la Caixa de Granada, i amb més seguretat sabem de l´actuació de les caixes de Vigo, de Santiago, de León i de la Coruña, així com de la de Burgos(34).
D´aquesta manera las caixes españoles acomplien una part dels objectius i disposicions de les lleis de cases barates, així com de les seves pròpies intencions que havien manifestat amb claretat a la Conferencia Nacional de Instituciones Oficiales de Ahorro i Previsión, tot i fent-se ressò de les activitats de les caixes d´estalvi arreu d´Europa(35)
Conclusions
Del nostre treball s´en despren el caràcter de front capdavanter de colonització que tinguè la Caixa de Barcelona al iniciar la urbanitació d´uns terrenys que aviat entrarien el circuit del mercat immobiliari, si més, no per a la construcció d´habitatges de caire social(36).
De la mateixa manera, a partir d´aquestes primeres actuacions s´articulen les bases de la política que desprès de la guerra civil havia de desenvolupar la Caixa de Barcelona, també a l´antic terme de Sant Andreu, amb una capacitat edificatòria tant impressionant que la portà a constituir la seva propia empresa constructora(37). A nivell urbanístic cal destacar que l´el.lecció de cantonades facilment visibles, les localitzacions arran d´eixos importants de comunicació (passeig Maragall, paseig Fabra i Puig, carretera del Clot) sobre els que ja passaven o estava previst que passessin mitjans de transport, la construcció de conjunts relativament grans, així com la preocupació per dotar als grups d´habitatges d´equipaments -en especials religiosos i docents- foren pressopostos assajats al llarg del primer terç de segle que despres aplicarien amb escreix; d´altra banda, el lloguer, l´accès diferit a la propietat i els prestec hipotecaris formarien part, també, de la important participació de la Caixa de Barcelona en la politica d´habitatge al llarg de quasi bé tot el segle vint(38).
D´altra banda, i en front a la Caixa de Pensions que havia de ser fins al 1990 la seva gran competidora, la Caixa de Barcelona mostrà entre 1908 i 1937 una capacitat immobiliària molt superior que no tingué emulació fins als anys seixanta, encara que sempre al llarg dels anys cinquanta i seixanta amdues entitats anirien competint per ubicar-se als espais més visibles sovint una prop de l´altre; tot i així el Districte de Sant Andreu es mantindria un bon temps com a feu de la Caixa de Barcelona.
Ben aviat, un cop acabada la guerra civil 1936-1939 i malgrat el canvi polític la Caixa de Barcelona havia de seguir la tasca iniciada, essent precisament a barris propers als de les primeres promocions on bastiria nous conjunts d´habitatges similars amb tipologies i gestió als del carrer Casanovas i als del Clot, tot i oblidant definitivament la tipología de caseta unifamiliar amb jardí. Al 1949 finalitzaven les obres del grup de la rambla Volart amb 200 habitatges, i al mateix any iniciava la construcció del grup Pare Claret- Meridiana; aquest darrer grup en el terme actual del Districte de Sant Andreu sería un dels més grans dels promoguts per la Caixa de Barcelona ja que en varies fases entre 1949 i 1967 arribaria a bastir arran d´un miler d´habitatges en règim de lloguer i amb el suport de les diverses i succesives lleis estatals d´ajut a l´habitatge; dintre d´aquest grup, construí , també, al seu càrrec, una esglèsia i un grup escolar, projectats precisament per Marià Romaní i Rius, autor dels planos de les casetes que la propia Caixa de Barcelona havia bastit al 1937 al passeig Fabra i Puig.
Prop del carrer Gran de Sant Andreu i al mateix passeig Fabra i Puig la Caixa de Barcelona edificà, ja a la dècada dels cinquanta, altres blocs de cases de lloguer per als seus imposants.
Aquestos grups tampoc restarien sols, sino, que tal com succeí abans de la guerra civil, foren una peça més de les nombroses construccions, tant publiques com d´altres entitats privades sense ànim de lucre, que poblaren el territori andreuenc. La Obra Sindical del Hogar bastí al 1944 la Urbanització Meridiana(39) - amb 406 vivendes-, la Caixa de Pensions aixecà , entre 1944 i 1946, a la mateixa Meridiana cantonada amb el carrer Joan I un emblemàtic edifici obra de Josep Mª Sagnier i Vidal, coronat amb unes escultures de Ramón Bonet, i nomès fins al 1967 no en bastiria cap mès en aquesta zona.
Per la seva banda, el propi Ajuntament de Barcelona bastiria al 1953 el grup Torre Llobeta, que amb les Vivendes del Congrès -iniciades al mateix any- constituirien una veritable concentració d´habitatge social en un territori on encara restaría fins als anys setanta alguna masia al bell mig de fabriques.
En definitiva, aquestes realitzacions de la postguerra eran, en gran mesura, la concreció de les propostes de vivenda social i popular, que, com a banc de proves, s´havien experimentat a Sant Andreu al llarg dels treinta primers anys de segle.
NOTES
1. FONT Y MOSELA, J.: Consideraciones sobre los inconvenientes que irrogan a la salud de los jornaleros y a la pública de Barcelona las fabricas, en especial los vapores y sobre las ventajas de trasladarlos a la llanura de Casa Antúnez, Barcelona,Tomás Gorchs, 1852. Aquest autor considerava que en aquest indret el govern hauria de promoure cases per obrers semblants a les que aleshores construia Lluïs Napoleón Bonaparte a Paris.
2. CORDIVIOLA, A.; GARCIA,C.; MONCLUS, J.; OLIVER,N.; OYON, J.L.:Treball de precatalogació del Districte de Nou Barris per a la revisió del catàleg del Patrimoni arqueològic històrico-artistic de la ciutat de Barcelona, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1992, págs 20-22.
3. En el present article desenvolupem una primera aproximació a l´estudi de les estrategies territorials de l´actuació immobiliària de la Caixa de Barcelona i de la Caixa de Pensions, qüestió sobre la que el professor Lluis Urteaga i jo mateixa tenim en curs un treball més ampli.
4. ROCABERT BOSCH, M.: Una institución centenaria, Barcelona, Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona, 1954, pàg. 25.
5. CAJA DE AHORROS Y MONTE DE PIEDAD DE BARCELONA: Memorias de los años 1910 y 1911.
6. INSTITUTO DE REFORMAS SOCIALES: Preparación de las bases para un proyecto de ley de casas baratas, Madrid, 1910, 2º edic. Vol.I
7. L´Anuari estadistic de la ciutat de Barcelona s´en feu ressò. Cf. AECB: Casas baratas para imponentes a la Caja de Ahorros, Any X, 1911, pàgs.563-565.
8. En aquesta línea vegi´s el nostre treball: TATJER MIR, M.: Burgueses, inquilinos y rentistas, Madrid, CSIC, 1988, pàgs.224-230.
9. CAJA DE AHORROS Y MONTE DE PIEDAD DE BARCELONA: Bases para el concurso al segundo grupo, compuesto de doce casas baratas que la "Caja de Ahorros y Monte-Pío de Barcelona" ha construído en terreno de su propiedad en el paraje "Torre dels Pardals", término de esta ciudad, barriada de San Andrés de Palomar, con destino a sus imponentes de clase trabajadora, Barcelona, 1912. (Arxiu Municipal del Districte de Sant Andreu.Carpeta urbanisme- Sant Andreu. Cases Barates "Caixa". 1912)
10. CAJA DE AHORROS Y MONTE DE PIEDAD DE BARCELONA: Memoria, Balance, Estados, Barcelona, R. Farré, 1920, pàg.13.
12. CAJA DE AHORROS Y MONTE DE PIEDAD DE BARCELONA: Almanaque para el año 1928, Barcelona, 29 septiembre 1928, pàg. 38.
13. El conjunt del carrer Londres rebé, també, una prima a la construcció de 290.250,79 ptes., Cf. Almanaque 1928, op. cit., pàg. 14-15.
14. GARCES,J.: "Casas familiares o plurifamiliares", El Constructor, Barcelona, Año IV, octubre 1926, nº 36, pàg. 685-686.
15. Registre de la Propietat . Finca 9596, folio 202, Tomo I, Libro 293 de Sant Andreu, i Finca 44.859 folio 152.
16. Sobre les instal.lacions d´higiene personal a les cases barates bastides a la Barcelona d´aquesta època vegeu: TATJER MIR M.:"Los orígenes de la vivienda social en Barcelona: las cooperativas de viviendas en el primer tercio del siglo XX", Coloquio sobre El desarrollo urbano de Monreal y Barcelona en la época contemporánea: estudio comparativo, Universidad de Barcelona, 5-7 de mayo de 1997. Sobre els establiments i cases de banys publics: TATJER MIR,M.: "Els establiments de banys a Barcelona al segle XIX: entre l´higiene i l´oci de la societat industrial", Actes del II Congrès d´Arqueologia Industrial, L´Hospitalet de Llobregat, 1992, pàg. 270-276.
17. Sobre aquestes promocions, TATJER MIR, M.: op. cit, 1997.
18. Les casetes del barri de Nª Sª del Port conegudes com la Colònia Santiveri, eren un petit conjunt d´habitatges unifamiliars amb pati que es bastiren cap al 1929. Cf. FABRE, J. i HUERTAS CLAVERIA, J.Mª.: Barcelona, construcció d´una ciutat, Barcelona,Plaza & Janés editores, S.A., 1980, pàg. 380.
19. CHECA ARTASU, M.:" La Sagrera. 100 anys de creixement urbà (1897-1997)", La Sagrera del Rec Comtal al TGV, Barcelona, Xavier Basiana & vers.art, 1997 pàg. 126.
20. Sobre aquesta cooperativa vegi´s TATJER MIR, M.: op. cit. 1997.
21. GASETA MUNICIPAL DE BARCELONA: Cens de població i Padró d´habitants : Treballs preparatoris, Barcelona, Ajuntament de Barcelona, 1932, pàg. 212.
22. CASAIS Y SANTALO: "Lo que ha invertido el Estado en la construcción de casas baratas (1913-1924)", El Constructor, año 1925, pàgs 446 a 452. por les xifres que aporta aquest autor podem deduir que la Caixa de Pensions obtingué una de les subvencions més elevades de l´any 1914, nomès superada per una cooperativa valenciana - Sociedad Cooperativa Constructora de Casas para Obreros de Valencia- i molt propera a la que obtingué el Fomento de la Propiedad en la seva actuació a Barcelona.
23. "Las casas baratas de la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Barcelona", Civitas, nº11, Vol.II, Diciembre 1916, pàg. 97-103. I, també, GIRALT CASADESUS,R.:"La Casa", La Construcción, febrer i maig 1918, i del mateix autor: "La ciutat-jardí", Nuevo Figueras, 1 d´abril, 1916 pàg.2, tots dos articles reproduïts a, A.A.V.V.: Ricard Giralt Casadesús, Girona, COAC, 1982, pàgs 53 i 80.
24. COOPERATIVA DE PERIODISTAS PARA LA CONSTRUCCION DE CASAS BARATAS: Memoria de los trabajos efectuados por el Consejo Directivo en el año 1921, Barcelona, 1922, i, Ibidém, 1925. Els prestecs s´obtenien en molt bones condicions i terminis d´amortització llargs.
25. Sobre les cooperatives d´habitatges vegi´s: Tatjer Mir, M.: op cit., 1997.
26. MASSANA, C.: Indústria, ciutat i propietat, Barcelona, Curial, 1985 , pàg. 143.
27. LUÑO PEÑA, L.: Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros de Cataluña y Baleares, 1904-1954. Sus orígenes, organización, obra social benéfica y cultural, Barcelona, Talleres Gráficos A. Nuñez, 1954, pàg.49.
28. MASSANA, C: op. cit., pàg 142.
29. Sobre aquest cas i sobre la tasca de Enric Sagnier per a la Caixa de Pensions vegi´s, BARJAU, S.: .
30. Les referències a aquest patrimoni residencial apareixen a PAULI MENENDEZ, A.:"La construcción de viviendas por la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros", a VIVIENDAS DEL CONGRESO EUCARISTICO: Conferencias pronunciadas en la Exposición " Aportación del VCE al problema de la vivienda en Barcelona, Barcelona, Gràfiques Marina, 1954. Aquest autor ressenya la construcció al 1921 de 200 pisos a l´illa compresa entre els carrers Muntaner, Còrcega i Casanovas, a on segons d´altres informaciobns estava ubicat el Casal de Familia de la Fundació Angels Mateu obra d´Enric Sagnier , cf. BARJAU S.: op. cit.
31. VOLTES BOU, P.: Las Cajas de Ahorro barcelonesas. Su pasado, su presente , su porvenir, Barcelona, T.G. Yuste, 1963, pàg. 243 i 245.
32. GASOL, J.M.: "La ciutat de Manresa" a Gran Geografía Comarcal de Catalunya, Barcelona, Fundació Enciclopedia Catalana, 1982, Vol 2, pàg. 52.
33. Butlletí del Museu Social, any IV, juny del 1913, nº 21.
34. CASAIS Y SANTALO: op. cit., pàgs. 446 , 447, 448 , indica les subvencions obtingudes per les caixes de León , La Coruña i Santiago per a construir cases barates; de la Caja de Ahorros de León també en tenim constància a partir de: LOPEZ TRIGAL, La ciudad de León y su alfoz, León, 1987, pàg. 56-58. Les referencies a Burgos procedeixen del treball de DELGADO VIÑAS, C.:"El problema de la vivienda obrera en las ciudades españolas (Burgos, 1850-1936)", Eria, núm 27, 1992, pàg.33-56; i les de Vigo de: SOUTO, Xose Manuel. Vigo. Cen anos de historia urbana, 1880-1980, Vigo, Xerais/ Diputación Provincial de Pontevedra, 1990, 540 págs.
35. DE CAMPS Y DE GIBERT,E.: Memoria de las sesiones del Congreso Internacional del Ahorro celebrado en Milán en los días 26 a 31 de octubre de 1924, Barcelona, Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Barcelona, s.d., pàg. 19. I també: CONGRESO NACIONAL DE COOPERATIVAS DE CASAS BARATAS, ... pàg. 54.
36. Sobre la localització dels grups d´habitatges promoguts per cooperatives vegi´s: TATJER MIR, M.: op. cit., 1997
37. La Caixa de Barcelona creà a l´any 1967 la Constructora Benéfica Santa Eulalia.
38. A partir dels anys vuitanta la Caixa de Barcelona estroncà aquest tipus d´activitat comencant a vendre per pisos la major part dels blocs d´habitatges de lloguer.
39. TATJER MIR, M.: Urbanització Meridiana, Barcelona, ADIGSA, 1995.
Copyright: Mercè Tatjer, 1998
Copyright: Centre d'Estudis Ignasi Iglesies, Barcelona, 1998