A propÒsit de la font de la Portella. Una recerca sobre dues fonts desaparegudes a la ciutat de Mallorca

Pedro Fidel Castro Lliteras
Antoni Ginard Bujosa

Universitat de les Illes Balears

Recibido: 15 de marzo de 2014; devuelto para revisión: 9 de abril de 2014; aceptado: 24 de mayo de 2014

---

 

A propòsit de la font de la Portella. Una recerca sobre dues fonts desaparegudes a la ciutat de Mallorca (Resum)

Un treball de recerca sobre les fonts de l’illa de Mallorca ha fet possible conèixer i localitzar dues antigues surgències d’aigua, actualment desaparegudes, a la ciutat de Mallorca: la font de la Portella i la font de la Banyeta. A través de la documentació i de la cartografia històriques s’ha pogut fer una aproximació tant a les seves característiques com a la seva localització; així mateix s’han pogut plantejar les causes històriques de la seva desaparició, motivada en ambdós casos per l’acció de l’home, com a conseqüència modificacions de l’arquitectura militar i del creixement urbà.

Paraules clau: hidrografia, fonts d’aigua, Mallorca

---

 

A propósito de la font de la Portella. Una investigación sobre dos fuentes desaparecidas en la ciudad de Mallorca (Resumen)

Un trabajo de investigación sobre las fuentes de la isla de Mallorca ha permitido conocer y localizar dos antiguos manantiales, actualmente desaparecidos, en la ciudad de Mallorca: la font de la Portella y la font de la Banyeta. A través de la documentación y de la cartografía históricas se ha conseguido una aproximación tanto a sus características como a su localización; asimismo se han podido plantear las causas históricas de su desaparición, motivada en ambos casos por acciones humanas, como consecuencia de modificaciones de la arquitectura militar y del crecimiento urbano.

Palabras clave: hidrografía, manantiales, Mallorca

---

 

About the font de la Portella. An investigation on two disappeared wellsprings in the city of Mallorca (Abstract)

A research on the wellsprings of the island of Mallorca has allowed knowing and locating two ancient wellsprings, currently missing, in the city of Mallorca: the font de la Portella and the font de la Banyeta. Through historical documentation and cartography, approach has been achieved both its characteristics as to its location, also have been able to raise the historical causes of their disappearance, motivated both by human actions, as a result of military architecture and urban growth.

Key words: hydrography, wellsprings, Mallorca

---

En l’àmbit dels estudis de la Geografia insular, la recerca, identificació i inventari de les fonts de Mallorca és un treball molt ampli, del qual se’n deriven un gran nombre de possibilitats, des del punt de vista dels aspectes tant físics i naturals (hidrologia, recursos hídrics, ...) com culturals (toponímia, usos i aprofitaments, etc.). Entre altres motius, perquè si cada cas es contempla com un cas únic podria igualment ser objecte d’un estudi de caràcter monogràfic (en ocasions, fins i tot, d’una magnitud gairebé inabastable).[1]

A hores d’ara, la recerca forma part del projecte titulat “Fonts de Mallorca”, iniciat l’1 de maig de 2011. Els responsables són Andreu Morell, Pedro Fidel Castro i Mario Fontán. Els tres autors havien treballat prèviament per separat: Morell i Fontán, realitzant treball de camp, i Castro amb treball de recerca bibliogràfica, d’arxiu i de camp. La informació, publicada i actualitzada periòdicament a la seva pàgina web,[2] és el resultat de la recerca bibliogràfica i del treball de camp, en la qual es contrasten, sempre que és possible, les referències escrites amb les de les informacions orals (en base a entrevistes). En l’àmbit acadèmic, una part de la recerca s’ha concretat en l’estudi titulat Inventari, caracterització i classificació de les fonts situades a la conca hidrogràfica de la badia de Son Servera.[3]

Un apartat del conjunt del catàleg, que té unes característiques específiques, són les fonts “perdudes” o “oblidades”, és a dir, les d’identificació o localització “impossible” o que ofereixen grans dificultats. La problemàtica que plantegen és molt variada: se’n coneix el nom o la situació, però s’ha assecat, el seu ús s’ha abandonat, la surgència s’ha “destruït” o “condemnat”, el topònim ha canviat, se n’ha perdut la memòria, etc. O, simplement, són inaccessibles.[4]

Les fonts desaparegudes constitueixen una categoria específica, que té interès com a objecte d’estudi, fins i tot d’una anàlisi cas per cas. L’objectiu inicial del treball era documentar l’antiga font de la Portella, però l’existència d’una confusió històrica, com veurem, entre la font de la Portella i la font de la Banyeta, conduïa a centrar l’atenció igualment en la segona font, de manera que no era una, sinó que eren dues, les fonts desaparegudes. Per aquesta raó, es presenten els dos casos: en primer lloc, el de l’antiga font de la Portella; en segon lloc, el de l’antiga font de la Banyeta. Dues fonts properes, relacionables amb l’antic nucli urbà de la ciutat de Mallorca.

Aspectes generals de les fonts a Mallorca

En relació a les característiques generals de les fonts de Mallorca, s’ha de considerar, en primer lloc, la limitació i l’especificitat dels recursos hídrics pròpia dels espais insulars de la Mediterrània. En un treball ja clàssic sobre el regadiu a l’illa de Mallorca, Rosselló Verger[5] argumentava que “el sentido de ejemplaridad insular [...] justifica el estudio”. Aquesta afirmació és perfectament extensible a l’estudi de les surgències naturals d’aigua. Lògicament, a una escala insular, les dimensions (3.640 km²) i els ordres de magnitud del territori són difícilment comparables amb altres espais continentals.

Mallorca és una illa amb predomini de les aigües subterrànies, però absolutament matisat per la pluviometria (i la seva distribució irregular en el temps i en l’espai) i per la naturalesa dels terrenys majoritàriament calcaris. Atesa la gairebé inexistent disponibilitat d’aigües superficials, en termes històrics i tradicionals, la captació i l’aprofitament de l’aigua de les fonts ha estat una constant, tant per a regadiu com per a usos hidràulics i per a consum humà. Tot seguint un criteri de màxim aprofitament d’uns recursos escassos, limitats i mal distribuïts. Tampoc no hi ha dubte que la sobreexplotació dels aqüífers subterranis, sobretot durant la segona meitat del segle XX, ha contribuït a una reducció generalitzada de les aportacions hídriques procedents de les fonts.

La màxima densitat de surgències naturals d’aigua se situa a la base de les zones de major relleu i més pluviositat, com els vessants de la serra de Tramuntana (NW-NE) i també de l’extrem oriental de les serres de Llevant (E). En general, són fonts que responen a les característiques dels sistemes càrstics i de tipus vauclusià, que tenen normalment uns rendiments irregulars, encara que en ocasions aporten volums d’aigua considerables, com serien els casos de la font de la Vila de Palma i de la font des Verger (sa Costera, Escorca, a Tramuntana). A les altres comarques, amb un relleu menor, una configuració geològica diferent i menys favorable i uns valors inferiors de precipitació, com en el Pla (interior) i el Migjorn, es produeix l’alternança de la presència d’un nombre més reduït de fonts amb la seva pràctica inexistència a àrees relativament extenses com, per exemple, a la franja del Raiguer (entre la Serra de Tramuntana i el Pla) i a la major part del Migjorn (figura 1).

Figura 1.Localització de les fonts catalogades a l’illa de Mallorca (abril de 2014) Font: elaboració pròpia.

Un cas particular de localització de les fonts és el d’aquelles més properes a la costa, entre les quals és possible incloure les dues fonts estudiades, la de la Portella i la de la Banyeta. En el litoral de l’illa, hom comptabilitza fins a una cinquantena de surgències d’aigua que afloren molt prop de la mar, a menys de cinquanta metres de línia de la costa, a unes cotes molt baixes i, a vegades, gairebé al mateix nivell de la mar. Amb comptades excepcions, la majoria són fonts d’un cabal escàs, en ocasions tan sols degotissos, però que han servit com a llocs d’aiguada o d’abeurada per a diferents usos. Igualment, en alguns casos, les fonts del litoral s’han vist afectades per la intrusió salina, per la incidència de les onades o per l’impacte de la urbanització i de l’activitat turística.

La font de la Portella

Un exemple concret de les fonts “oblidades és l’anomenada “font de la Portella” (entre la mar i la murada de la ciutat de Mallorca), que durant dos segles fou pràcticament desconeguda; les referències documentals històriques disponibles no són excessives, però sí que són suficients com per fer-ne una identificació prou acurada. Això no obstant, a través d’altres diferents indicis molt més recents, és igualment possible reunir evidències per confirmar la localització de la surgència natural. En aquest sentit, seria possible afirmar que era una font “oblidada” que ha estat “retrobada”.

La font a la documentació medieval

En primer lloc, s’ha de considerar que la surgència natural és prèvia a qualsevol actuació humana i que la porta de la Portella es remunta als recintes de les murades de les èpoques islàmica i medieval. En segon lloc, l’anomenada “font de la Portella” apareix explícitament citada a diversos documents medievals.

Una primera referència, datable circa 1350, seria la del cavaller Jordi Castell, que pagava al reial patrimoni 8 sous per llicència per poder recollir i aixecar els fems que es llançaven des de la torre dels sastres del castell reial fins a la font de la Portella.[6]

Durant l’edat Mitjana, el control de la qualitat, la netedat i la salubritat de l’aigua entrava, de manera explícita, dins les competències del mostassaf, creat a Mallorca l’any 1336. En termes generals, l’11 de maig de 1397, el mostassaf feia públic “que no sia negun hom ni nenguna persona de qualsevol ley, condició o stament sia, que git e ne gitar faça neguna sutzura [brutor], en neguna de les fonts de la aygua de la ciutat, sots pena de X sous per cascuna vegada que la dita sutzura sera feta en les dites fonts.”[7]

Al mateix Llibre del Mostassaf, l’any 1448, hi havia altres normes específiques sobre la font de la Portella:[8]

“xvi: CapÍtols comuns sobre los ornaments de la Ciutat
12. Item, que algun hom ne alguna persona de qualque condició sia o stament no gos gitar, ne fer gitar terra, pedres, scombradures ne algunes inmundícies per lo Mirador, que és apellat del Forat, ne per la claveguera, que és en aquella, ne per altre lloch, qui mir vers la font de la des susdita Portella, sots pena de vint sols per cascuna vegada sens tota mercè. E si és catiu o cativa, e pagar no’ls porà, pendrà cinquanta açots e pagaràn lo açotador. I libr.
13. Item, que algun hom ne alguna persona de qualque condició sia no gos lavar lançols, vànoves ne algunes altres robes, ne rentar de la aygua de la font de la dita Portella, ço és dins la cuberta de la dita Font, sots pena de cinch sols. E si és catiu o cativa, e pagar no’ls porà, pendrà vint e cinch açots. V ss.”

Les esmentades ordenances s’han de considerar també com a disposicions de caràcter general, vàlides fins ben entrada l’edat moderna, referides a les fonts i la sèquia de la ciutat de Mallorca (sense tenir en compte les ordinacions sobre altres oficis i activitats que també tenien relació amb l’ús de l’aigua).

Igualment a mitjan segle xv, la documentació sobre la font fa possible constatar la seva ubicació per les successives obres de reparació de les murades. Així, el 16 de març de 1463,[9] s'acordava destinar per reparacions 60 lliures per un peu a la murada prop del portal dels boters, 80 lliures per un peu a la murada davall la casa d'en Bartomeu Negre, 50 lliures per “un peu en lo mur prop de la font de la Portella” i 40 lliures per un peu a la murada darrera la font de la torre del moll.[10]

A principis del segle xvi, el 10 d’octubre de 1514, els jurats pagaven un altre adob que afegia un peu a la murada, prop de la font de la Portella:[11]

“E per quant entre les altres coses qui han en lo present any concorregut es stat hun peu lo qual los magnifichs jurats han fet fer en la murada prop la font de la Portella lo qual si no·s fos fet segons lo parer e consell de mestres e perits en semblants coses haguera portat gran dan no tensolament a dita universitat mas encara als confrontants en dita murada per lo qual peu co es pedre, mestres y altres coses son manester fins lo present die cent e deu lliures les quals jatsia los magnifichs jurats tenguen per la dita determinacio facultat de pendre del tall e pagar aquelles als dits mestres e pedres […]”.

Si aquests documents tenen una característica en comú és que la font de la Portella és esmentada, en general, quan es tracta de notícies d’obres per reparar els murs de la fortificació, en cap cas per l’aigua de la font o pels seus usos.

Les descripcions de l’edat Moderna

Els cronistes de l’edat Moderna ens han llegat diferents descripcions, amb diverses referències directes a la font, que permeten aprofundir en el seu coneixement.

La descripció de la font de la Portella apareix precisament a l’obra que ofereix les primeres descripcions de caràcter geogràfic de Mallorca. En efecte, es troba dins el text de la Història de Mallorca de Joan Binimelis, redactada cap als anys 1593-1595 (en català) i l’any 1601 (en castellà), el manuscrit de la qual restava inèdit, respectivament, fins als anys 1916-1919 (en la transcripció parcial de mossèn Antoni M. Alcover) i 1927 (en l’edició del text procedent de la còpia de Guillem Terrassa).

En primer lloc, la descripció de Joan Binimelis, dins l’apartat titulat De la Ciutat de Mallorca y son terme, és aquesta:[12]

“de assi [Sant Jordi] en auant fins a la Ciutat noi ha cales de alguna consideratio niy ha en tota esta part de la horta de la Ciutat, y ribera maritima aiguas, sino es la font de la que diuen de la Portella, ahont totas las naus, y altres vaxells se solen prouehir de aygua per son viatje, y es bastant per provehiro tot, que may se aminua per molta aygua quen tregan. Diu lo vulgo que la aygue de esta font nax n Cathelunia, y treuen ho de si que han trobat (diuen ells) en la dita font algunes fulles de abres de Catalunia, que mols no hi ha en Mallorca: Pero tals fulles de tals abres pense jo que son mariners que venan allí a fer aygue y les aporten ab llurs barces embarcades, e barrils.”

Sense voler elevar l’anècdota al grau de categoria, l’únic interès d’aquesta darrera part del text rau en el fet que Joan Binimelis hauria documentat, probablement també per primera vegada, la “teoria” sobre l’origen extrainsular de les aigües de les fonts de Mallorca. S’ha de reconèixer igualment que, si més no, Binimelis també seria el primer autor en rebutjar la “procedència catalana” de les aigües de les fonts; l’opinió en primera persona de Joan Binimelis en aquest sentit és molt clara. Per altra part, si les fulles “arribaven” per la mar, en un vaixell, la “teoria” podria haver nascut, per força, a una font de la costa. Això no obstant, la “llegenda” s’ha transmès posteriorment a altres fonts importants de l’interior de Mallorca, com ‘na Memòria’ (la font de la Vall de la Nou, de Manacor) i, de forma general, també a tota l’aigua subterrània de l’illa.

En segon lloc, el text de la versió en castellà de l’obra de Binimelis, que segueix el manuscrit de la transcripció feta per Guillem Terrassa al segle xviii (Biblioteca de Montserrat), aporta alguns matisos a l’anterior versió en català:[13]

“[…] una fuente muy nombrada en la orilla del mar que llaman fuente de la Portella; esta fuente provee de agua a cuantas embarcaciones que llegan al puerto de Mallorca, y no tiene más de dos o tres palmos de agua y con ella se puede proveer a una armada, porque nunca merma ni crece, y tiene tal propiedad que el primero y segundo día que está en el mar con sus cubos despide un hedor terrible que no hay quien la beva, y el tercer día, es preciosísima y delicada para beber y jamas se corrompe. Dice el vulgo que la agua de dicha fuente nace allí en Cataluña, y prueban esto con decir que se han hallado dentro y fuera de esta fuente hojas de unos árboles de Cataluña, que en Mallorca no los hay, lo que puede ser, que si las han allí hallado, hayan venido con los barriles, con que hacen agua los barcos.”

Una segona descripció de la font de la Portella forma part del text (dins l’apartat dedicat a Palma) de La Historia General del Reyno Balearico, de Joan Dameto, publicada l’any 1632. L’autor, que copia clarament l’obra anterior inèdita de Joan Binimelis, en el cas de la font de la Portella incorpora la informació amb alguns petits canvis:

“[...] solo me parecio aduertir por remate, vna singularidad de vna fuente que està a la lengua del agua, junto a la Portella, que con no tener mas de dos, o tres palmos de aguas, puede proueer toda vna grande Armada, por correr continuamente sus manatiales: y mas se deue notar que quando la sacan, es gruessa, y salobre: pero nauegada dos, o tres dias, se adelgaça, y purifica mucho.”[14]

Posteriorment, el recull de dades del Cronicón mayoricense, d’Àlvar Campaner (1881), ofereix altres dues referències de la font de la Portella a la part final del segle xvii.[15]

La primera, de l’any 1680, fa esment de la font de la Portella com a punt usat per a l’aiguada de les naus:

“Agosto 4.  Acordóse tambien darles agua y pan; éste no lo tomaron por que no fué de su gusto, pero hicieron aguada en la Portella, en la fuente de sa Bañeta y en la noria del Molinar. –Cl. Fl. – M. M.” [16]

Tenint en compte el fet que l’aigua fos salabrosa, en major o menor mesura, és possible pensar que la font de la Portella només s’emprava com un recurs en cas de necessitat, així com també ho podien ser altres indrets del litoral.

Això no obstant, també s’ha de tenir en compte que, durant la segona meitat del segle xvii, la provisió de les embarcacions es devia efectuar bàsicament amb l’aigua que, procedent de la font de la Vila, arribava al port, a través de la síquia de ponent, fins a l’anomenada “font” de Sant Pere (o també dipòsit de Sant Pere). El volum de l’aigua disponible s’havia reforçat per la construcció de l’aljub del baluard de Sant Pere, obra acabada l’any 1646.

La segona referència, de 1694, és útil per ampliar el coneixement de la font:

Noviembre 24.- Tempestad marítima que produjo la pérdida y el encallamiento de muchas embarcaciones. El mar causó gran daño en el baluarte de la Atarazana; desbarató la escollera y llenó de algas y piedras la fuente de la Portella; llegaron las aguas hasta la escalera del huerto del Rey, debiendo cerrarse las puertas de las casas en la calle del Mar para que el agua no penetrase en los edificios. - J. M. - M. M.[17]

En aquest cas, els danys ocasionats a la font per una violenta tempesta de tardor confirmen, sens dubte, la seva exposició a la proximitat de la mar. Tot i que sigui en un únic cas documentat, era segurament una circumstància meteorològica repetida en el temps amb diferents graus d’intensitat.

Causes de la “desaparició” de la font

Durant tot el segle xviii no s’ha localitzat cap referència escrita sobre la font de la Portella i, com veurem més endavant, a mitjan segle xix sembla que se n’havia perdut la memòria i, fins i tot, el coneixement de la seva ubicació.

Tot fa pensar que una sèrie de motius conduïren a fer “desaparèixer” la font, entre els quals els següents:

1) La proximitat a la murada, que era objecte de reparacions i de noves construccions, sobretot durant el segle xviii (com veurem més endavant).

2) La proximitat a la mar, perquè l’aigua brollava pràcticament a una cota zero i perquè, com hem vist, es veia afectada per l’onatge en cas de tempesta.

3) L’existència de l’anomenada font (més aviat, dipòsit) de Sant Pere (al baluard del mateix nom), de manera que l’aprofitament de la font de la Portella no era imprescindible per a l’aiguada dels vaixells del port.

4) El volum d’aigua, que s’ha d’estimar com a reduït i variable, segons l’època de l’any i la distribució irregular de les precipitacions.

5) La qualitat de l’aigua, que és possible considerar com més o menys salabrosa. Amb criteris actuals, fins i tot, s’haurien de tenir en compte les possibles filtracions contaminants del subsòl de la ciutat.

L’obra de la murada

La font propera a la porta de la Portella, que havia sobreviscut als traçats de les murades de la ciutat romana i dels períodes musulmà i medieval, no superava la reforma arquitectònica del nou recinte defensiu inspirat en l’estil italià de l’època del Renaixement. La seqüència temporal de la fortificació renaixentista començava a mitjan segle xvi i continuava fins a les acaballes del segle xviii, quan s’enllestien precisament els murs de la façana marítima.

En l’arquitectura de les fortificacions, seguint l’estil importat d’Itàlia durant el segle xvi, els murs eren més baixos i més amples que els de les murades medievals, juntament amb l’excavació de fossats i la construcció de terraplens, de bastions i revellins. Tot per aconseguir una estructura més sòlida per absorbir l’impacte dels projectils dels canons de l’artilleria.

Per això, si les continuades reparacions de les murades havien respectat la font de la Portella fins al segle xviii, la nova i definitiva planta de la murada posterior havia de tapar l’ullal de la font. Sense obviar les presumptes causes apuntades per a la desaparició de la font de la Portella, molt probablement l’obra de la nova murada de la part de la mar del segle xviii és la raó immediata de major pes per “tapar” la font.

Les obres de la façana marítima de les murades començaren l’any 1697. La planimetria del projecte mostra clarament que la base de la murada s’havia de fer més ampla en direcció a la mar.[18] La cartografia posterior evidencia la modificació de la línia de la costa. El plànol de Joan Ballester, de 1744, indica una cortina que s’estava terraplenant prop de la Portella, que estava tapiada. El projecte d’obra en el mateix indret seguia als anys 1756 i 1777.[19] Les obres s’intensificaren durant el darrer quart del segle xviii. Estaven acabades l’any 1801.

Encara que no sigui senzill establir una cronologia exacta de l’evolució de les obres del tram afectat, se’n poden extreure diferents referències de noticiaris coetanis. Per exemple, les memòries del doctor Joaquim Fiol,[20] que vivia justament al carrer de la Portella, contenen notícies de primera mà sobre l’estat de les obres de la murada de la façana marítima.

Pel que fa a l’obra prop de la Portella, el 30 de juliol de 1784, segons Fiol, s’hauria renovat el portal de la Portella: “Se ha posat baitx de la pedra viva del Portal nou a la part de la Portella una Creu de ferro.”[21]

Pocs dies després, Fiol esmenta les obres de la murada, el 10 d’agost de 1784: “10. Han ubert la Porta dita la Portella al mati, per proseguir la obra de la Murade.”[22]

L’obra de la murada continuava en direcció a ponent, cap al moll. El 28 de juny de 1791, el tram de la nova murada entre la Portella i la porta del Moll estaria acabat. Per la seva amplitud, la nova construcció del mur, del fossat i del terraplè podria haver tapat definitivament l’ullal de la font de la Portella: “Junio 28.- Se abrió la calle llamada dels Forats, dándole salida á la nueva muralla de la Portella, y terraplenando el gran foso que mediaba entre la Portella y Puerta del Muelle.- L. V.”[23]

Sobre la finalització de la nova murada, l’any 1800, el Cronicón mayoricense informa: “Quedó terminada la fortificacion del muro de la Portella hasta el Mirador, inclusas las Bóvedas. Dirigió la obra el Mariscal de Campo e Ingeniero D. Manuel Santander.- Jn. Br.”[24]

Referències cartogràfiques per ubicar la font de la Portella

Des del final del segle xvi fins a mitjan segle xvii, alguns documents cartogràfics permeten visualitzar l’indret on estava situada la font de la Portella. Els primers són els dos plànols manuscrits sobre el projecte de les obres de la nova murada renaixentista, realitzats per Antoni Verger i datats el 15 de setembre de 1596 (Arxiu de la Corona d’Aragó) (figura 2). Els plànols, a una escala aproximada 1:4.000, reprodueixen els traçats de les antigues i de les noves murades, a més de les portes i baluards.[25]

Figura 2. Detall de la façana marítima de Palma, entre el Moll i el baluard de Berard, segons el plànol d’Antoni Verger, 1596 (Arxiu de la Corona d’Aragó) Font: extret de Tous, 2002.

El segon document és un altre plànol manuscrit (Archivo General de Simancas, MPD 23, 48), de 1613, que reprodueix el perímetre exterior de les murades, les portes i els baluards, a una escala aproximada 1:2.346 (figura 3).[26]

El tercer és el plànol de la Ciutat de Mallorca, d’Antoni Garau, gravat l’any 1644, que mostra la imatge de tota la ciutat, a una escala aproximada 1:4.000, on hi figuren les murades de la façana marítima en perspectiva (figura 4).[27]

 

Figura 3.Detall de la façana marítima de Palma, entre el Moll i la Porta de la Calatrava, segons el plànol de 1613 Font: extret de la web de l’Archivo General de Simancas

Figura 4. Detall de la façana marítima de Palma, entre el Moll i la porta de la Calatrava, segons el plànol d’Antoni Garau de 1644. Font: extret de Tous, 2002.

Als tres plànols, anteriors a la construcció del tram definitiu de la murada de la façana marítima, hi apareix la porta de la Portella, i tots tres representen al seu davant un reduït espai pla, entre la murada i la línia de la costa, que es correspon amb el final de la petita depressió marcada pel carrer de la Portella fins a la mar. En aquesta esplanada cal situar-hi la surgència de l’antiga font de la Portella. Un espai que hauria estat ocupat pel basament de la nova murada, molt més ample que l’anterior.

Finalment, l’any 1800, el Plano de la Plaza de Palma, de Josef de Font, ja representaria el tram de la murada de la façana marítima acabat, amb una escullera, presumptament de pedres grosses o blocs com a defensa de la murada contra les onades (figura 5).

Figura 5. Detall de la façana marítima de Palma, entre el Moll i el baluard del Príncep, segons el plànol de Josef de Font de 1800.                                                                     Font: extret de Tous, 2002.

Confusió i desubicació

D’acord amb el seguiment de la documentació, tot condueix a concloure que, sobretot cap als anys 1784-1791, l’espai on aflorava l’aigua de la font de la Portella estaria tapat i cobert a causa de les obres de la nova murada de la façana marítima de la ciutat. En aquelles circumstàncies, el coneixement de la ubicació de la font sembla que s’oblidava al llarg del segle xix i, fins i tot, era objecte de confusió amb la font de la Banyeta.

Així, ben entrat el segle xix, a les notes de l’edició de la Historia General del Reino de Mallorca, feta per Joaquim Maria Bover i Miquel Moragues (1840-1841), quan comenten el text de Joan Dameto de 1632 sobre la font de la Portella, fan l’afirmació següent:

“Esta Fuente [de la Portella] es la llamada vulgarmente de la Bañeta, denominacion que proviene de que los mozos del gremio de curtidores en otro tiempo llevaban á aquelles inmediaciones los cuernos inútiles de los carneros etc. Desde que se construyó un algibe que existe hácia la parte de la Riera para la aguada de la marina, no se hace tanto uso de esa Fuente de que habla el autor. Con todo se acude todavía á ella en ocasiones para la provisión de los buques, y tambien algunos vecinos del molinar de aquella parte de Levante que no tienen agua para su uso, la que se encuentra á poca profundidad. El agua de esta Fuente es purgante, y por este motivo buscada para algunos accidentes.”[28]

A partir de la documentació coneguda, és possible interpretar que la confusió i desubicació de la font de la Portella amb la font de la Banyeta podria ser el producte, com a mínim, d’una lectura errònia del text dels noticiaris reproduït a la referència del 4 d’agost de 1680 de l’obra de Campaner (1881). Òbviament, la lectura correcta hauria de ser “hicieron aguada en la [fuente de la] Portella, en la fuente de sa Bañeta y en la noria del Molinar”. És a dir, els vaixells tenien tres punts d’aiguada i no dos. També és possible pensar que el fet que la font de la Portella hagués desaparegut davall la base de la nova murada reforçava la mala interpretació del text, tot contribuint a confondre la font de la Portella amb la font de la Banyeta, quan ambdues fonts es trobaven a una distància aproximada d’uns vuit-cents cinquanta metres. La font de la Banyeta apareix clarament representada al Plano de la Plaza de Palma, de Josef de Font, de 1800, escala aproximada 1:7.200.[29]

Sobre la “desaparició” de la font de la Portella, són pocs els dubtes del fet que la seva memòria s’havia perdut durant el segle xix. Entrat el segle xx, una primera notícia sobre l’existència de la font de la Portella és la que documenta mossèn Antoni M. Alcover, justament coincidint amb la publicació de la seva transcripció de la versió en català de l’obra de Joan Binimelis. Alcover resumeix una conferència titulada Les murades de la Ciutat de Mallorca, pronunciada el 18 d’abril de 1917, pel pare Miquel Alcover Sureda, SJ (germà de mossèn Alcover).

En referència a les murades de la ciutat medieval (segle xiii): “Feu avinent el Conferenciant que, tot tomant les murades darreres, trobaren fonaments de murs romans i diferents portes que hi havia, com [...] i llavò Sa Portella, a on hi havia una font.”[30]

Definició i característiques

Una vegada coneguda la informació sobre la font de la Portella, és possible aproximar-se a la definició de les seves característiques. La font estava situada prop de la porta de la Portella, de la qual prenia el nom. La surgència aflorava a la superfície, en el punt contacte entre l’aigua dolça i l’aigua marina, a la base del talús de la murada, que podria tenir una alçada de fins a 10 m. Per la seva ubicació propera a la mar, l’ullal de la font estava exposat a l’embat de les ones. A més, se situava prop d’un indret molt transitat, de manera que l’aigua podia usar-se per a usos de caràcter domèstic i servia eventualment per a l’aiguada dels vaixells del port.

La procedència de l’aigua s’hauria de relacionar amb l’aqüífer subterrani del mateix subsòl de la ciutat, que coincideix amb l’elevació natural de l’anomenada “vila de dalt”. Respecte al subsòl de la ciutat, és conegut també l’aprofitament històric de diferents pous, com el pou de la raconada de Santa Margalida, d’altres pous situats gairebé al perímetre de la murada de llevant, i d’un pou al convent de Santa Clara, a menys de 100 m del talús de la murada.[31]

L’antiga font de la Portella ha d’interpretar-se com una surgència natural que brollava pràcticament al nivell de la mar, molt a prop de la línia de l’aigua i just davant de la base del talús de la murada medieval de la ciutat de Mallorca. La seva morfologia coincideix amb la d’altres fonts del litoral de Mallorca, com la font des Carregador, a Capdepera (figura 6). En aquest cas, segons la tipologia proposada per Castro, es tractaria d'un tipus d’ullal anegat: "l’aigua queda embassada en el mateix punt de sortida com a resultat d’una lleugera excavació del terreny i/o de la construcció d’una paret baixa. Aquest mateix punt és el lloc on es fa aprofitament de l’aigua. En èpoques humides pot haver-hi un sobrant d’aigua que sobrepassi els límits de la bassa, però no és aprofitat. L’estructura constructiva de la font es pot completar amb una capella d’obra, que no afecta l’ullal més que protegint-lo de la caiguda de terra i pedres a l’interior." [32]

Figura 6. Esquema i fotografia (novembre de 2013) de la font des Carregador, al municipi de Capdepera, una tipologia similar a la de la font de la Portella. Font: Elaboració pròpia

La font retrobada

L’aprofitament de l’aigua de la font de la Portella s’havia perdut a causa de la desaparició de les seves estructures, però, en tot cas, segurament seguí brollant i drenant cap a la mar pel subsòl, a l’exterior de la nova murada.

A partir de l’any 1928, amb el material extret de l’excavació del túnel subterrani de la línia del port dels Ferrocarrils de Mallorca, es començà a ampliar l’esplanada de davant la porta de la Portella (un espai incorporat al futur Parc de la Mar).[33] Posteriorment, l’esplanada es convertí en un gran aparcament fins que, l’any 1972, el Ministeri d’Obres Públiques cedí els terrenys a l’Ajuntament de Palma per fer-hi un parc.[34]

L’any 1978, el projecte guanyador del concurs per a la reestructuració de la zona inclogué la construcció de l’actual “llac” del Parc de la Mar, per tal de recuperar la visió de la catedral damunt el mirall de l’aigua. Amb aquesta iniciativa es modificava la línia de costa. Això no obstant, el “llac” del Parc de la Mar té connexió directa amb la mar, per davall de l’actual traçat de l’autopista.

Precisament, l’existència del “llac” hauria permès detectar novament el cabal de les aigües antigament perdudes de la font de la Portella, mitjançant la presència d’aigua amb un menor grau de salinitat. Les analítiques es dugueren a terme perquè l’aigua del “llac”, sens dubte també afectada per les filtracions del clavegueram i les aigües brutes de la ciutat, provocava problemes de contaminació, males olors i creixement d’algues. Segons ha explicat Ricard Terradas,[35] a través de les anàlisis es constataven els principals punts de filtracions d’aigua dolça, situats a uns 10-15 metres per davant la sortida de l’antic túnel ferroviari i entre aquest punt i la porta de la Portella. Una de les actuacions fou instal·lar motobombes per afavorir la circulació de l’aigua, impulsant l’aigua de la badia de Palma cap al fons del llac.

Per altra part, en l’estat actual, el túnel subterrani de la línia del port dels Ferrocarrils de Mallorca, entre els aparcaments de la Plaça Major i el parc de la Mar, està inundat per una làmina d’aigua de 10 a 15 cm.[36]

Així, per tant, seria possible afirmar que es retrobava la surgència de la font de la Portella, confirmant que continua brollant, malgrat totes les obres que, durant els darrers dos segles i mig, s’han realitzat en el punt on es trobava el seu ullal principal (figura 7).

Figura 7. Localització aproximada de la font de la Portella, prop de l’actual “llac” del Parc de la Mar. Font: Elaboració pròpia a partir de l’ortofoto 2010 de l’IDEIB.

La font de la Banyeta

Referències documentals i cartografia

Com ja s’ha indicat, el text de la notícia del 4 d’agost de l’any 1680 feia referència, en realitat, a tres punts d’aiguada per als vaixells: la font de la Portella, la font de la Banyeta (extramurs, immediata a la murada de llevant) i la “sínia del Molinar”, que seria possible identificar, com a mínim, amb les sínies dels horts propers al Portitxol (més a llevant).[37]

Les referències documentals són escasses, encara que la font de la Banyeta està documentada en diverses ocasions durant la primera meitat del segle xviii (1713-1738), a causa de la seva proximitat als primers molins de vent fariners del Molinar de Llevant;[38] concretament, vora l’anomenat molí de na Mesquida.[39]

Molt més específicament, una referència inqüestionable, toponímica i de situació de la Font de la Bañeta [sic] apareix cartografiada al Plano de la Plaza de Palma, fet per Josef de Font, l’any 1800.[40] Molt propera a la mar, la font està situada extramurs de la ciutat, a llevant, a uns escassos 200 metres de distància del baluard del Príncep i de la porta del Camp (figura 8).

Figura 8. Detall de la façana marítima de Palma, entre el baluard del Príncep i el Portitxol, segons el plànol de Josef de Font de 1800. Es pot llegir “Font de la Bañeta”. Font: extret de Tous, 2002.

Cap a l’any 1840, s’ha de tenir en compte l’esmentada referència de Bover i Moragues,[41] segons la qual, malgrat la confusió amb la font de la Portella, en relació a la font de la Banyeta podria donar-se per bona una referència com aquesta: “Con todo se acude todavía á ella en ocasiones para la provisión de los buques, y tambien algunos vecinos del molinar de aquella parte de Levante que no tienen agua para su uso, la que se encuentra á poca profundidad. El agua de esta Fuente es purgante, y por este motivo buscada para algunos accidentes.”

Segons aquest text, l’aigua de la font de la Banyeta s’usava, en ocasions, per a la provisió de vaixells, mentre que també era aprofitable pels veïns de la zona. Pel que fa a les seves qualitats, la consideració d’aigua “purgant” significaria en teoria la presència o predomini de sulfat de sodi. En qualsevol cas, tampoc no s’ha de descartar un cert grau de concentració salina. En relació a la salinitat de les aigües subterrànies properes a la mar, a mitjan segle xix, ja era evident que la qualitat de l’aigua dels pous variava “según los terrenos y proximidad del mar; la de los que estan en sus inmediaciones es salobre, y en la de los demás es conforme”.[42]

A la documentació del Fons Pons,[43] s’han localitzat dues breus referències i un text específic sobre la font de la Banyeta del segle xix. El primer document és el titulat Obra fraudulenta en el camino de la Font de sa Bañeta,[44] de 1854. En aquest cas, la font tan sols és esmentada a l’encapçalament, mentre que la resta del document es refereix a una nova construcció que ocupa una part del camí públic. Una altra referència semblant és la d’un document de l’any 1899, que comentarem més endavant.

Una modificació de la font

La documentació més interessant, conservada al Fons Pons, és la titulada Font de sa Bañeta y acera contigua. Demolición del promontorio que forma dha fuente y construcción de una acera que dirija hta. el molinar,[45] amb data 11 de gener de 1865. És un petit expedient que conté la justificació i el pressupost de l’obra a realitzar, juntament amb l’afegit d’un dibuix de l’alçat de l’estructura per cobrir la font.

“La Comisión de Caminos Vecinales ha observado el mal estado en que se halla el piso de la esplanada del portitxol, o sea el punto donde se depositan los escombros de esta ciudad y cree la necesidad tal construccion de una acera que arranque desde las inmediaciones de la Fuente llamada de la Bañeta, hasta enpalmar con la carretera que pasa por frente de los molinos. Para ello considera de utilidad la demolición del promontorio que forma la indicada fuente y que para el aprovechamiento de dicha agua se construya un pequeño pozo inmediato a la pared del molino que alli existe.

El susodicho promontorio ademas del mal aspecto que presenta, se halla situado en medio del camino y á la salida del estrecho que forma la casa taberna nombrada Can Felis, estorbando el tránsito público y en donde se ven continuamente inmundicias y pudiendo servir tambien de refugio á algun criminal para evadirse la accion de la justicia.

Por todo lo espuesto opina esta Comision que VS pudiera acordar el derribo de la espresada fuente, autorizandola para utilizar sus aguas en el modo propuesto, con lo que se hermoseará aquel paseo en beneficio del público. Palma, 11 de Enero de 1865.”

Dos dies més tard, s’aprovava l’obra proposada (“13 de enero de 1865 / Se aprueva como lo propone, y se autoriza â la Comision para que lo lleve â efecto.”). El dia 26 de gener, es presentava el pressupost de l’obra a realitzar, signat per José Frontera.[46] El pressupost inclou la demolició i la proposta de condicionament de la font:

Presupuesto de las obras para cubrir la fuente llamada de la Bañeta y construir un brocal cubierto para la estraccion del agua.

á saber:

Para limpiar el fondo de dicha fuente:  30 Rs
Para construir una pared en el interior para que forme un cuadrado el receptaculo de la misma, material y mano de obra: 100 Rs
Para construir el cuerpo saliente del brocal, de silleria labrada con una especie de remate artistico, material y mano de obra: 600 Rs

Total: 730 Rs
Palma 26 de Enero de 1865.
[rubricat] José Frontera

Per tant, segons el text justificatiu, la font de la Banyeta es veia afectada per la proximitat d’un camí. En relació al projecte de remodelació exterior de la font, juntament amb el detall del pressupost de l’obra, s’ha conservat el dibuix de l’alçat del nou coll i de la coberta (figura 9).[47] És un dibuix a tinta, sobre paper, que té una escala gràfica, en la qual 200 mm corresponen a dos metres. L’escala és 1:10, tot i que conté la indicació Metros de 0,50. Amb tota seguretat, és un dibuix atribuïble a Josep Frontera.

Figura 9. Alçat del projecte de modificació de la font de la Banyeta (1865). Escala gràfica de 2 metres (=20 cm a l’original). Font: AMP, FP 1062-25

L’alçat planteja una estructura senzilla, d’un cert gust classicista, més funcional que pretensiosa.[48] A partir de la lectura de l’alçat, és possible deduir algunes característiques. Probablement, volia ser un coll de planta quadrangular (de 120 cm de costat, amb un ampit de 91 cm d’altura), amb una coberta superior, potser piramidal o a doble vessant, sostinguda per parets (de 23 cm de gruixa), i coronada per un petit ornament esfèric. L’espai buit entre les parets, el coll i la coberta havia de ser d’uns 70 cm d’amplària per uns 109 cm d’altura (fins arribar als 2 metres). La coberta estaria situada damunt una cornisa (d’uns 153 cm de base) i arribaria a una altura d’uns 298 cm. Tot el conjunt, podria ser una única peça, exempta, o adossada a una altra edificació, a la part posterior.

A pesar de tot, pel que fa a la seva ubicació, la referència cartogràfica més ajustada és la que registra, l’any 1871, el “Plano general de la plaza de Palma, capital de las Yslas Baleares”, signat per Leopoldo Scheidnagel, “teniente coronel comandante de la Plaza”. És una informació molt fiable, perquè en el seu moment era un plànol de molta precisió, escala 1:1.250, fruit d’un aixecament minuciós efectuat per enginyers militars.[49] El director era l’enginyer militar Leopoldo Scheidnagel i Serra (1830-1884).

El plànol registra una “Fuente” [sic], propera als primers molins, a la “esplanada del Molinar” [sic].[50] A pesar d’obviar el topònim, és la font de la Banyeta, indicada mitjançant un signe convencional. La georeferenciació permet ubicar la font a les coordenades x:470.673, y: 4.379.454 (UTM, ETRS89), més exacte que la del plànol de Josef de Font de 1800 (figura 10). [51]

Figura 10. Plano general de la plaza de Palma. Capital de las Yslas Baleares, de Leopoldo Scheidnagel (1871). Detall de la referència a la font de la Banyeta. Font: AMP, PL-3.

Sobre les causes de la desaparició de la font

A pesar que l’expedient de 1865 planteja una modificació exterior de la font, a hores d’ara desconeixem si l’obra es va dur a terme. Sembla evident que la font es veia afectada per estar prop d’un camí veïnal, però també per la proximitat al recinte de les murades de la ciutat, per les primeres construccions extramurs i per la posterior urbanització de l’eixample.

Tota la zona immediata a la font era objecte d’una sèrie d’actuacions, que contribuïren a la desaparició de la font, de manera directa o indirecta. Una primera instal·lació, a l’espai situat entre la font i la murada, fou la construcció l’any 1859 de l’anomenada fàbrica del gas, per part de la societat anònima Sociedad del alumbrado de gás de Palma de Mallorca.[52]

Una altra circumstància era la consolidació de la xarxa viària. El 26 de gener de 1883, la corporació municipal de Palma acordava, “a petición de los vecinos del Molinar de Levante, declarar camino vecinal al que partiendo del camino de Ronda, junto a la Fábrica del Gas, sigue por la explanada de Can Pera Antoni, sube por detrás de dicha casa y termina en la carretera de Lluchmayor, en el punto denominado El Portixol.” Per aquell mateix indret, dia 30 de juliol de 1884, “Quedó terminado el camino que desde la salida de la puerta del Campo empalmó con la carretera de Lluchmayor, en el Molinar de Levante”.[53]

Durant la dècada de 1880, l’àrea exterior al recinte de les murades era objecte del planejament de l’eixample de la ciutat. En aquest sentit, hi ha una proposta interessant de Bartomeu Ferrà (1891), amb un plànol que permet visualitzar l’indret on estava la font de la Banyeta.[54]

Potser la sessió de l’Ajuntament de Palma tractava la proposta de Ferrà. Dia 11 de desembre de 1891, “En la sesión que celebró la Corporación municipal se presentó un plano levantado por el arquitecto municipal, con el dictamen de la Comisión de paseos, para la implantación de una alameda en la explanada de Can Pera Antoni”.[55]

D’acord amb el text de Bartomeu Ferrà, el projecte recollia “la idea de convertir en paseo popular la esplanada ribereña comprendida entre la Puerta del Campo y el Portixol. [...] de cuando en cuando, la prensa periódica se ha ocupado de la necesidad de agregar á Palma un sitio de esparcimiento público, puesto que en su interior el reducido salón del Borne y su Glorieta son insuficientes bajo todos conceptos.[56]

Per la seva proximitat a la ciutat i a la mar, la zona era transitada i freqüentada. El mateix text de Ferrà així ho indica quan es refereix a Alameda y jardines: “Todo el terreno comprendido entre la orilla del mar y la serie de molinos (ya desmantelados en su mayor parte), lo destinamos á paseo libre del tránsito de carruajes; á jardines reservados J-J; á parque selva I I; plantada de arbustos, resistentes al aire del mar, cuyo arraigo ha de ser fácil, puesto que el terreno se ha ido formando con los escombros procedentes de los derribos, y, por consiguiente no le falta abono. En dicha selva las plazoletas y avenidas sinuosas, ofrecerían sitios apropósito para el esparcimiento de la niñez, ejercitando sus fuerzas en un ambiente purificado por las brisas del mar, é impregnado de los salutíferos aromas que exhalan las plantas silvestres”.[57]

Finalment, tota l’àrea immediata a la murada s’havia de veure afectada de ple per les obres de l’eixample. Segons les bases del concurs públic per a la presentació d’un projecte d’eixample de la ciutat de Palma, de 30 d’abril de 1897, a la part de llevant, havia d’incloure les zones del Portitxol, Molinar de Llevant, Can Pere Antoni i Son Onofre.[58]

Més endavant, un altre document del Fons Pons,[59] avui desaparegut, però registrat a la base de dades de l’Arxiu Municipal de Palma, feia referència l’any 1899 a la instal·lació d’un motor de gas al “carrer de la font de la Banyeta”. En aquest cas, malgrat la denominació del carrer, no sabem com estava la font.

En el projecte d’eixample de Palma, aprovat l’any 1901, Bernat Calvet plantejava una urbanització compacta, amb carrers i illetes de cases, a la zona de Can Pere Antoni, a l’extrem meridional de llevant. Això no obstant, la primera línia de costa –en un tram d’uns 400 metres en línia recta, entre l’actual carrer Joan Maragall i la mar– fou ocupada per dues centrals elèctriques, situades a continuació de la preexistent fàbrica del gas. El 3 d’abril de 1903, s’inaugurava una primera central, de la companyia Ahlemeyer, segons un projecte de Gaspar Bennàssar. Entre aquesta central (posteriorment denominada Central II) i la fàbrica del gas, la Sociedad de Alumbrado por Gas hi construïa una altra central, molt propera a l’ullal de la font de la Banyeta.

La central de la Sociedad de Alumbrado por Gas (posteriorment denominada Central I) estava ubicada en els terrenys contigus a l’existent fàbrica del gas. Fou autoritzada el 4 de novembre de 1918 i les obres començaven l’any 1919. La nova central per a la producció d’electricitat, segons el projecte de l’enginyer Jordi Aguiló, fou inaugurada el mes de setembre de 1921, sense acabar (no estava completa fins al 1922). Amb el pas del temps, l’empresa GESA assumia les instal·lacions, que varen ser enderrocades a principis de la dècada de 1970, per edificar-hi l’actual edifici de GESA (inaugurat l’any 1973).[60]

La font de la Banyeta s’hauria vist afectada per la construcció de la central elèctrica, així com per les seves infraestructures (excavacions i conduccions subterrànies, com la construcció de canonades de captació d’aigua de mar per refrigerar la maquinària) i per les seves ampliacions. La font també es veia afectada per les cendres i residus de la central. Igualment, un altre motiu seria el descens del nivell freàtic, si més no per l’extracció d’aigua a través dels propers enginys dels molins de vent.

Lògicament, les diverses actuacions de planificació i de construcció de carrers, d’edificis i d’instal·lacions industrials provocaren la desaparició de la font, tapant l’ullal i eliminant-ne qualsevol rastre. Precisament, l’indret on se situava la font de la Banyeta està avui en dia (2014) en procés de remodelació, a causa de les obres immediates, relacionades amb la recuperació del baluard del Príncep.

Localització i característiques de la font

Segons les referències que s’han pogut recollir, i en base a les imatges cartogràfiques dels plànols de 1800 i 1871, la font de la Banyeta estava prop de la costa, a uns 70 metres de la mar, vora un camí; immediata a un molí de vent (des del segle xviii), el de na Mesquida, i devora la denominada taverna de Can Felis (l’any 1865), de Can Pere Antoni.

El plànol de Josef de Font (1800), juntament amb els plànols posteriors de Leopoldo Scheidnagel (1871) i de Bartomeu Ferrà (1891), permeten observar, amb molta claredat, l’espai descrit, amb la presència dels molins de vent més propers a la ciutat. Una vegada georeferenciats els plànols, a partir del de Leopoldo Scheidnagel (1871), la situació sempre és immediata a dos molins i a una altra construcció propera a la mar, a una certa distància de l'alineació principal dels molins del Molinar.

La font, que podem ubicar a l’esplanada del Molinar,[61] també se situava a l’extrem meridional de l’Horta Baixa o Horta d’Avall, una zona amb horts de regadiu, alimentats per síquies i per sínies, amb l’aigua subterrània a poca profunditat. Pel que fa a les seves característiques constructives, només és possible especular que l’aigua devia néixer a la base d’una petita penya, formant una bassa irregular i, almenys fins a la seva possible modificació (1865), podria tractar-se, com en el cas de la font de la Portella, d'una tipologia d’ullal anegat. En tot cas, el projecte de l'any 1865 hauria canviat la tipologia cap a un pou.[62]

Per acabar, si es trasllada el punt georreferenciat (procedent del plànol de Scheidnagel de 1871) a l’ortofotografia recent de 2010, l’antiga font de la Banyeta estaria situada a tocar de la vorera de l’autopista de Llevant, en un punt intermedi entre l’edifici de Gesa i les instal·lacions de l’antiga fàbrica del gas (que actualment correspon a la intersecció de prolongar el carrer de Joan Alcover, travessant el carrer de Joan Maragall) (figura 11). 

Figura 11. Localització aproximada de la font de la Banyeta sobre l’ortofoto de 2010. Font: Elaboració pròpia a partir de l’IDEIB (2013).

Conclusions

Primera, en el marc d’una recerca general sobre les fonts de Mallorca, s’han documentat i descrit dues fonts “desaparegudes” a la ciutat de Mallorca: la font de la Portella i la font de la Banyeta.

Segona, les referències documentals han permès conèixer i establir una descripció de la font de la Portella, que hauria estat tapada per l’arquitectura militar abans de l’any 1800. No obstant això, gairebé dos segles després, hi ha indicis sobre la seva existència a causa de les filtracions d’aigua dolça prop dels restes de la murada de la ciutat.

Tercera, la font de la Banyeta s’ha pogut identificar sobretot a partir de dues referències cartogràfiques (1800 i 1871). La georeferenciació ha permès la seva ubicació aproximada. L’evolució de l’eixample de la ciutat fa possible especular sobre les causes de la seva desaparició. La font hauria estat tapada per les modificacions urbanístiques i, particularment, per les obres de caràcter industrial o viàries durant les primeres dècades del segle XX.

En ambdós casos, la causa de la desaparició, tant de la font de la Portella com de la font de la Banyeta, és sempre l’impacte de l’acció humana. En el primer cas, la construcció del nou recinte de les murades de la façana marítima. En el segon cas, les construccions de l’eixample extramurs de la ciutat.

 

Notes

 

Bibliografia

[Alcover, Antoni Maria]. Conferències an el Museu Arqueològic Diocesà. A Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, vol. XVI, 1917, p. 274-276.

Alcover, Antoni Maria. Historia de Mallorca del Dr. Mn. Juan Binimelis. Codi Serra Cortada. A Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, 1918, vol. XVII, p. 130-135.

BarcelÓ CrespÍ, Maria. La síquia de l’aigua de la ciutat (segle XV). A Mayurqa, 1997-98, nº 24, p. 33-42.

BarcelÓ CrespÍ, Maria. Alguns aspectes sobre contaminació, neteja i salubritat a la Ciutat de Mallorca baixmedieval. A Actes del XVII Congrés d’Història de la Corona d’Aragó, vol. II. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2003, p. 25-34.

BarcelÓ CrespÍ, Maria. Nous documents sobre l’art de la construcció. III. A Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, vol. 65, 2009, p. 243-252.

Binimelis, Juan. Nueva historia de la isla de Mallorca y de otras islas a ella adyacentes. Palma: Imprenta de José Tous, 1927.

Campaner y FUERTES, Álvaro. Cronicón mayoricense. Mallorca: “Sa Nostra” Caixa de Balears, 1881 [edició facsímil de 2007].

Castro Lliteras, Pedro Fidel. Inventari, caracterització i classificació de les fonts situades a la conca hidrogràfica de la badia de Son Servera. Memòria del Treball de Final de Màster. Universitat de les Illes Balears, 2013. 139 p.

Dameto, Juan. La Historia general del Reyno Balearico Dedica a los muy Ill. y Mag. SS. Jurados de Mallorca el Doctor Juan Dameto su Chronista. Mallorca: en casa de Gabriel Guasp. Año MDCXXXII.

Dameto, Juan; Mut, Vicente; Alemany, Gerónimo. Historia General del Reino de Mallorca corregida é ilustrada con abundantes notas y documentos y continuada hasta nuestros días. Palma: Imprenta Guasp, 1840-41.

Estada, Eusebio. Contribución al estudio del abastecimiento de aguas potables de la Ciudad de Palma. Palma: Imprenta de J. Tous, 1912.

FerrÁ, Bartolomé. Ensanche de Palma. A Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, vol. IV, 1891 (1892), p. 135-140.

GAS y ELECTRICIDAD SA. La electrificación de Mallorca. 1. Hasta 1927. Palma, 1986.

[GEM] Gran Enciclopèdia de Mallorca. Mallorca: Promomallorca Ed., 1989-1998.

Fiol Estada, Joaquim. Dietari del Dr. Fiol: memories de don Joaquim Fiol, de Mallorca, doctor en drets, que comprenen de l’any 1782 fins en 1788. Palma: Societat Arqueològica Luliana, 1933-1935.

[IDEIB] Infraestructura de Dades Espacials de les Illes Balears. Visualitzador de l’IDEIB. Ortofotografies [En línia]. Servei d‟Informació Territorial de les Illes Balears, Govern de les Illes Balears. <http://ideib.caib.es/visualitzador/visor.jsp.>. [28 de desembre de 2013].

LlabrÉs Bernal, J.; Pou Muntaner, J. Noticias y relaciones históricas de Mallorca. Siglo xix. (Edició digital a cura de Pep Barceló Adrover i Joan Barceló Frau). [CD-Rom]. Palma: Societat Arqueològica Lul·liana (esal #1), 2012.

Picornell, Climent; SeguÍ, Joana Maria; Ginard, Antoni; Morata, Josep. Un plànol de Palma de l’any 1613 circa. A Treballs de Geografia, nº 42, 1989, p. 27-34.

Pons, Antoni. “Dietari del Dr. Fiol (1782)” a Bolletí de la Societat Arqueològica Lul·liana, vol.  23, 1931-33, p. 360-370.

Pons, Antoni. Llibre del Mostassaf de Mallorca. Palma: C.S.I.C. - Escuela de Estudios Medievales, 1949.

Rosselló Verger, Vicente M. “El regadío en la isla de Mallorca” a Aportación española al XX Congreso Geográfico Internacional. Madrid: Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto "Elcano" de Geografía, 1964, p. 235-254.

Segura Salado, Josep. Els molins de D. Cristòfol Seguí al Molinar de Ciutat. A Actes IV Congrés Internacional de Molinologia. Mallorca, 1, 2 i 3 de maig de 2003. Palma: Consell de Mallorca, vol. 1, 2005, p. 471-501.

Tous MeliÀ, Juan. Palma a través de la cartografía (1596-1902). Palma: Ajuntament de Palma, 2002.

Tous MeliÀ, Juan. Palma a través de la cartografía (1596-1902). Biblio 3W. Revista bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. [En línia]. Barcelona: Universitat de Barcelona, 10 de juny de 2004, vol. IX, nº 515. < http://www.ub.edu/geocrit/b3w-515.htm >. [30 d’octubre de 2013]. ISSN: 1138-9796.

Tous MeliÀ, Juan. La evolución urbana de Palma, una visión iconográfica. Biblio 3W. Revista bibliográfica de Geografía y Ciencias Sociales. [En línia]. Barcelona: Universitat de Barcelona, 25 de juny de 2004, vol. IX, nº 518. <http://www.ub.edu/geocrit/b3w-518.htm>. [30 d’octubre de 2013]. ISSN: 1138-9796.

WEYLER y LAVIÑA, Fernando. Topografía Físico-Médica de las Islas Baleares y en particular de la de Mallorca. Palma: Imprenta de Pedro José Gelabert, 1854.

Zaforteza Musoles, Diego. La ciudad de Mallorca. Ensayo histórico-toponímico. Ajuntament de Palma, 1953, facsímil de 1987.