ALGUNES NOTES SOBRE EL TURISME I LA FORMA EN QUÈ LES CIÈNCIES SOCIALS L’HAN ABORDAT CRÍTICAMENT

Ivan Murray Mas
Grup d’Investigació sobre Sostenibilitat i Territori, Departament de Ciències de la Terra
Universitat de les Illes Balears[1]

Recibido: 30 de octubre de 2012; aprobado: 21 de diciembre de 2012

Algunes notes sobre el turisme i la forma en què les ciències socials l’han abordat críticament (Resum)

En el segle XXI, el turisme ha esdevingut una de les principals activitats socioeconòmiques a escala planetària. La seva propagació fou explosiva, després de la Segona Guerra Mundial, i aviat les ciències socials abordaren el seu estudi. No obstant això, es pot dir que l’estudi del turisme i les seves múltiples dimensions és relativament recent. Mentre que a la dècada dels setanta s’abordà l’anàlisi de la via d’acumulació turística des d’una perspectiva crítica, a partir dels vuitanta es perd la dimensió crítica i la major part dels estudis turístics es converteixen en justificadors o legitimadors de les lògiques del capital turístic. En els darrers temps, en ple procés de globalització capitalista neoliberal, han tornat a aparèixer treballs crítics sobre el turisme. D’altra banda, els estudis realitzats per autors espanyols no han destacat per ser crítics respecte d’aquesta via d’acumulació, tot i que el territori espanyol és un dels principals destins turístics del món.

Paraules clau: teoria crítica, turisme, geografia, capitalisme, neoliberalisme.

Algunas notas sobre el turismo y la forma en que las ciencias sociales lo han abordado críticamente (Resumen)

En el siglo XXI, el turismo se ha convertido en una de las principales actividades socioeconómicas a escala planetaria. Su propagación fue explosiva, después de la Segunda Guerra Mundial, y pronto las ciencias sociales abordaron su estudio. No obstante, se puede decir que el estudio del turismo y sus múltiples dimensiones es relativamente reciente. Mientras que en la década de los setanta se abordó el análisis de la via de acumulación turística desde una perspectiva crítica, a partir de los ochenta se perdió el mordiente crítico y la mayor parte de los estudios turísticos se convertieron en justificadores o legitimadores de las lógicas del capital turístico. En los últimos tiempos, en pleno proceso de globalización capitalista neoliberal, han vuelto a aparecer trabajos críticos sobre el turismo. Por otro lado, los estudios realizados por autores españoles no han destacado por ser críticos respecto de esta vía de acumulación, y ello a paesar que el territorio español es uno de los principales destinos turísticos del mundo.

Palabras clave: teoria crítica, turismo, geografía, capitalismo, neoliberalismo.

Some notes on the tourism and the study of the rol of social sciences in this field (Abstract)

In the 21st century, tourism has become one of the main socio-economic activities at the global scale. After the Second World War, tourism expansion was explosive and social sciences progressively started to study the tourist phenomena. Nevertheless, it is relatively a new study field. Meanwhile, tourist accumulation of capital was studied from a critical perspective in the seventies, since the eighties the critical dimension has been abandoned and most of tourism studies have justified and legitimated the logics of tourist capital. Recently, within the process of neoliberal capitalist globalization, critical analyses have been developed again on tourism. On the other hand, besides the fact tha Spain is one of the most important tourist regions of the world, Spanish authors do not stand out for their critical view on tourism.

Keywords: critical theory, tourism, geography, capitalism, neoliberalism.

“Fins ara, els geògrafs estudiant el turisme ho han fet sense contemplar plenament el fet que el turisme és una important via d’acumulació de capital. Jo [Britton] sostenc que si aquesta feblesa se rectifica, l’anàlisi geogràfica del turisme pot proveir contribucions importants als debats contemporanis de la geografia”[2]

La incorporació d’aquest capítol respon a la necessitat de veure quines han estat les principals aportacions fetes des de les ciències socials en general, i la geografia en particular, a l’estudi del negoci de l’oci i fent especial esment a aquelles aportacions fetes des de posicionaments analítics crítics. De fet, i a partir de la lectura dels principals investigadors en matèria turística s’obrin una sèrie d’interrogants: com han tractat els geògrafs (i la resta de científics socials) el tema del turisme? Com s’ha establert la relació entre aquelles teories socials crítiques i l’estudi del turisme? És, doncs, a partir d’aquests interrogants que s’ha intentat abordar a partir de la literatura anglosaxona, francòfona, castellana i catalana les aportacions i aproximacions (especialment crítiques) a l’estudi del turisme. La incorporació d’aquest capítol ha resultat quasi obligada degut al fet que el present treball s’intenta inscriure dins de les corrents crítiques. I, a més, pretén abordar la teoria crítica a partir de l’instrumental analític que s’ha desplegat en el sí de la disciplina transdisciplinar coneguda com a economia ecològica i, finalment degut al fet que en centrar-nos posteriorment en l’anàlisi de l’evolució geohistòrica de l’economia balear i els seus impactes socioecològics fa que en primer lloc ens centrem mínimament en les coordenades del debat teòrico-conceptual al respecte.

Dels desencontres entre el turisme i les ciències socials en la interpretació del turisme com a particular via d’acumulació del capital

Diferents autors han apuntant el fet que les ciències socials en general no han tengut prou en consideració el turisme al sí de es seves disciplines, essent aquesta una omissió quasi sistemàtica. Dins de les ciències socials segurament una de les persones més influents en l’estudi del turisme com a branca d’estudi i coneixement recent, ha estat la del fundador de la revista Annals of tourism research, Jafar Jafari[3] que a finals dels 1970 exposava la necessitat que les ciències socials tinguessin en compte i molt seriosament el tema del turisme que havien obviat fins a llavors. En aquesta mateixa línia, i 10 anys després de l’article de Jafari, Malcolm Crick[4] analitzava els inicis de la investigació del turisme dins de les ciències socials, destacant en tot moment l’escassa significació i escàs interès que suscita en les diferents disciplines. Crick instava a la precaució teòrica degut al fet que el turisme és un sistema altament complex sobre el que hi ha un gran nombre de disciplines que tenen la seva pròpia perspectiva. Crick sosté que la millor manera de treballar la complexitat respecte a l’estudi del turisme podria estar en conrear la diversitat de perspectives d’investigació.

L’anàlisi del turisme es podria definir en dos grans àmbits o nivells. Per una banda, l’estudi dels canvis culturals, socials i psicològics que van lligats a l’expansió del capitalisme regulat i la societat del benestar amb una profunda transformació del concepte –patriarcal i capitalista– de treball i l’associat de temps lliure o d’oci –equivalent a temps no remunerat–, i que donà lloc a la societat del consum i al turisme de masses. Posteriorment, en els successius canvis en el règim d’acumulació del capital també s’han modificat o ampliat els conceptes de treball i oci, i conseqüentment el turisme. Aquests aspectes serien estudiats i analitzats per la sociologia, l’antropologia i la psicologia entre d’altres. Per una altra banda, l’expansió del temps lliure i de l’oci ha anat vinculada a l’aparició i expansió de noves activitats econòmiques mitjançant les quals aquelles activitats eren mercantilitzades. La frontera per a l’acumulació s’espandeix i l’oci (i el turisme) es converteix en una important via d’acumulació de capital. Moltes d’aquestes activitats tenen una forta emprenta territorial ja que es desenvolupen en llocs i territoris concrets. A més, l’ampliació i extensió del capital turístic i de l’oci ha incorporat nous espais i noves activitats dins les lògiques del capital. Aquest aprofundiment i expansió de la comercialització i mercantilització de l’oci (i la seva base material) ha contribuït a la transformació de molts d’espais i de les relacions socials. Aquests aspectes han estat tractats particularment pels geògrafs, economistes, sociòlegs i antropòlegs, entre d’altres.

Martin Mowforth i Ian Munt[5] concreten que els estudis en matèria turística des de les ciències socials, generalment, es poden dividir en quatre grans grups. El primer grup analitzaria l’estructura de la indústria turística[6] segons el qual, el turisme és entès com activitat articuladora de les relacions socials de poder i com a activitat que incideix en la transformació territorial i el canvi socioecològic. El segon grup establiria diferents models de desenvolupament turístic en base a distints posicionaments teòrics per tal d’explicar l’evolució de la dinàmica turística al llarg del temps amb unes propostes que giren en torn a les teories neoclàssiques del creixement econòmic de tall rostownià[7], a d’altres de tipus geohistòric més aviat properes als models de Kondratieff o schumpeterians, però també amb connexions algunes d’elles amb les teories de l’Escola de la Regulació o la Teoria Sistema-Món d’Immanuel Wallerstein[8]. El tercer grup està format per aquells treballs que estudien i avaluen els impactes –sobretot ambientals– de l’activitat turística i que és un dels camps més fèrtils en la literatura en matèria turística[9]. Finalment, un altre camp que ha estat molt desenvolupat ha estat el que analitzat les tipologies turístiques, les característiques motivacionals i els impactes socioculturals del turisme, amb una presència important de sociòlegs i antropòlegs[10]. En aquesta introducció s’intentarà abordar, especialment, la dimensió estructural que es correspon amb els grups 1 i 2, i la dimensió dels impactes ambientals. Recordam, així com fa l’economista espanyola Eva Espuña[11] que en analitzar el paper del turisme en el desenvolupament econòmic ens trobam amb que la major part dels treballs es solen centrar parcialment en analitzar els aspectes positius (uns) i els negatius (els altres), mancant en termes generals les anàlisis estructurals.

Sovint s’explica l’especialització turística dels territoris a partir de la teoria ricardiana de les avantatges comparatives, segons la qual un determinat indret podrà ser més procliu en convertir-se en un destí turístic que un altre. A més, bona part d’aquestes interpretacions solen deixar de banda el marc institucional, i en canvi abunden en els aspectes geogràfics (p.ex. climatologia, paisatge, etc) vinculades amb les teories deterministes. En principi, el turisme i la seva teorització econòmica no hauria de variar gaire de les teoritzacions sobre el comerç del dogma neoclàssic. I així ho han entès els principals representants de l’economia ortodoxa i de les disciplines afins dins d’altres ciències socials, a més de les estructures empresarials i promotores d’aquesta activitat com puguin ser les grans empreses turístiques, el lobby empresarial turístic internacional WTTC (World Travel and Tourism Council), l’europeu ETAG (European Tourism Action Group) o l’estatal  Exceltur, i també les organitzacions internacionals com per exemple la OMT (Organització Mundial del Turisme). De fet, es tracta d’afinitats de tipus ideològic derivades dels dogmes imperants, el pensament únic, a les ciències socials[12].

La major part dels estudis en matèria turística s’hi aproximen des d’una vessant ortodoxa, molt vinculada a la corrent neoclàssica de l’economia. Per aquest motiu, es sol analitzar el turisme des de la vessant de la demanda tal com ens exposen els treballs de Joan Rosselló[13] i Carles Manera i Jaume Garau[14]. Manera i Garau sostenen que “la major part de la bibliografia especialitzada conclou que són les variacions en aquella [la demanda] les que indueixen a transformacions a l’oferta, i no viceversa”[15]. D’aquesta manera es produeix la tendència a analitzar el fet turístic des del que alguns autors han definit com a postures reduccionistes que es centren en la suposada sobirania del consumidor (turista) i es deixa de banda la complexitat d’aquesta activitat amb unes relacions socials i de poder desiguals que permetrien entendre amb major profunditat la construcció i devenir de la indústria turística i dels espais de producció turística. Així, tal com apunten Sheela Agarwal et al.[16], els canvis en la demanda turística responen a canvis estructurals en els que, en concret, les modificacions en la producció turística han contribuït a alteracions en la demanda turística. Dimitri Ioannides[17] exposa que una de les notables mancances dins de lla geografia del turisme (i altres disciplines) és la de definir la indústria turística des de les característiques motivacionals dels turistes, és a dir des les perspectives del costat de la demanda i sense interessar-se gaire per l’oferta i el poder que hi ha al darrera, com per exemple el del paper que la potent indústria de la publiciat i els mass media tenen en la producció dels gustos i preferències socioculturals. Aquesta mateixa mancança ha estat apuntada per part de Pascal Tremblay[18] des de la comunitat científica dels economistes.

Entre les ciències socials que han generat una important producció científica sobre el turisme es troba la geografia. Precisament, autors com Stephen Britton (1991), Douglas Pearce[19], Georges Cazés[20] o Michael Hall[21] han influït potentment en els discursos i temes analitzats. Aquesta importància de la geografia vendria donada pel que John Urry assenyalava quan deia que: “els productors estan en certa mesura fixats espacialment, en que han de proveir serveis particulars a llocs particulars”[22]. D’aquesta manera, el caràcter territorial del negoci turístic, o al manco part d’aquest, ja sigui per les migracions turístiques i/o pel caràcter fix de gran part de la indústria turística fa que sigui, especialment, un camp fèrtil per a la producció científica en el camp de la geografia. I, el turisme també pot ser un camp fèrtil per l’aplicació de diferents enfocaments teòrics i metodològics. De fet, el reconegut geògraf alemany, Walter Christaller[23] –a partir de la teoria econòmica ortodoxa- hi feu aportacions destacables argumentant el paper que el turisme podia tenir com a mitjà per aconseguir el desenvolupament econòmic a les àrees perifèriques ja que el flux de rics turistes des dels centres metropolitans injectaven divises estrangeres i generaven llocs de feina. Daniel Hiernaux[24] sostén que la geografia del turisme ha caigut en l’error de considerar el turisme estrictament com una activitat econòmica, tot deixant de banda altres dimensions essencials d’aquest, particularment com a constructor de societat i de relacions socials.

Els treballs científics sobre turisme són relativament recents. Cal tenir present que el turisme com activitat estructurant es va llançar amb l’estat del benestar i la societat del consum de masses posterior a la Segona Guerra Mundial. En els primers estadis, el turisme fou impulsat com una activitat altament positiva ja que permetia la recepció d’importants sumes de divises amb una relativament baixa inversió de capitals. En conseqüència, la major part dels organismes internacionals de l’anomenat món capitalista havien promogut i impulsat el turisme com a panacea del creixement econòmic com per exemple el llibre de Robert Erbès[25] publicat per l’OCDE. En aquesta tessitura l’OCDE manifestava que mitjançant el turisme era possible assolir el “somniat” creixement il·limitat, el 1967 les NU el declaraven “any internacional del turisme” i Robert McNamara quan entrà a presidir el Banc Mundial es va fixar la tasca d’impulsar la indústria turística a escala planetària. Emperò, el turisme també contribuïa a mantenir la desitjada pau social en temps del capitalisme fordista, amb el contracte treball-capital, així com es convertia en una eina geopolítica de primera magnitud per a les potències hegemòniques que potenciaven la seva implementació com a vacuna contra el “virus comunista”, particularment als intersticis de frontera. Així, el turisme, segons la doctrina oficial, era exposat com a un element difusor de la pau internacional que alguns autors crítics han matisat com un element de control polític de la perifèria en el context de la Guerra Freda[26].

En els anys 1970 i 1980 els investigadors en turisme prestaren major atenció al context, procés d’implantació i resultats del desenvolupament turístic. És a dir, l’analitzaren des d’una perspectiva més estructural i també crítica. El debat, llavors, girava entorn al fet que el turisme es pogués considerar com un sector capaç de contribuir al “desenvolupament econòmic” i, també, el seu paper en els processos de desenvolupament geogràfic desigual. Un debat que estava fortament influenciat, com és lògic, per les discussions entre les diferents corrents de pensament sobre la noció de desenvolupament.  Aquell debat podria ser sintetitzat en dues postures principals: per una banda, aquells que ho consideren com a solució al subdesenvolupament, i per l’altra els que sostenen que el turisme consolidava les desigualtats estructurals. Havent entre aquestes dues postures, tota una gama de matisos que es mouen entre ambdues.

La consideració del potencial del turisme al desenvolupament econòmic parteix, com s’ha dit, de les teories ortodoxes del comerç internacional, exposant les avantatges comparatives que els països del Tercer Món i les regions perifèriques tenen pel desenvolupament del turisme (mà d’obra barata i abundants recursos i qualitat paisatgística), i de les teories del creixement econòmic de Rostow. Entre aquestes propostes, destaquen: el treball de Walter Christaller[27] qui analitzà la localització de les activitats turístiques a Europa. Christaller destacava la importància que podia tenir el turisme com impulsor del creixement econòmic a les regions perifèriques, convertint-se el turisme un excel·lent camp de proves de les teories neopositives; i el conegut treball de Richard Butler[28] sobre el “Resort life cycle model” que teoritzava sobre les dinàmiques de l’evolució dels productes i/o les zones turístiques des de la seva anàlisi al llarg del cicle de vida. El model de Butler es deriva de la teoria del cicle del producte i de la teoria de la modernització vinculades amb la teoria neoclàssica. Aquesta proposta ha estat de les que més èxit han tengut dins de l’estudi dels espais turístics.  Nogensmenys, l’aplicació de les teories evolutives aplicades amb “èxit” per Rostow per explicar el creixement de les economies del capitalisme avançat han estat criticades per obviar les relacions socials, polítiques i històriques de la seva constitució i construcció. Aquest aspecte també ha estat criticat en el cas del model de Butler[29]. Mowforth i Munt[30] sostenen que el model de Butler falla a l’hora d’explicar la relació entre diferents elements de la indústria i el context més ample dels processos de desenvolupament, en canvi és positiu en la incorporació (no explícita) del debat de la mercantilització de l’espai via turistització. El model de Butler ha estat revisat, entre d’altres, per Gary R. Hovinen[31] que hi aplica la teoria del caos o teoria de sistemes. Per Hovinen el model de Butler es caracteritzava per un moviment estable cap a la conservació amb un increment en l’acumulació de capital, energia, materials i inversió, emperò quan una “sorpresa” ocorr[32], l’estabilitat cau en un caos o en un procés d’intenses oscil·lacions. A partir d’aquest punt estaríem en una situació menys previsible segons el model de Butler i que Hovinen pretén resoldre.

Després d’una dècada d’experimentació turística, als 1970 varen aparèixer els primers treballs que qüestionaren críticament la contribució del turisme al desenvolupament social i econòmic d’una regió. Entre aquests es poden destacar el de George Young[33] en el que es demanava si el turisme era una benedicció o una plaga, i el de John R. Bryden[34] qui realitzà un estudi empíric sobre el turisme al Carib de la Commonwealth que presentava moltes “zones obscures” com per exemple la seva contribució a la desarticulació social i econòmica en les societats agràries d’aquelles zones. Així mateix, a principis dels 1970 apareixia el primer text de geografia de l’oci i turisme, elaborat per Isobel Cosgrove i Richard Jackson[35] amb un enfocament obert i transdisciplinar.

En el moment en que els països del capitalisme avançat sota el règim fordista d’acumulació del capital, comencen a presentar símptomes de crisis i esgotament –crisi energètica del 1973– es van publicar una sèrie d’interessants treballs que apuntaven críticament les bondats del turisme, especialment a les perifèries del capitalisme mundial. Un d’aquests és el de Louis Turner i John Ash que a l’any 1975 publicaren el conegut llibre The golden hordes en el que encunyaren el concepte de Perifèria del Plaer i analitzaren el turisme com una nova forma de colonització. Aquest treball no fou traduït al castellà fins a principis dels 1990[36] i Francisco Jurdao apuntava sobre la tardana traducció del llibre de Turner i Ash que “és sospitós que un llibre com l’Horda Daurada no hagi arribat a les llibreries espanyoles, malgrat el fet que el territori espanyol és un dels de major transcendència a escala mundial del turisme de masses” [37].

Entre finals dels 1970 i els 1980 va aparèixer una vasta literatura crítica sobre el turisme. Moltes d’aquestes aportacions estaven vinculades a la teoria social crítica derivada de les formulacions neomarxistes i més en concret amb l’economia política –les teories de la dependència i del desenvolupament desigual[38]. Aquests autors entenien que el turisme era un sector més que contribuïa a accentuar els cercle viciós del subdesenvolupament, i que el turisme al “Tercer Món” (com la resta d’activitats econòmiques) reproduïa les relacions desiguals entre Centre i Perifèria. El turisme internacional era entès com una reproducció de l’estructura socioeconòmica mundial, amb perifèries d’exportació i controlades pel capital transnacional amb seu als centres metropolitans. Segons ells, l’orientació internacional del sector és la que impossibilita que el turisme pugui contribuir a un desenvolupament no depenent[39].

A continuació es revisaran algunes de les aportacions –que creim– més significatives. Agarwal et al.[40] apunten que molts dels enfocaments plantejats als 1970 i 1980 han estat parcialment superats, ja que en ells s’hi detecten les mateixes mancances que s’apuntaren a les teories de la dependència i del desenvolupament desigual i que seran superades en les dècades posteriors. Raoul V. Bianchi[41] manifesta que la major part d’aquells treballs crítics es concentraren en l’anàlisi dels processos macroestructurals amb un èmfasi sobre el turisme internacional, però deixant una mica de banda les condicions internes, les desiguals relacions de poder a les pròpies perifèries, etc. Unes crítiques que també se llançaren al seu moment a les teories del desenvolupament desigual o la teoria de la dependència. Nogensmenys, els temes encetats llavors són encara de plena vigència i amb la deriva de bona part de les ciències socials de la mà del pensament únic, se pot dir que moltes d’aquelles aportacions crítiques no han estat superades, sinó més aviat abandonades i en tot cas hi ha algunes excepcions a tenir en compte, però que per res afecten a la principal línia legitimadora de la via túristica d’acumulació del capital.

Arran del debat sobre la contribució del turisme al desenvolupament, el Banc Mundial i la UNESCO organitzaren un seminari al desembre de 1976 a Washington per tal de discutir sobre els impactes del turisme en els països del Tercer Món[42]. Gran part de les contribucions allà fetes es publicarien a finals dels 1970 –i que no es traduiria al castellà fins a dotze anys més tard- en l’obra coordinada per de Emanuel Kadt[43]. Al llibre es plantejava la pregunta: turisme un passaport al desenvolupament? Segons els seus autors, el turisme i la seva expansió als països del “Tercer Món” no resultava ser exactament un sinònim de progrés socioeconòmic ni benestar per les societats receptores. Aquesta obra coincidia amb la literatura crítica del moment sobre el desenvolupament desigual. El text aborda els següents aspectes: en primer lloc, la comprensió de que el desenvolupament per sí mateix podria no ser suficient per superar la pobresa i que els temes de distribució requerien especial atenció; en segon lloc, analitzar les causes de la desigualtat mundial i el funcionament del sistema econòmic mundial; i finalment, enquadrar les discussions dins del deteriorament ecològic del planeta. En definitiva, en aquella obra es plantejaven unes qüestions de gran vigència i actualitat a principis del segle XXI. Unes qüestions que s’han anat aprofundint, agreujant i, com alguns autors sostenen, s’han anat deixant de banda o han perdut la vessant crítica.

La literatura crítica dels 1970 i 1980 analitzava el turisme com extensió de les relacions de poder dels centres sobre les perifèries del plaer. El turisme com una forma de dominació -neocolonialisme o imperialisme- exposat explícitament en l’article de Nash[44] “tourism as a form of imperialism”, però també l’obra ja citada de Turner i Ash[45] sobre les hordes daurades segons els quals amb els turistes, “així com els bàrbars en el seu moment”, es produeix una migració en massa de diverses poblacions col·lisionant amb cultures diferents a la seva. La definició de colonització responia a diferents perspectives, especialment degut a la disciplina a la que pertanyessin els autors, però predominava l’enfocament antropològic que incidia sobretot en l’aculturació de les societats receptores i ho atribuïa a les masses de turistes desplaçats cap als espais perifèrics. En aquesta mateixa línia es troba l’obra dirigida per Valene Smith[46] –publicat al 1978– sota el títol Hosts and Guests (Amfitrions i convidats) que és un dels texts més esmentats sobre antropologia del turisme.

De totes maneres, per sobre la lectura estrictament cultural (o antropològica), es pot dir que la major part d’aquestes obres coincideixen en apuntar la dependència respecte els centres metropolitans i el progressiu avanç del capitalisme i la mercantilització del territori i la cultura com a principal objectiu d’anàlisi. Segons aquests autors, el turisme, en l’escenari posterior a la II Guerra Mundial, es va estendre als països perifèrics com una continuació de les estructures dominants de les regions centrals. En aquell nou context els països metropolitans foren els que generarien la demanda turística, però també eren els que posseïen els mitjans de producció, controlant d’aquesta manera el negoci turístic i controlant de pas els països i territoris allà on aquest s’assentava. Ja que, generalment, els països del Tercer Món estan subordinats als fluxos turístics, capital turístic i recursos provinents de les economies capitalistes avançades. Turner i Ash sostenien que “la major part dels països del Tercer món han obtingut fa relativament molt poc temps la seva independència de les antigues potències imperialistes. Nogensmenys, el turisme constitueix una indústria de la qual han desenvolupat tal grau de necessitat que donen la benvinguda, amb els braços oberts, als antics amos i senyors que els dominaren no fa tant de temps” [47].

Malcolm Crick[48] –en un conegut article sobre la representació del turisme internacional a les ciències socials– exposava com, a escala regional, el turisme sol generar indrets localitzats d’activitat (guetos turístics) que generalment no afecten a la resta d’activitats que es desenvolupen al seu voltant (o ho fan en poca mesura), tot reproduint una estructura dual que ell identificava amb el sistema de plantació de l’economia colonial. Goldstone[49] es pronuncia en aquesta mateixa línia quan afirma que el turisme substitueix una economia de monocultiu en una dependència igual de perillosa (referint-se al turisme). Un exemple del que podria ser la pretensió màxima de transformar i colonitzar un territori i una societat per la via de la funcionalització turística és el que presentava Crick quan escrivia en el cas del turisme als països africans com “el vicepresident de la Edgar Burrows Inc. expressà en una ocasió el seu desig de comprar tot el país de Gàmbia a fi de construir-hi una sèrie de poblats de vacances a l’estil de Tarzan. No es tracta de quelcom inassolible. Hem estat parlant amb la Banca Rothschild a París sobre això, hi ha un cert nombre de països africans que no tenen absolutament res. Ni economia, ni res. Tot el que tenen és la seva independència i els seus ambaixadors a la ONU, i la idea és comprar el país sencer [...] agafar-ho, canviar el nom”[50]. Aquest hauria estat un cas extrem de mercantilització i colonització d’un espai, encara que hi ha altres maneres més subtils de dur a terme aquests processos de colonització-mercantilització de l’espai i la vida en general als territoris turístics.

La teoria del desenvolupament desigual aplicada al turisme va contribuir a definir-ho com una ona expansiva que envaïa la “Perifèria del Plaer”. Turner i Ash[51] definien la “Perifèria del Plaer”com un cinturó turístic que envoltava les grans zones industrialitzades del món i que eren una construcció dels centres de poder metropolitans. Per Turner i Ash la perifèria del plaer del turisme de masses als anys 1970 es trobaria a unes dues o quatre hores en avió dels grans centres urbans, generalment en direcció cap al sol: a) la perifèria nord-americana incloïa centres lúdics dins els propis EUA, el Carib (Nassau, San Juan, Montego Bay, Puerto Príncipe), algunes zones de Mèxic (Acapulco, Tijuana i Mexicali) i al Pacífic (Hawaii); b) els centre-europeus i nord-eruopeus anaven cap el Mediterrani a la Rivière Francesa (Monte Carlo, Niça, Cannes), Estat espanyol (Mallorca, Torremolinos, Benidorm) o les ciutats històriques del nord d’Itàlia (Venècia i Florència); c) els japonesos constituïen una potència industrialitzada massa jove per haver creat una perifèria ben acotada en l’extrem Orient, però acudien a l’oest (Hawaii) i al sud (illes Filipines, Taiwan, Hong-Kong, Bali o Bangkok).

Cal destacar que Tuner i Ash apuntaven el fet que les perifèries del plaer no constitueixen centres estàtics, donat que posseeixen un dinamisme propi que sol dependre del marc institucional i regulatori (p.ex. increment de l’oci, increment de l’opulència, abast de les línies aèries, etc). Segons Nash[52] el fet que la zona turística (perifèria) tengui un nivell de vida lleugerament inferior al de la regió des de la qual arriben els turistes és tan important com la disponibilitat d’infraestructures i mitjans de transport adequats. Turner i Ash[53] ampliaven la seva definició de perifèria del plaer per concloure que a les portes del capitalisme global (i en moment de crisi del capitalisme regulat) totes les perifèries tendien a fusionar-se en una “gegantesca perifèria del plaer”. Així, el turisme redibuixava la geografia mundial en el que les relacions de poder del centres metropolitans es dirigien als cinturons turístics del sud amb una correlació de forces desequilibrades i desproporcionades.

Una de les propostes més interessants que vinculava l’evolució històrica del turisme amb la construcció de les perifèries del plaer és la de Gormsen[54] que les defineix a partir de la teoria centre-perifèria i les vincula amb la producció turística. Aquestes perifèries són dinàmiques i es van transformant contínuament al llarg del temps, amb les transformacions de la geografia històrica del capital. La construcció de les perifèries del plaer estan vinculades a les dinàmiques del capitalisme i els diferents règims d’acumulació –prefordista, fordista i neofordista– i les condicions tècniques. Gormsen[55] es demanava si es produeix alguna tendència espaciotemporal en el desenvolupament turístic del litoral per la qual cosa estableix i desenvolupa una anàlisi empírica de l’expansió del turisme a través de les que ell defineix les quatre perifèries, cadascuna d’elles amb unes característiques específiques. El model de Gormsen estableix unes característiques coincidents entre les diferents perifèries, però caldrà tenir present tal com apunta Urry[56] que resulta complicat el fet de trobar uns determinants generals que expliquin l’evolució turística d’una determinada regió. En relació a aquesta qüestió plantejada per Urry, Joan Amer sostén que “cada societat turística requereix un estudi específic” [57]. De totes maneres, l’aportació de Gormsen estableix una sèrie d’elements comuns que s’integren en un context i una teoria consolidades i el que no s’extreu necessàriament del seu treball és que les diferents perifèries hagin de passar exactament pels mateixos estadis, com si d’un mecanisme es tractés, ja que cadascuna presenta uns elements distintius i s’han configurat sota règims d’acumulació diferents.

Espuña[58] exposa com el paper del turisme en l’expansió del capitalisme global segueix viu, en canvi es lamenta com les aportacions des d’aquesta perspectiva són molt minoritàries. A part de molt respectables i destacables obres, l’autora sostenia com la major part dels estudis recents han anat abandonant la dimensió crítica i estructural per abraçar anàlisis parcials dels impactes, ja siguin positius o negatius, del turisme. Pearce[59] exposava que l’estudi del turisme era una qüestió essencialment híbrida, per la qual cosa l’estudi d’aquesta matèria es divideix en diferents seccions. No obstant, aquest mateix autor defensa una aproximació sistèmica i estructural al turisme.

Un cert nombre d’autors –que es troben entre els més prestigiosos en quant a estudis sobre turisme- han anat exposant i lamentant constantment l’escassa repercussió sobre els estudis turístics de les metodologies i discussions teòriques que han tengut lloc al sí de les ciències socials. La llista d’autors és ampla i a mode d’exemple exposam els següents treballs de Britton, Pearce, Clancy, Ioannides, Ioannides i Debbage i Agarwal et al[60]. Les paraules de Pearce[61] són rotundes quan diu que gran part de literatura en turisme es sustenta en “metodologies dèbils”. Malgrat tot, les aportacions crítiques sobre el turisme fetes al llarg dels darrers trenta anys, des de les ciències socials i en concret des de la geografia del turisme, han estat de gran qualitat.

Un dels autors més destacats en l’estudi crític del turisme fou el geògraf Stephen G. Britton que, des de finals dels 1970 fins a la seva mort el 1991, intentà connectar les teories socials crítiques, l’economia política i la geografia del turisme. Britton[62] ­–en un article traduït al castellà 10 anys després de la seva publicació– es lamentava que la major part de les investigacions en matèria de turisme presentaven un defecte en comú: el turisme és separat dels processos històrics i polítics que determinen el seu desenvolupament. La preocupació fonamental de Britton[63] era que el debat en la geografia del turisme es desenvolupava, majoritàriament, sense prendre en consideració a les teories de l’economia política. Britton es formulava la següent pregunta: com és que el turisme, mentre produeix indubtablement beneficis pels països del Tercer Món, també perpetua les desigualtats regionals i de classe, i els problemes socioeconòmics de caire estructural? Posteriorment, Milne i Ateljevic[64] sostenen que els marcs teòrics conceptuals exposats als 1980 per Butler 1980 i Britton[65] resultaven insuficients per analitzar la natura canviant de les estructures d’acumulació i producció del capital. Una altra qüestió és tal com apuntava Lipietz[66] sobre les limitacions de la teoria de la dependència en deixar de banda aspectes importants de l’acumulació de capital i les seves transformacions, cosa que és ampliada des de l’escola o teoria de la regulació. De totes maneres, en el text de Britton[67] moltes de les mancances que es van atribuir a aquelles teories semblen ja superades i aquest autor, partint de la complexitat, contempla la naturalesa canviant de les estructures i processos d’acumulació del capital fent esment tant als processos geohistòrics; les estructures polítiques i econòmiques (locals i internacionals); el marc institucional; i l’estructura i organització de la pròpia indústria turística.

Britton[68] realitzà la seva tesi sobre la influència del turisme en el desenvolupament indígena. Posteriorment feu importants aportacions a l’estudi del turisme des de les teories de la dependència amb una sèrie d’articles empírics, com és el cas de Fiji[69] interpretant aquella economia i societat com a neocolonials; o sobre el paper de les multinacionals a Fiji[70]. Però també feu aportacions teòriques molt valuoses des de la adopció de les teories de la dependència[71] i al seu darrer treball[72] en el que feia una proposta (o una crida) per elaborar una geografia crítica del turisme amb lligams a la teoria social crítica i en el que són evidents les influències del geògraf David Harvey[73] i del sociòleg John Urry[74]. Britton[75] pretenia que es desenvolupàs una geografia crítica del turisme que entengués el turisme com una activitat organitzada pel capital i com una de les vies d’acumulació de capital més importants de finals del segle XX. Britton proposà la “mercantilització de l’espai” com a fil argumental en entendre que el sistema de producció turística incorpora els llocs (territoris) en els productes, i al mateix temps el propi territori es converteix en producte. En tot cas, la producció turística –sovint definida com abstracta o desmaterialitzada- adquireix materialitat en la turistització dels espais. Aquesta mercantilització turística de l’espai portaria a un desenvolupament desigual expressat territorialment.

Britton establia la construcció d’aquesta geografia crítica del turisme en tres apartats: a) la identificació de la creixent importància del capital internacional en el turisme i oci; b) la transformació particular del territori -sòl artificial, ambients construïts o edificats- provocada directa o indirectament per les inversions de capital i el procés de mercantilització de l’espai; c) l’atracció per part de les formes construïdes –les ciutats globals[76]– de diversos espectacles i/o megaesdeveniments que a la vegada són o poden ser emprats per a la renovació urbana mitjançant capital turístic[77].

Com ja s’ha esmentat, la tendència majoritària dins de la literatura sobre turisme ha estat la d’abordar el tema des del costat de la demanda. Una tendència que s’ha anat accentuant en els darrers anys amb el triomf de la ideologia neoliberal. Els suggerents texts de Britton van fructificar en els treballs d’altres investigadors –ja que ell va morir el 1991− que incidirien en l’aspecte repetidament assenyalat per Britton del turisme com a via d’acumulació del capital i a partir d’un estudi estructural en el que guanyà major importància l’estudi per la banda de l’oferta. Entre els continuadors de l’obra de Britton es poden assenyalar els treballs de Shaw i Williams, Ioannides i Debbage, Mowforth i Munt, Clancy o Sharpley i Telfer[78].

Shaw i Williams sostenien que “s’havia produït una negligència en els estudis turístics pel que fa a la vessant de la geografia de la producció” [79]. Segons aquests autors es produeix una tendència per part de molts d’estudiosos de veure les dinàmiques turístiques aïllades de les demés tendències en el comerç internacional com a sistemes aïllats i independents. L’obra de  Shaw i Williams és un dels intents més destacables per tal de dur a terme la geografia crítica del turisme (i de l’oci) que proposà Britton[80]. Aquest treball analitza el turisme dins del context més ample de l’oci, vinculant els temes turístics amb d’altres aspectes tractats en la literatura de les ciències socials i vinculant l’anàlisi de la producció i consum. El geògraf grec Dimitris Ioannides[81] en un suggerent article es pronunciava, incidint en les aportacions de Britton, en la necessitat que la geografia del turisme estàs vinculada a la geografia econòmica i en general a la teoria social i que calia concentrar-se en la part de la producció turística ja que per ell una de les mancances més sèries de la producció científica era la de definir la indústria turística des de les característiques motivacionals dels turistes. En aquest article, emperò, s’apuntava tant a l’escassa atenció respecte a la teoria econòmica per part de la geografia del turisme, com a l’escàs interès per part de la geografia econòmica pels serveis en general com pel turisme en particular. Ioannides sostén que “mentre que la majoria dels geògrafs econòmics han evitat estudiar els serveis recreatius i de viatge, uns pocs investigadors en turisme han pres les existents teories de la geografia econòmica i l’economia regional per conceptualitzar les dinàmiques de la indústria” [82].

Michael Clancy[83] proposà analitzar la indústria turística en temps de la globalització des del marc teòric de les “Global Commodity Chains” (GCC) –Cadenes Globals de Mercaderies– que deriva de la proposta realitzada per Hopkins i Wallerstein[84], vinculada a la teoria sistema-món. Per Clancy l’aplicació de l’enfocament de les GCC aporta un interessant marc per estudiar les diferents fases, localitzacions, impactes i relacions de poder subjacents en el capitalisme global. Nogensmenys, Clancy se lamenta que aquest marc s’ha aplicat majoritàriament a les activitats industrials-manufactureres, deixant de banda els anomenats serveis. Clancy[85] ha aplicat el marc teòric de les GCC per analitzar l’evolució i la configuració turística de Mèxic.

Les aportacions que destacam fetes a la dècada dels 1990 amb ple procés de globalització capitalista i canvi de règim d’acumulació, estan vinculades amb l’Escola de la Regulació francesa[86] que introduí el concepte de règim d’acumulació del capital, i també els economistes radicals nord-americans[87] que introduïren el concepte d’estructura social d’acumulació. El règim d’acumulació fordista, segons l’escola de la regulació, ha estat substituït per un nou règim postfordista o neofordista, que es diu d’acumulació flexible del capital. L’estabilitat del sistema –règim d’acumulació del capital– dependrà d’una particular regulació social i política, és a dir per unes complexes relacions socials. Aquest règim es caracteritza per una reregularització socioeconòmica que ha afavorit als interessos de les elits, conegut també com a neoliberalisme, i per un predomini de la dimensió financera en els processos d’acumulació. Segons aquesta perspectiva, el capitalisme és un sistema inestable i contradictori que l’obliga a reestructurar-se per tal de resoldre les seves pròpies crisis periòdiques. Cadascun d’aquests períodes de reestructuració comporta impactes locals, regionals i globals. Aquestes escoles superaren el que alguns autors han definit com a “fatalisme inherent” de l’escola de la Dependència, ja que a diferència d’aquella no concentren la seva anàlisi en els factors endògens i es centren en la comprensió del règim, sistema o estructura conformat per les relacions que es produeixen entre diferents conjunts escalars i les relacions socials que hi tenen lloc.

Crick[88] apuntà que el turisme és un camp fèrtil per aplicar moltes de les teories socials, en aquest sentit emfatitzà la idoneïtat per estendre les observacions fetes per Michel Foucault[89] sobre el poder, Jean Baudrillard[90] al respecte de societat del consum i la societat de l’espectacle definida per Guy Debord[91]. Aquestes perspectives varen ser incorporades en el treball de John Urry[92] The tourist gaze que és un dels treballs pioners en el que es tractaren les qüestions del poder vinculades al desenvolupament turístic. Les relacions de poder, des d’una perspectiva foucoldiana, també han estat analitzades per Kevin Hannam i Keith Hollinshead[93]. També cal destacar, el treball de Michael Hall (1994)[94] en el que exposa que la globalització del turisme aporta noves i amples qüestions relacionades amb la política i el poder. El sociòleg anglès John Urry[95] a The tourist gaze (la mirada turística) introduí el sistema de producció turística en el debat de les ciències socials (i geogràfic) amb la incorporació de les tesis postestructuralistes per tal d’analitzar la reestructuració social, política i econòmica vinculada amb el postfordisme. Algunes de les propostes posteriors a la d’Urry que seguien les seves línies centrals es materialitzaren en torn a la proposta analítica que emfatitza el “gir cultural” en relació al procés turístic, tot emfatitzant les pràctiques subjectives[96].

D’altra banda, a la segona meitat dels 1990, l’obra de Dimitris Ioannides i Keith Debbage[97] estava més d’acord amb un efoncament de l’economia política i les teories regulacionistes, tot incorporant explícitament l’estudi del turisme des del costat de l’oferta. Aquesta obra està precedida pels treballs empírics anteriors de Debbage i Ioannides[98], a partir dels quals concloïen que el sistema productiu turístic era un sistema eminentment oligopolístic. Ioannides i Debbage[99] exposen com les formes d’acumulació prefordista, fordista i neofordista[100] es poden observar coexistint en qualsevol moment i en qualsevol localització. Un dels aspectes més interessants que exposen els autors és el buit existent en la majoria dels estudis en quant al paper del capital en la producció social del turisme, una mancança que és major en quant al. El paper les empreses transnacionals (ETN) turístiques no ha estat suficientment analitzat i molt especialment en el present moment de globalització del capital[101]. Així mateix, el paper de les petites i mitjanes empreses degut a que la seva condició complica el procés de recerca i obtenció d’informació tampoc han estat prou estudiades.

Seguint l’estel de Britton es troba també la proposta de  Milne i Ateljevic[102] que entenen que el turisme hauria de ser vist com un procés de transacció dirigit per prioritats globals de les corporacions multinacionals, forces geopolítiques i amples forces de canvi econòmic. Aquests autors incorporen el plantejament teòric de la glocalització exposat per Swyngedouw[103] que estableix que la construcció social del territori és multiescalar, podent-se establir vinculacions entre les diferents escales i les dinàmiques de l’acumulació del capital, tot esdevenint l’espai local una síntesi de les lògiques globals. Així, la comprensió del fenomen turístic a escala local hauria de fer-se en un complex entramat escalar en el que diferents grups d’interès i institucions haurien de ser contemplats com articuladors de dits processos. Per Milne i Ateljevic[104] l’estudi del turisme proveeix un gran potencial per desvetllar la dialèctica entre producció i consum, les tensions entre l’escala local i global, i els aspectes centrals vinculats a la polarització social i espacial. Cal dir que la proposta de la glocalització del turisme pot entendre’s com una proposta molt propera a la de les GCC (Global Commodity Chains) aplicada per Clancy[105] a l’activitat turística.

Una altra aportació a destacar, sens dubte, és la realitzada per Mowforth i Munt[106] que reconeixent el mestratge de Britton, i que pretenen anar una mica més enllà. En l’obra d’aquests dos autors, sota el títol Tourism and sustainability: new tourism in the Third World, es desenvolupa un treball crític sobre el turisme a escala global i el seu impacte en la perifèria del sistema capitalista, el nomenat Tercer Món, en el que emfatitzen les relacions de poder i la seva vinculació amb el turisme, i alhora amb el desenvolupament geogràfic desigual i els seus impactes socioambientals. Segons aquests autors, el turisme es desenvolupa en un context de gran inseguretat i desigualtat de riquesa i poder. Stefan Gössling[107], partint conceptualment de la branca de l’Ecologia Política[108], ha coordinat l’obra sobre els processos de turistització dels espais insulars als Tròpics. Aquest enfocament, pretén superar el de l’economia política marxista i intenta analitzar els conflictes socioambientals que es produeixen en aquests territoris, transcendint la simple mirada dels impactes per abraçar els agents implicats en dits conflictes.

Raoul V. Bianchi[109] intenta superar les formulacions de la teoria de la dependència, per la qual cosa planteja un nou enfocament (model de la dependència neocolonial) que parteix de l’ampliació d’aquelles propostes crítiques vinculades a l’economia política marxista. Bianchi ha intentat establir un marc analítico-conceptual a partir del qual poder analitzar les geografies del desenvolupament desigual del turisme en temps de la globalització neoliberal. Un altre treball que mereix ser destacat és l’obra col·lectiva “Turismo hoy: ganadores y perdedores”[110] en el qual, partint del marc teòric de Benko i Lipietz (1994) segons el qual el joc econòmic mundial resulta en unes regions guanyadores i d’altres perdedores, s’entén el turisme més enllà de la seva condició de “motor econòmic”, per analitzar-ho també com a “motor de desigualtats”. Cal destacar, el recent treball de Ateljevic et al.[111] on es pretén abordar els aspectes teòrics i metodològics del turisme des d’enfocaments crítics, tot destacant el pes del nomenat “gir cultural” en moltes de les seves propostes interpretatives. En canvi, el llibre coordinat per Mosedale[112] recupera la perspectiva crítica de l’economia política des d’enfocaments oberts, tot connectant amb la proposta de Britton i noves aportacions teòriques crítiques de les ciències socials.

Gran part dels treballs sobre la producció turística i que són hereus dels plantejaments de Stephen Britton, presenten una lectura ampla del sistema de producció turístic amb especial èmfasi a la seva contribució al processos d’acumulació del capital que conformen el nomenat desenvolupament econòmic. Aquesta proposta teòrica també persegueix, amb esperit crític, comprendre la organització econòmica i la distribució geogràfica del turisme. Nogensmenys, molts d’aquests estudis parteixen d’una noció de sistema econòmic (indústria turística) que és hereva de la teoria econòmica ortodoxa i conseqüentment es poden deixar fora de la xarxa analítica aspectes rellevants que poden quedar abandonats en el caixó de sastre de les externalitats. Mentre que els primers texts presentaven, tal com molts d’autors han comentat, una postura tercermundista i fatalista en la que el poder es deia que restava concentrat en els centres metropolitans, les darreres aportacions han superat aquesta posició amb la incorporació d’una lectura més holística en la que s’incorporen les relacions de poder multiescalars i la seva contribució a la construcció social del territori. Però, la major part dels texts continuen considerant els desequilibris socioambientals com a externalitats i no com a part inherent del sistema econòmic. Aquest és un aspecte que Mowforth i Munt[113] han detectat en el seu treball i que l’han intentat superar. Així mateix, cal destacar, tal com feu Britton, que la geografia turística crítica pot ser un camp fèrtil per a la reflexió teòrico-metodològica i que aquesta podria repercutir sobre altres branques de la geografia crítica. No obstant això, en termes generals predomina un cert aïllament de la literatura en geografia turística (i molts de treballs sobre turisme) respecte de la literatura procedent d’altres branques.

Agarwal et al.[114] establiren una agenda d’investigació en la geografia econòmica de la producció turística per tal comprendre i analitzar els canvis i les tendències del turisme en el context de la globalització que s’intenta sintetitzar a continuació:

1.     Implicacions sobre els canvis en la frontera entre la provisió mercantil i no mercantil del turisme.

2.     Anàlisi de la relació entre la producció turística en un espai i la globalització^[115].

3.     Estudi de la forma que adquireix la globalització en termes de fluxos geogràfics i concentració espacial de presa de decisions.

4.     Implicacions pels diferents sectors econòmics la globalització turística.

5.     Conseqüències del creixement del capital transnacional turístic per la divisió internacional del treball.

6.     Investigació sobre el paper de les ETN turístiques.

7.     L’empresa petita és un concepte caòtic, mentre hi ha molts sectors turístics dominats per petites empreses aquesta és una àrea clau que cal estudiar.

8.     Es requereix aprofundir en l’estudi del pas del règim de regulació i procés laboral del fordisme al neofordisme.

9.     Explorar les implicacions laborals del canvi d’organització de la producció turística.

10.  Quines són les relacions entre les formes de producció turística i els diferents tipus de migració laboral^[116].

11.  Veure fins a quin punt certes formes de migració configuren la producció turística.

12.  La reestructuració (o reconversió) turística (geografia econòmica, urbana i regional).

El turisme com a indústria o sistema de producció

La gran diversitat de perspectives en l’estudi del turisme potser està vinculada a la complexa noció d’indústria turística. En termes crematístics, es diu que la indústria turística és la més gran del món de principis del segle XXI i aquesta es preveu que te unes perspectives d’expansió per sobre de moltes d’altres, sempre i quan no hi hagués res que alteràs les condicions que s’havien donat durant els anys eufòrics de la globalització capitalista. Emperò, el concepte d’indústria turística, degut a la seva pròpia condició, és altament ambigu i abstracte. Agarwal et al.[117] exposen que la definició del turisme com indústria és opaca o confusa ja que aquesta està altament fragmentada i és molt diversa. Aquesta, és al mateix temps consumidora –demanda final– i productora de serveis –demanda intermitja–, la qual cosa dificulta o complica la seva definició i l’adopció d’unes estadístiques adequades. En qualsevol cas, la indústria turística o el sistema de producció turístic podria ser caracteritzat com una Global Commodity Change (GCC), tal com ha fet Michael Clancy[118].

Cosgrove i Jackson[119] introduïren el turisme com una activitat industrial (sense xemeneies) i emfatitzaven ja els seus efectes nocius (malgrat no generàs fum). El debat en torn al turisme com indústria va ser objecte d’atenció també per part de Jafar Jafari[120] que en el primer número de la revista Annals of tourism research introduïa al turisme com un sistema altament complex i incidia que no es tractava d’una indústria en el sentit convencional del terme. Les fronteres de la indústria turística són difícilment definides i definibles ja que es produeix un solapament constant amb d’altres sectors. La indústria turística (i de l’oci) no pot ser entesa, per tant, com una entitat única i funcional en el sentit convencional del terme.

Britton[121] quan analitzava l’organització espacial del turisme fordista en els països del “Tercer Món” observava com la separació social i física dels serveis turístics dins del país de destí era una característica comú. En conseqüència, el turisme es podia interpretar com un punt d’indústria estrangera que imposava unes barreres físiques i socioeconòmiques entre amfitrions i visitants. Aquesta organització permet conceptualitzar el turisme com a enclavament industrial. Alberto Sessa[122] establí una classificació dels elements de la indústria turística que ha estat amplament acceptada per una gran part d’investigadors en la matèria (quadre 1).

Quadre 1
Elements de la indústria turística

Font: Sessa (1983)

Una característica del producte turístic és que aquest no és elaborat per un únic sector d’activitat, sinó per diferents sectors, i que no existeix una activitat que realitzi de mode complet l’assemblatge final del producte turístic. La indústria turística és complexa ja que està conformada per nombroses branques que al mateix temps poden cobrir activitats no estrictament turístiques. A més, cal afegir que en el cas del turisme el producte es consumeix al lloc de producció per la qual cosa l’aspecte territorial guanya rellevància. Això no obstant, no lleva que no es pugui parlar d’indústria turística on el producte és, en certa manera, el turista. D’acord amb Turner i Ash tenim que “el quid d’aquesta indústria és el processament de les pròpies persones. Tal i com les grans empreses dedicades a l’envasat de productes de carn duen al ramat, encara viu, als escorxadors i donen amb un aprofitament beneficiós de totes i cadascuna de les parts de l’animal, inclosos els ossos o els cascs, els grans conglomerats turístics procuren controlar el major nombre possible d’etapes, pertanyents totes elles al recorregut mitjançant el qual el turista, al llarg de les seves vacances, serà desposseït dels seus diners”[123].

Britton i Ioannides[124] exposen el desigual tractament que han tengut, dins del carrusel producció-consum, el turista (consumidor) i les empreses turístiques (productor). L’economista Tremblay[125] en analitzar l’organització econòmica de la indústria turística exposa com el costat de l’oferta ha estat “estranyament” oblidat o obviat en bona part dels treballs sobre el turisme. Un oblit, possiblement intencionat, que respon a la tendència de la ideologia neoliberal i les seves interpretacions científiques que molt sovint traslladen les explicacions, en aquest cas del turisme, al camp abstracte del mercat (identificat amb la demanda i el consumidor com l’agent decisor i poderós) despullant-lo de qualsevol relació de poder, quan en realitat el mercat capitalista tendeix a reproduir i ampliar les desigualtats socials i de poder preexistents. Tremblay proposa l’aplicació de la teoria de l’organització en xarxa per analitzar la indústria turística pel costat de l’oferta, definint tres tipus de xarxa: la primera xarxa s’estén horitzontalment a través d’empreses amb semblants capacitats tecnològiques però servint a diferents mercats i operant en diferents destinacions (p.ex. cadenes hoteleres, marques, etc); la segona xarxa formada per grups d’empreses que comparteixen les habilitats (know-how) de màrqueting amb grups específics de clients, aquests generen rendes a partir de connectar diferents activitats en un sol producte (p.ex. Tour Operadors); i la tercera és aquella que pot assegurar la coordinació de productes complementaris en la destinació. Resumint, es pot dir que el turisme com a indústria no és una entitat única i funcional en el sentit convencional del terme. Això, no obstant, no ha de servir d’excusa per abandonar el seu estudi i en tot cas es podrien distingir els components empresarials més importants com són: les línies aèries de la metròpolis, els majoristes (operadors turístics) i les cadenes hoteleres. En un context de globalització capitalista, les avantatges acumulades per les grans companyies resulten ser encara més notòries. La indústria turística està formada per diferents segments que produeixen serveis i productes diversos. Com que cada segment aporta una part de la demanda turística final, els coordinadors (TO) juguen un paper estratègic ja que ajunten els diferents productes que venen finalment al consumidor final. Una venda que generalment es produeix amb unes elevades taxes de benefici, resultat d’aquesta posició privilegiada.

Per transformar les experiències turístiques en mercaderies, aquestes han de ser estandarditzades i practicables per les tècniques (i institucions) de producció capitalista. En aquest sistema productiu, la funció de l’estat (administracions públiques) resulta fonamental per a l’expansió del turisme. L’estat juga dos rols fonamentals respecte el turisme: per una banda, proveeix fòrums on els diferents participants de la indústria turística (productors) podran coordinar les seves activitats que serà on es marcaran les principals relacions i estratègies de poder (p.ex. dictant o influint en les polítiques públiques); i per una altra, l’estat serà requerit per establir un “clima” favorable al negoci turístic fent substancioses despeses per promoure una regió o país com a destinació turística i establint una “bona” oferta d’incentius per a la inversió[126].

A la indústria turística destaca, particularment, el paper dels treballadors que són al mateix temps proveïdors de serveis laborals i part del producte consumit (una experiència). El treball turístic es caracteritza generalment per una divisió social del treball ètnica i de gènere. En llocs on el sindicalisme és fort hi ha una addicional característica que és el conflicte constant entre capital i treball[127]. Ioannides i Ioannides i Debbage[128] sostenen que els aspectes laborals a la indústria turística han estat en gran mesura poc atesos per part de la geografia del turisme.

Britton[129] definia i sintetitzava el sistema productiu turístic (concepte que es pot assimilar al d’indústria turística) com el format per les diferents institucions públiques i comercials dissenyades per mercantilitzar i proveir experiències turístiques que inclou els següents elements:

1.     Aquelles activitats econòmiques adreçades a vendre i produir els productes turístics.

2.     Els grups socials, aspectes culturals, i elements físics que són incorporats en els productes i atraccions turístics.

3.     Les agències per regular el comportament comercial i les externalitats socials associades amb aquesta producció.

Turner i Ash deien que era “necessari que saltassin pels aires unes quantes il·lusions sobre l’economia del turisme” [130]. En aquest sentit, dits autors apuntaren tota una sèrie de matisacions a  aquelles lectures acrítiques i optimistes sobre els efectes positius de l’expansió de la indústria turística cap a les perifèries planetàries a la dècada dels 1970. Molts d’aquells matisos encara són plenament vigents, i la majoria inestudiats. No obstant, aquestes observacions com les realitzades per altres treballs rellevants han obert el debat i investigació per tal d’analitzar el veritable impacte positiu i/o negatiu del turisme. Aquests punts es sintetitzen a continuació:

1.     El fet que un turista gasti un dòlar en un determinat país no és suficient garantia de que dit dòlar vagi a quedar-se en dit país. Part del dòlar invertit pel turista es dissipa en el pagament de beneficis o dividends.

2.     Molts dels alts directius són expatriats que a part de rebre majors salaris que els treballadors nadius, tendeixen a ingressar els seus guanys a bancs de fora del país en el que treballen.

3.     Bona part dels aliments, begudes i altres béns de consum s’han d’importar.

4.     La infraestructura turística (allotjament, transports, etc) exigeixen maquinària molt cara d’obtenir que per regla general són importats.

5.     El Banc Mundial reconeix que la sortida de divises és superior al 50% del diners gastats pels turistes (leakage).

6.     Les estadístiques oficials no tendeixen a representar els costos de transport. Una notable part dels diners desmborsats pels turistes durant les seves vacances mai arribaran al país amfitrió, ja que va dirigit al transport d’anada i tornada. Aquesta part de la despesa està en mans de les companyies aèries, busos i cotxes de lloguer que normalment són de propietat dels països que generen el turisme.

7.     Els vencedors definitius en el turisme a llarga distància són els propis operadors turístics i les companyies aèries.

8.     Tendència a que una mateixa companyia tengui la propietat de la línia aèria i els hotels.

9.     Manipulació dels llibres de comptabilitat per que la major part dels beneficis quedin en el sector transport i no en el de l’hostaleria per estalviar-se les regulacions canviàries.

Turner i Ash exposaven de forma bastant clara el que potser diferencia la indústria turística d’altres ja que: “després de tot, qualsevol producte té una vida limitada, a la fi de la qual els propis fabricants ho substitueixen per nous productes. Ara bé, en el cas del turisme el “producte” no és un automòbil o un xarop, sinó poblacions i regions senceres que no és possible rebutjar, com si fossin residus inservibles, quan els turistes decideixen viatjar a altres llocs”[131]. Des de la posició de destí turístic, la noció de sistema turístic incorpora no tan sols aquelles activitats empresarials que són contemplades com les que generen directament beneficis crematístics, sinó que guanya pes una noció oberta de sistema econòmic allunyat de les interpretacions ortodoxes de l’economia neoclàssica. Així, resulta cabdal i imprescindible la incorporació dins d’aquesta noció dels béns intangibles com podria ser la qualitat del paisatge, la qualitat de vida, la “seguretat” pels clients-turistes, etc. Possiblement, es podria dir que el turisme o les activitats turístiques cristal·litzen de forma evident una noció de sistema econòmic obert com el definit per l’economia ecològica[132]. D’acord amb aquesta definició de sistema econòmic, la indústria turística no seria diferent d’altres però l’evident relació entre turisme i territori pot fer que sigui més fàcil la comprensió d’aquesta noció de sistema econòmic obert i integrador que divergeix substancialment de la noció ortodoxa de sistema econòmic. Als anys 1980, Lea sostenia que “no hi ha cap altre activitat comercial internacional que impliqui una combinació d’elements com l’econòmic, polític, ambiental i social com el turisme”[133].

En els actuals temps de predomini financer en els processos d’acumulació del capital[134], convé prestar atenció, també, a la dimensió financera i la seva connexió amb el capital turístic. El capital turístic transnacional, des de fa temps, ha jugat amb el poder que l’hi atorgava els tipus de canvi entre diferents divises i els diferents moments –la dimensió temporal– en que es duia a terme el consum turístic –des del lloc d’origen (pagament als majoristes) fins a la zona de consum turístic, el destí turístic– que permetia als capitals transnacionals turístics una major circulació del capital –dimensió espacial–. Com en la resta d’activitats econòmiques, en la turística es produeix una tendència al domini financer que permet una important expansió a escala planetària gràcies al poder adquisitiu que adquereixen les organitzacions empresarials. Aquest fet condueix a haver de prendre en consideració en l’anàlisi de les dinàmiques turístiques, no només les que tenen una implantació física (territorial), sinó que s’hauran de prendre en consideració les lògiques dels diners en les seves diferents modalitats. El domini financer de la globalització capitalista reperctueix sobre la indústria turística que s’orienta cada cop més a l’extracció de plusvàlues per  la via financera que no a través de la producció turística “clàssica”, és a dir la del fordisme.

La indústria turística, a més de ser una important via d’acumulació del capital, ha estat una important eina geopolítica que ha format part de la geoestratègia dels centres de poder per tal de controlar certs espais, un control que molt sovint s’ha imposat sota la retòrica de la “pau” i la “llibertat”. Així, Gerard Ritcher[135] exposava que la major part dels estudis de turisme es concentren en analitzar-ho com a purament una activitat econòmica sense atendre a la seva dimensió social, política i cultural. A més, es presenta dins de la major part dels estudis, segons Ritcher, la tendència a assumir que les decisions econòmiques responen als criteris racionals de l’homo economicus i en aquest sentit no abundaven els estudis que analitzassin les vinculacions entre turisme i poder (política), és a dir en els conflictes polítics i les relacions de poder subjacents. Aquest tema és present, encara que no com aspecte central, en gran part dels treballs crítics dels anys 1970 i 1980[136], encara que es difuminen amb el temps i a la dècada dels 1990 i dels 2000 resulten ser bastant escassos[137]. Per exemple, Turner i Ash[138] en analitzar el desenvolupament turístic al Carib exposen com la construcció turística d’aquella regió anava vinculada amb les estratègies de poder per part dels mandataris britànic (Winston Churchill) i dels EUA (Franklin Delano Rossevelt) que constituïren la Comissió Angloamericana. Aquesta comissió es convertí a principis dels 1950 en la Caribbean Travel Association amb seu a Nova York. Els inicis del turisme al Carib presenten una forta vinculació amb la màfia dels EUA. Desprès que els guerrillers cubans encapçalats per Fidel Castro acabassin el 1959 amb la dictadura de Fulgencio Batista (1940-1944 i 1952-1959) i la corrupció lligada amb el turisme i la màfia; la màfia i el turisme es dirigiren cap a les Bahames on Meyer Lansky –vinculat a la Màfia i que fugia de la Cuba de Castro– va construir una sèrie de casinos (Freeport, Playa Lucaya i Club Bahamas de Nassau), aconseguint l’exempció de les lleis que regulaven el joc. Acte seguit es disparà la construcció d’hotels i el nombre de turistes procedents dels EUA. Crick en el seu conegut article exposava críticament la retòrica del turisme com a instrument pacificador i alhora el paper polític de l’empresariat turístic amb l’exemple de Conrad Hilton (dels Hilton Hotels) quan digué que cadascun dels seus hotels era un “tros d’Amèrica [....] i fem un poc per expandir la pau mundial, i lluitar contra el socialisme”[139]. Durant la Guerra Freda el turisme, en aquest cas impulsat directa o indirectament pels EUA, serví als interessos de la potència; mentre que en temps de la globalització neoliberal, el turisme ha jugat un paper rellevant a l’hora d’incorporar nous espais a les lògiques del capital.

Dels impactes (socials, econòmics i ambientals) del turisme a la retòrica del turisme sostenible

Des de les primeres publicacions en matèria turística[140] s’han assenyalat els impactes socials, culturals i ambientals que provocava dita activitat en els espais receptors. La primera obra que analitzà íntegrament els impactes socioeconòmics i ecològics fou la d’Alister Mathieson i Geoffrey Wall[141] des d’una perspectiva holística. Richard W. Butler[142] es lamenta que des d’aquella obra de principis dels 1980 no s’ha avançat gaire en la matèria. Des de l’ecologia caldria destacar l’obra també dels 1980 de Edington i Edington[143] en la qual s’analitzaven els impactes ecològics de les activitats turístiques i recreatives.

 Caldria tenir present, a mode d’apunt crític, el fet que assenyalava Sadler[144] quan analitzava la “suposada” vinculació entre el turisme i un entorn de qualitat ja que, segons aquest autor, el turisme de les 4$ ($un, $and, $ea, $ex) presenta unes certes limitacions amb el medi ambient –a part del clima i les aigües– ja que essent cert que els elements ambientals van atreure inicialment als primers turistes (i capitals turístics), el que mantén la vinguda de turistes en un destí són aspectes socioeconòmics i/o institucionals com el preu, les infraestructures, la regulació i el màrqueting. Així, aquest autor desmitifica o matisa aquella noció que turisme i preservació de l’entorn són elements intrínsecs.

D’acord amb Butler[145] es pot dir que l’atenció prestada als impactes de les activitats recreatives (especialment al medi natural) i els impactes del turisme ha estat desigual. Els estudis sobre els impactes de les activitats recreatives ha rebut un fort impuls en el context anglosaxó i en especial als EUA on la afluència de visitants als seus paratges naturals generava fortes tensions. En aquest àmbit, Wagar i Lucas[146] intentaren mesurar l’impacte de les activitats recreatives sobre el medi ambient entès com espais naturals adoptant el concepte de capacitat de càrrega des de l’ecologia. Hammit i Cole[147] que treballaven pel US Forest Service –com Wagar i Lucas- analitzaren també l’ús recreatiu i els seus impactes en el medi natural. A partir dels precedents dels anys 1960, i des de la geografia Wall i Wright[148] establiren models per analitzar l’impacte de les activitats recreatives sobre la fauna i flora silvestres. El mateix Butler destaca el rol de la geografia en l’estudi dels impactes del turisme degut especialment a la seva particular sensibilitat cap a la particularitat dels llocs. Segons Butler “els geògrafs, no obstant, són més conscients que molts investigadors d’altres disciplines que els llocs són únics i els efectes experimentats en un lloc no són automàticament duplicats en un altre, i són previnguts a l’hora de fer generalitzacions”[149].

Aquests estudis serviren de precedent del que serien molts dels estudis sobre els impactes ambientals de les activitats recreatives i en menor mesura les turístiques. Els conceptes d’ells derivats com capacitat de càrrega[150], la de límit de canvi acceptable[151], o la de Tourism Opportunity Spectrum[152] estan pensades i desenvolupades per ser aplicades sobretot en el medi natural i per les activitats recreatives. Nogensmenys, el trasllat d’aquests conceptes a d’altres escales espacials comporten tota una sèrie de dificultats tant conceptuals com empíriques que no ajuden gaire a la transformació de les societats cap a unes pautes que siguin més sostenibles tant ecològica com socialment. Així, el controvertit concepte de capacitat de càrrega depèn de múltiples variables que no poden ser reduïdes a l’estricament demogràfica i que alhora es pot convertir, com ha exposat Martínez-Alier[153], en un perillós instrument polític i una inadequada eina de gestió turística en aquest cas. Una altra metodologia aplicada i discutida ha estat la de les AIA (Avaluacions d’Impacte Ambiental)[154].

Entre els estudis que analitzen els impactes del turisme han estat menys freqüents aquells que ho feien en quant a l’artificialització o transformació urbana del sòl. Aquest ha estat l’objecte d’estudi de Wilkinson[155] que presenta les vinculacions entre el desenvolupament turístic i les seves implicacions urbanístiques i territorials, en concret per els petits estats insulars. Mullins[156] analitzava la forma extrema de polarització que suposaven les denominades ciutats de vacances i/o urbanitzacions turístiques, aparegudes com espais de consum. Una de les darreres publicacions al respecte ha estat la de Hall[157] que analitza el turisme com a força urbanitzadora. No obstant, caldria dir que encara que les publicacions anglosaxones no aborden gaire aquesta dimensió, bona part de la geografia crítica a l’Estat espanyol ha considerat el turisme com una de les més potents forces urbanitzadores i constructores del territori, particularment als espais de producció turística com és el cas de les Balears[158].

Butler[159] apunta que en la major part dels estudis sobre els impactes ambientals del turisme es limiten a analitzar els resultats o impactes derivats de les activitats recreatives i turístiques però que la comprensió de les seves causes i els seus orígens. Aquests darrers no ha rebut igual atenció degut a que, d’acord amb Butler: en primer lloc, el fet que molts dels impactes degut al turisme i la recreació tenen lloc a emplaçaments incontrolats, i l’aproximació científica tradicional de tenir una població o lloc/territori controlat pot resultar impossible; en segon lloc, resulta difícil separar els efectes del turisme dels recreatius, i igualment el d’altres activitats; en tercer lloc, resulta molt complicat comptar els efectes indirectes sobre el medi ambient; en quart lloc, la contribució del turisme al canvi ambiental global no és fàcilment detectable ni diferenciable d’altres agents i altres activitats. Dins de la major part dels estudis sobre els impactes ambientals, d’acord amb Butler, es troben els que analitzen les àrees de baixa intensitat i ús limitat, en canvi els estudis de dits impactes són molt més minoritaris en les àrees d’ús intensiu per ser majoritàriament de propietat privada la qual cosa dificulta la recerca.

El turisme de masses és necessàriament estacional. Una estacionalitat tant natural com institucional ja que per una banda els principals objectes del turisme de masses són atraccions temporals (p.ex. neu o sol i platja), i per una altra l’estacionalitat va lligada a la construcció social del temps lliure pel fet de com la societat organitza el seu temps lliure, associat aquest al temps de treball assalariat i depenent. Així, la polarització temporal reforça la polarització espacial. Es produeix una concentració espaciotemporal, tot donant com a resultat la saturació turística. Així doncs, el turisme de masses comporta necessàriament pressions ambientals intenses que a més es veuen intensificades per la polarització i concentració espaciotemporal. Shaw i Williams[160] exposen que en tot cas, les estacions mortes són l’única oportunitat per una recuperació social i ecològica dels espais receptors.

El fet que el turisme sigui identificat amb una experiència –és a dir com quelcom immaterial–, tal com ho defineix Urry[161], pot haver fet que els aspectes relacionats al seu impacte global no hagin estat identificats ni tractats en la profunditat que han estat analitzades altres activitats. La intensitat de materials i energètica no ha estat prou tractada en relació amb el turisme. Aquesta mateixa situació es dóna en molts altres activitats de serveis que aparentment no “amollen fums”, però que una correcta comptabilitat biofísica ens permet apreciar la seva important càrrega ambiental[162].

Per regla general es sol analitzar el turisme com un fenomen que es concentra en dos espais: l’emissor i el receptor. La major part dels impactes, al menys els territorialment més visibles i/o atribuïbles a l’activitat turística, es produeixen en els espais receptors. Hunter[163] apuntava el fet que l’abast i l’escala de les consideracions socioambientals en la majoria d’estudis sobre l’impacte ambiental del turisme, es limitaven als aspectes immediats, directes i tangibles que són rellevants per la pervivència del producte turístic local i que eren els que es pretenien –en tot cas– resoldre o mitigar. Hunter[164], introdueix elements d’anàlisi que conviden a la reflexió i a la consideració. Aquest comprèn, des d’una perspectiva global del que és el turisme i la seva vinculació amb la Biosfera, que el turisme comprèn una sèrie d’impactes a diferents escales: en primer lloc, a l’espai emissor; en segon lloc, a l’espai de trànsit; i finalment, a l’espai receptor. La consideració de Hunter no ha estat rebuda amb prou profusió dins de la major part d’estudis i en tot cas cal destacar les aportacions d’un grup d’investigadors que han analitzat la contribució del canvi ambiental global[165], tot identificant cinc camps principals: la transformació en els usos i la coberta del sòl, els requeriments energètics, la dispersió i extinció d’espècies, la dispersió de malalties i la percepció ambiental mitjançant el turisme. La recent publicació editada per Stefan Gössling i Colin Michael Hall[166] pot ser considerada com la primera aportació en que s’intenta analitzar el conegut canvi global en curs amb l’activitat turística en la que s’intenta esbrinar com afecta l’activitat turística al canvi global i com aquest pot afectar a l’activitat turística. El viatge que és una part inherent (i fonamental) de la indústria turística, no ha estat pràcticament objecte d’anàlisi en quant als seus impactes ambientals amb l’excepció d’uns pocs treballs[167]. El canvi de cicle del petroli barat al petroli car i amb una clara tendència cap al previsible esgotament dels combustibles fòssils pot fer canviar radicalment tota la mobilitat (creixent) planetària i de retruc la indústria turística[168].

Els impactes del turisme, a part dels provocats per part de les infraestructures turístiques sobre els territoris receptors, que més atenció han rebut han estat els socials i culturals. Això és deu a que tal com apuntava Crick[169], el turisme pot ser considerat com una activitat econòmica molt singular −en tant que indústria d’exportació– ja que són els propis consumidors els que viatgen a recollir el producte. Així, el turisme esdevé un dels moviments migratoris més importants del planeta amb tot un rosari de conseqüències socials, polítiques i culturals que genera tota una sèrie d’impactes en les societats d’acollida. Doxey[170] desenvolupà el model irridex (índex d’irritació) per analitzar els nivells de reacció adversa de la població resident front els turistes. la reacció adversa dels residents. Aquest mateix model fou aplicat per  Hills i Lundgren[171] en el Carib. D. Nash[172] exposava, àvidament, una de les qüestions per les quals es generaven tensions entre turistes i residents: “si no es pot esperar del turista que s’adapti en tan poc temps a una situació més o menys estranya, qui s’encarregarà d’això? Aquesta tasca sol recaure sobre els amfitrions, i és un dels preus que han de pagar aquests per acollir els turistes en el seu país”.

Altres aspectes analitzats han estat l’impacte del turisme en l’estructura de classes en les societats receptores. Mitjançant l’adopció del turisme de masses, Emmanuel de Kadt[173] exposava que aquest no conduïa per sé a un canvi en l’estructura de classes, ja que els nous llocs de feina turística solen reflectir el sistema d’estratificació social i relacions socials preexistents. En quant a l’impacte polític del turisme, Smith[174] introdueix una sèrie d’interrogants que permeten reflexionar sobre la vinculació entre turisme i l’anomenada “modernització” política, en el sentit d’aprofundiment del sistema política de la democràcia representativa (i les institucions del capital, sobretot la propietat privada). Crick[175] exposava en el seu article que el canvi social i cultural te lloc en qualsevol lloc i en qualsevol moment. És a dir, la cultura i la societat són dinàmiques i són construïdes socialment. Aquest punt de vista permet analitzar críticament dits canvis en marcs analítics més complexos, sense vincular monocausalment els canvis sociopolítics a la sola adopció del monocultiu turístic. No obstant, el que és cert és que el turisme és quelcom més que divises i turistes-productes, i que pot contribuir a la ruptura de l’status quo, especialment en els llocs predilectes del negoci turístic que són aquells espais verges amb una societat civil feble i un poder fort (p.ex. l’Espanya de Franco, la Cuba de Batista o de Castro, la Indonèsia de Suharto, el Marroc de Hassan II, etc). Emperò, també és cert que el negoci turístic també pot ser (i sobretot és) una potent eina a favor de l’status quo i el seu manteniment, encara que mutant les seves formes.

Si be, per regla general, s’accepta que el turisme genera una sèrie d’impactes socials i ambientals, es sol argumentar que aquests són compensats pels efectes positius derivats del creixement econòmic que aporta el turisme. Així, els impactes econòmics –en termes monetaris– han estat majoritàriament poc contestats i el turisme acceptat com a mal menor, especialment en comparació a d’altres activitats econòmiques com les industrials o extractives que es considera que són molt més impactants. No obstant, un aspecte menys contemplat, és el que la irrupció del turisme va acompanyat al procés de mercantilització i adopció d’estructures capitalistes –en cas de no haver-hi-, entrant a competir amb altres universos simbòlics, culturals i econòmics guiats per altres sistemes de valoració[176].

A més, determinar l’impacte real en terme de divises dependrà precisament de l’indicador emprat pel seu càlcul. En la majoria d’estudis es considera la partida de “turisme i viatges” de la Balança per Compte Corrent. Resultaria rellevant avaluar el contingut de les importacions de béns i serveis que es podrien definir com “turístiques” que anirien dirigides a satisfer els requeriments de la indústria turística i que retornen a l’estranger en forma de pagament dels diferents factors (p.ex. les importacions d’aliments turístics, les importacions de béns de consum turístic, les importacions de combustibles turístics, etc). Des de fa temps està sobre la taula dels investigadors crítics la discussió sobre quina part de les divises internacionals han de ser gastades en la importació de materials que se requereixen per construir els centres turístics, pels béns de consum que s’ofereixen als turistes, i finalment per les taxes d’interès degut a les inversions de capital estrangeres. Estudis recents suggereixen que aquests degotejos (leakages) fuites són molt rellevants, especialment als països del Tercer Món. Baretje[177] exposava que caldria contemplar la part que retorna al país d’origen dels turistes o seu de les ETN en forma de fuites o leakages. Cazés[178] considera el “contingut de les importacions turístiques” com un dels indicadors bàsics de la dependència respecte als mercats turístics del centre i aquestes variaran segons: a) el model turístic: a major propietat estrangera de la indústria turística i major estandardització dels ressorts, majors tendeixen a ser les importacions per satisfer la demanda; b) el nivell de desenvolupament econòmic del país: quan menor és el grau d’articulació sectorial més sovint s’opta per importar les mercaderies de l’exterior;  d) mida del país: a illes petites amb un volum de turistes molt elevat els hi és difícil satisfer tots els seus requeriments amb productes locals; e) especialització econòmica en la producció turística i per tant, escassetat en els altres sectors productius. A mesura que el sector turístic s’integra en l’economia nacional, i aquesta és més diversificada, el grau de fuites econòmiques o leakages és inferior.

Britton[179] analitzà les fuites (leakages) per diferents espais turístics del Pacífic a principis dels 1980: a Fiji, més del 65% dels ingressos totals per turisme anaven a mans de companyies estrangeres; a les Illes Cook un 51.2%; i a les Illes Tonga un 7,9%. Britton[180] demostrava el paral·lelisme directe que existia entre les condicions històriques estructurals d’un país com a colònia i la presència de capital estranger, essent superior al cas de Fiji. En el cas espanyol, Bull[181] estimava que només el 31% dels diners gastats per un turista britànic, viatjant amb paquet turístic, a Espanya era gastat a dit país, mentre que el 50% restava en mans del TO i el 19% restant ho rebien altres empreses britàniques.

La crisi del capitalisme regulat (datada al 1973 amb la nomenada crisi energètica) va repercutir notablement en el turisme mundial. La sortida d’aquella crisi es va resoldre amb la consolidació del règim d’acumulació postfordista o flexible que donà pas al capitalisme global amb un fort domini de la dimensió financera. En aquest context el turisme mundial es reestructura adoptant les noves estratègies d’acumulació postfordista que es caracteritzaran pel que s’ha definit com a flexibilitat productiva que es traduïa en una combinació entre reducció de costos i l’ampliació del negoci turístic cap a nous productes, nous territoris i noves activitats. És a dir, una extensificació i una intensificació turística[182]. Cal tenir present, tal com alguns autors han posat de manifest, que parlar de postfordisme pot donar l’errònia idea que els sistemes de producció fordista s’han abandonat. En canvi, alguns autors prefereixen parlar de neofordisme ja que en aquesta nova etapa, sense abandonar vells sistemes productius, es multipliquen els processos d’acumulació del capital que permeten l’assoliment de majors taxes de benefici gràcies al desplegament de les NTIC (Noves Tecnologies de la Informació i Comunicació) i el predomini financer, l’explosió del transport motoritzat i el petroli barat, la regularització neoliberal de l’economia-món i l’hegemonia geopolítica i geoeconòmica dels EUA sota la ideologia del neoliberalsime, etc[183]. En aquest context, i vinculat a les noves retòriques d’intentar que el creixement econòmic fos compatible amb la preservació dels ecosistemes apareixen les noves modalitats turístiques que no substitueixen a les prèvies (p.ex. turisme rural, ecoturisme, turisme cultural, etc)[184]. D’aquesta manera irromp en la literatura científica el concepte de turisme sostenible, fins i tot amb l’aparició de la revista  Journal of sustainable tourism. L’aparició d’aquest terme es dóna en els moments de retòriques dolces per part dels poders hegemònics que, en certa manera, acudeixen a noves etiquetes legitimadores que els puguin permetre canviar, tan sols, la imatge als destins obsolets que ara es convertiran en sostenibles, però també com a mecanisme de penetració en els espais on hi pogués haver més reticències vers la colonització turística.

El repàs de la literatura sobre turisme sostenible aporta una sèrie d’elements interessants per a la reflexió. Així, dos dels principals autors en matèria turística com són Colin Hunter (1997) i Richard W. Butler[185] en dos articles publicats en les revistes de major impacte en matèria turística, Annals of tourism research i Tourism geographies respectivament, es lamentaven que el debat sobre turisme sostenible estava desvinculat, en gran mesura, del debat sobre la sostenibilitat, la qual cosa conduïa a un ús simplista i reduccionista del terme sostenible. Colin Hunter exposava que “massa freqüentment, el turisme sostenible es discuteix sense fer cap referència al desenvolupament sostenible”[186]. Per altra banda, Farrell i Twining-Ward[187] escriuen que habitualment es reconeix per part dels principals estudiosos del tema que els treballs en turisme no compten amb un cos teòric sòlid. El problema rau, segons ells, en el fet que molts dels investigadors en turisme pertanyen a una escola neopositiva hereva d’un paradigma determinista i que es diu predictiva. Així doncs, la major part d’estudis en turisme sostenible no són més que exercicis d’autoreferenciació entre d’altres textos que diuen estudiar el mateix fenomen, sense abordar quasi mai la insostenibilitat del negoci turístic ni els conflictes socioecològics associats a ell.

Mowforth i Munt[188] apuntaven que calia aprofundir en l’anàlisi encetat per Britton que es centrava en el turisme de masses i començar a analitzar críticament i més particularment les denominades “noves modalitats turístiques”, també definides per alguns com alternatives (al turisme de masses), però seria millor definir-les com a modalitats additives. En moltes ocasions es tendeix a identificar el “turisme alternatiu” (ecoturisme, turisme rural, etc.) amb el turisme sostenible. Aquest fet ha estat objecte de constants rèpliques per part de destacats científics com és el cas de Hunter, Butler, Mowforth i Munt, Hall i Lew[189], entre d’altres.

En l’anàlisi de l’ecoturisme, Mowforth i Munt[190] plantegen el fet que aquest pugui ser reconegut com una nova mena de colonialisme, en uns espais i unes societat particularment vulnerables. En quant a les bondats del turisme alternatiu o de baixa intensitat han estat moltes les veus que ho qüestionen, o al manco qüestionen les seves bondats front a les “maldats” del turisme estabulat fordista (una discussió que també ha tengut lloc a les Balears). Gormsen exposava, en referència als impactes socioculturals de les noves modalitats, que “el turisme de masses, funcionant en guetos al tipus del Club Med poden ser preferibles als dels nomenats turistes alternatius que, amb les seves formes liberals de comportament, sovint s’introdueixen en les més o menys inalterades societats indígenes, pavimentant el camí pels grups de turistes del paquet turístic”[191].

A més, no són tan sols els suposats impactes socioambientals d’aquests nous productes el que han estat qüestionats, sinó que també ho ha estat l’organització socioeconòmica subjacent. Així, per exemple, Sindinga[192] quan analitza el cas de l’ecoturisme a Kenya exposa com la major part d’aquesta activitat resta en mans d’empreses transnacionals –que es queden amb la major part dels beneficis– sense alterar l’estructura social ni suposar un canvi notable; o Dufty[193] que exposa la vinculació entre l’ecoturisme a Belize i la neteja de diners procedents del comerç il·legal i tràfic de drogues. Sense que això serveixi per generalitzar a tots els projectes ecoturístics, ni molt manco, si que ens permet observar com han identificat els autors abans esmentats que aquests productes no sempre presenten una diferenciació en quant a organització i estructura socioeconòmica, sinó que es poden convertir en una nova via d’acumulació per part dels agents més poderosos. Per aquest motiu, Mowforth i Munt[194] recomanen analitzar críticament aquestes formes de producció turística, incidint en la necessitat d’analitzar cas per cas ja que difícilment es poden realitzar unes generalitzacions extrapolables a escala global.

Britton[195] exposava que el turisme era precisament l’oposat al que ell entenia com un desenvolupament autosuficient –aquest seria equivalent a sostenible- i que per tant la transició cap a un desenvolupament autosuficient havia d’anar precisament en la direcció oposada a la que apuntava el turisme mundial d’aleshores (i actual), reduint o eliminant el control jeràrquic de les multinacionals i de les elits locals, així com els requeriments de materials i impactes ambientals del turisme. Britton no arribà a participar del debat sobre un turisme sostenible (tampoc sabem si ho hagués fet) però les seves interpretacions fetes fins a la seva mort (juny de 1991) marcaven una direcció que incidia en el fenomen de la globalització –l’organització econòmica i política mundial- i el turisme mundial, atenent als seus impactes.

C. Hunter[196] sosté que el turisme sostenible s’ha d’entendre com un paradigma adaptatiu en el que es rebutgen, segons ell, les definicions extremes de sostenibilitat (molt forta i molt dèbil) per adoptar-ne d’altres intermitges entre els quals s’ha d’anar modulant. No obstant, la discussió sobre la viabilitat dels processos econòmics dins de la Biosfera i a la llum de les lleis de la termodinàmica ha conduit a nombrosos autors a mantenir que una economia sostenible hauria de fonamentar-se en la transformació de les lògiques productives actuals per d’altres circulars o cíclics que intentin reduir els requeriments biofísics i la càrrega tòxica sobre el planeta. Així doncs, tal com exposàvem al capítol 4, sembla que la noció de procés econòmic sostenible ha estat sobradament definida[197] per la qual cosa no s’acaba d’entendre com la definició de turisme sostenible no ha recollit tot aquest bagatge científic, que per una altra banda se suposa que és d’aplicació a qualsevol activitat econòmica, i per tant a la turística.

En la majoria d’anàlisis sobre turisme sostenible s’aporten estudis de casos, en els que sovint es confon el nomenat turisme alternatiu amb turisme sostenible, arribant a l’extrem que basta que l’activitat turística es desenvolupi en el medi rural o natural i, especialment, a països exòtics per tal de ser definit com a sostenible. En els darrers anys ha anat guanyant força el desenvolupament i aplicació d’indicadors de sostenibilitat al turisme. El desenvolupament teòric no és massa ample, destacant el treball de Manning[198] per la OMT però de nou sense presentar massa vinculacions amb el desenvolupament científic en matèria de sostenibilitat, i tampoc abunden les aplicacions empíriques entre les quals destaquen les aportacions de Twining-Ward i Butler, Blàzquez et al. i Vera i Baidal[199]. En tot cas, es produeix una certa tendència a confondre el debat sobre el turisme sostenible amb l’aplicació d’uns indicadors de sostenibilitat que tan sols aporten elements d’anàlisi i avaluació. En canvi, tal com sostenen Williams i Shaw[200] el debat sobre la sostenibilitat del turisme te a veure amb un marc analític que es connecta amb les teories de l’economia política i la teoria social del que els indicadors de sostenibilitat en poden ser una part però no el tot.

Recentment, s’ha aplicat la metodologia de la petjada ecològica per analitzar l’impacte (i la viabilitat) del turisme[201] segons la qual es pot superar la tendència, que s’observa en molts d’estudis, d’analitzar els impactes locals i connectar-los amb els aspectes globals i acumulatius propis del negoci turístic. Segons Hunter[202] la metodologia de la petjada ecològica presenta moltes potencialitats per explicar el concepte de turisme sostenible. Des de l’ecologia industrial, Kuo et al.[203] analitzaren els requeriments energètics i de materials associats a l’alimentació de la indústria turística a Taiwan. Farrell i  Twining-Ward[204] proposen –des de la geografia- per l’anàlisi del turisme el CATS (Complex Adaptive Tourism Systems) com a mètode analític. Aquest concepte parteix de la teoria de sistemes i de les disciplines de l’ecologia, l’economia ecològica i la ciència del canvi global. Mitjançant el CATS, Farrell i Twining-Ward pretenen superar la noció d’indústria turística que es fa càrrec tan sols de les institucions i segments productius involucrats en la producció turística per una altra que coincideix amb la noció de sistema econòmic obert que proposa l’heterodoxa economia ecològica. Nogensmenys, des de l’economia ecològica no s’ha prestat la mateixa atenció a l’anàlisi turística com a d’altres sectors.

D’altra banda, cal destacar tal com feia Sneddon[205] que moltes de les aportacions fetes des de l’economia ecològica no acaben d’adreçar correctament les relacions del poder i la seva vinculació amb el deteriorament ecològic. Precisament, aquesta és una de les limitacions que pretenen superar l’enfocament ecointegrador de Naredo[206] i les propostes de Martínez Alier[207] que intenten connectar l’economia ecològica, l’economia institucional i l’ecologia política. Susan Stonich[208] intenta estudiar des de la frontera pluridisciplinar de l’ecologia política el turisme a les Illes de la Badia d’Hondures, fent especial esment en els vectors aigua i salut ambiental. Últimament s’ha publicat el llibre coordinat per Stefan Gössling[209] que pretén enfilar l’estudi del turisme a les illes tropicals des de la perspectiva analítica de l’ecologia política. Emperò, l’estudi dels conflictes socioecològics vinculats al turisme des de l’ecologia política és encara un camp poc desenvolupat.

El debat sorgit a gran part de la literatura sobre desenvolupament econòmic i deteriorament ecològic en torn al suposat desacoblament entre el l’expansió dels agregats monetaris i la disminució dels impactes ambientals que venen definits per la Corba de Kuznets Ambiental, ha estat recollit en matèria de turisme amb la intenció de promoure el denominat turisme de qualitat entès com aquell d’alt poder adquisitiu (i suposadament menor impacte ambiental) que permetria reduir el nombre de turistes i augmentar els beneficis crematístics. No obstant això, aquesta interpretació omet el fet que l’impacte ambiental radica en els requeriments territorials i de materials totals que no tenen perquè està subjectes al nombre total de turistes, ja que les elits consumistes tenen uns requeriments més elevats que no la resta de la població, és a dir que la qüestió de classe també és important pel que fa als impactes socioecològics del turisme. A l’estudi de Gössling et al.[210] sobre el turisme a les Seychelles es demostra que els hotels de major categoria són els que tenen una petjada ecològica major. Així, per exemple, l’hotel de cinc estrelles -Lemuria a Seychelles- amb 240 places i 410 treballadors, compta amb uns 2290 m²/plaça (hotel i golf) i els requeriments energètics són molt elevats, en concret aquest resort consumeix més energia que els 6500 habitants i les 1500 places restants. Així doncs, el pas d’establiments de tres a cinc estrelles pot augmentar significativament la petjada ecològica turística i els conflictes socioecològics que l’acompanyen.

L’estudi del turisme a l’Estat espanyol des de posicionaments crítics i des de la geografia

Els estudis sobre turisme a l’Estat espanyol es pot dir que mostren una característica peculiar per la seva condició de ser un dels destins turístics principals del món. El turisme es va començar a tractar dins les ciències socials a partir de la dècada de 1960. No obstant, no es fins a la dècada dels 1970 –coincidint amb la crisi energètica del 1973- en que s’incorpora de ple el seu estudi. Els pioners d’aquests estudis provenen de diferents disciplines, destacant el paper jugat pels economistes Joan Cals, Eugeni Aguiló; els geògrafs Bartomeu Barceló, Manuel Valenzuela, Fernando Vera, Climent Picornell; o Francisco Jurdao i Mario Gaviria a la cruïlla de les ciències socials, etc.

Dins la jove geografia acadèmica espanyola, ja al 1962 el geògraf Joan Vilà Valentí publicà un treball sobre el turisme a la revista Estudios Geográficos introduint-ho per primera vegada com a camp d’estudi dins de la geografia, precisament per la seva importància en la transformació territorial. En un text ja clàssic de geografia regional d’Espanya[211], el turisme com activitat estructural apareix als textos de Barceló[212] sobre les Balears i el “paper decisiu” del turisme a Mallorca i les Pitiüses; Bosque[213] sobre la Costa del Sol a Andalusia; i també es comentava la “invasió turística internacional” a les costes catalanes[214]. Antón et al.[215] analitzen les aportacions fetes des de la geografia a la investigació turística entre 1960 i 1995 a l’Estat espanyol presentant les següents observacions:

1.     Les investigacions sobre geografia del turisme han aparegut tard i a més els seus plantejaments delaten un cert aïllament.

2.     L’especificitat temàtica no ha comportat una especificitat metodològica.

3.     La successió de propostes metodològiques per l’estudi geogràfic de l’oci i el turisme, ha anat paral·lela al desenvolupament paradigmàtic de la geografia.

4.     Les fonts d’informació són les mateixes que les emprades en altres investigacions geogràfiques.

5.     En quant a temes, cal destacar el fenomen del turisme residencial estudiat a diferents escales; conversió de la costa en espai turístic; relació entre medi natural i la seva explotació turística; impactes regionals del turisme, etc.

6.     La major part de les investigacions s’han centrat en els àmbits locals o comarcals i s’han realitzat sota un enfocament empíric.

Des del primer text del professor Vilà a inicis dels 1960, han estat molts els científics socials –entre d’ells geògrafs– que a l’Estat espanyol han abordat el tema turístic per la simple raó que una important part del territori s’ha anat especialitzant en la producció turística i per tant l’explicació de la construcció social del territori passava inevitablement per la incorporació del fet turístic com a element estructural. Un llibre que sintetitza les diferents perspectives i temes tractats concretament per la geografia espanyola és el coordinat per Vera[216] que segons manifesten els seus autors és tracta d’un llibre fet des de la condició de destí turístic, per tant des de l’oferta i destí que precisament no és la lectura més abundant en la literatura acadèmica. El desenvolupament de la geografia del turisme a l’Estat espanyol s’ha d’entendre en relació a la dinàmica de la disciplina en el seu conjunt, per la qual cosa no ha estat fins èpoques recents en que els geògrafs han prestat atenció a l’estudi del turisme. Així, a la dècada dels 1990 ja es constituí un grup de treball de geografia del turisme, oci i recreació al sí de l’AGE (Associació de Geògrafs Espanyols). Entre les figures destacables dins la geografia del turisme a l’Estat espanyol es poden nomenar, entre molts d’altres, els geògrafs: Salvador Antón, Francisco López-Palomeque, Manuel Marchena, Manuel Valenzuela o Fernando Vera[217].

No obstant, s’ha de tenir present que a l’Estat espanyol –malgrat ser un dels principals destins turístics del món- han estat més aviat pocs els texts que han tractat el turisme des d’una perspectiva crítica i en el cas de la geografia no hi ha hagut pràcticament vinculació entre la geografia radical i l’estudi de la producció turística de l’espai. Entre els autors que han apuntat des dels anys 1970 els aspectes crítics del turisme foren sobretot Mario Gaviria[218] que coordinà el ja clàssic text España a go-go i els coneguts treballs de Francisco Jurdao Arrones qui va dirigir la important col·lecció Turismo y Sociedad  de l’editorial Endymion i també la revista Mediterranean Magzaine, així com les aportacions de l’economista malagueny Rafael Esteve Secall[219] amb aportacions vinculades a la teoria de la dependència i la interpretació del turisme com a forma d’imperialisme. Els textos de Gaviria i Jurdao[220] avançaven molts dels aspectes relacionats amb el turisme al territori espanyol i les seves contradictòries dinàmiques com a peculiar via d’acumulació del capital de l’Estat espanyol. Una de les darreres aportacions interessants, des d’una vessant crítica i pluridisciplinar és la que es recull en la revista de crítica cultural Archipiélago (68/2005) sota el títol “Clase: Turista” en la que es sostén, entre d’altres qüestions, que “les activitats turístiques i els seus impactes han estat tradicionalment vistes per determinat pensament com “no estructurals” i sospitoses, les més de les vegades sense una base depurada”[221]. Un dels treballs més recents sobre el turisme més enllà de la seva contribució al creixement econòmic i analitzat des d’una visió polièdrica és el realitzat per Jordi Gascon i Ernest Cañada[222]. L’obra de Gascon i Cañada a més d’analitzar, a grans trets, el turisme i els seus impactes, en la segona part aborda altres formes possibles d’entendre el turisme com a vehicle per unes economies de base, amb un control social comunitari, i menys impactant en termes ecològics.

Josefina Gómez-Mendoza[223] en un article on rastreja les geografies dissidents en el camp de la geografia espanyola, exposa com aquestes han anat adquirint diferents formes des dels anys del primer franquisme fins a l’actualitat. En uns primers temps, la decisió d’Amando de Melón per negar-se a fer una geografia de l’imperi i dels valors patris, i en canvi optar per desplegar una geografia regional que exploràs les diferències dels diferents territoris de l’Estat podria ser interpretat com una mena de dissidència. En un segon moment, els plantejaments teòrics crítics que bevien de les teories marxistes i de tot el ventall dels “posts” dels anys 1960 i 1970 va acabar incidint dins del camp de la geografia, destacant entre d’altres el treball d’investigació i lluita social coordinat per M. Gaviria, J.M. Naredo i J. Serna titulat Extremadura Saqueada i en el que hi participà el geògraf Nicolás Ortega. A partir dels anys 1980, segons Gómez-Mendoza el mordent crític començà a declinar al temps que es professionalitzava la carrera de geògraf (fora de l’educació) i en el món acadèmic els requeriments curriculars vinculats a la productivitat literària o científica, no han deixat gaire espai lliure per a la dissidència. Així mateix, Gómez-Mendoza destaca els treballs de Juan Ojeda amb la seva implicació en la investigació crítica respecte dels espais naturals protegits, particularment el P.N. de Doñana, Valentín Cabero amb una recerca crítica sobre la transformació del paisatge i particularment el rural, Leandro del Moral i Maria Luisa Gómez Moreno amb la seva crítica a la política hídrica i la seva relació amb la política territorial i econòmica, a més de Javier Mata Olmo pel que fa a matèria d’investigació i cooperació internacional. Gómez-Mendoza no pretén al seu article elaborar un llistat complet dels representants d’aquesta geografia dissident, sinó que exposa breument algunes de les aportacions al llarg del temps. A aquestes propostes, sens dubte s’hi haurien d’afegir les propostes de la geografia urbana crítica encapçalades per la figura d’Horacio Capel però també amb autors com per exemple Luz Marina García Herrera, la geografia de gènere amb Josepa Bru o Maria Dolors Garcia Ramón, l’ordenació del territori des d’una nova cultura del territori amb Onofre Rullan, la geopolítica amb Joan Nogué Font, l’ecologia política amb Macià Blàzquez, etc. En general els temes centrals d’aquesta geografia giren en torn a la qüestió urbana i els conflictes derivats de l’explotació dels recursos naturals i el territori.

Dins la geografia espanyola no han abundat les aportacions crítiques a l’estudi del turisme, entre aquests es poden citar les aportacions en el camp teòric de Luis[224] qui realitzà una revisió exhaustiva de l’estudi de la geografia del turisme fins els 1980. Posteriorment, la majoria de treballs es centren en analitzar les relacions (i els impactes) del turisme sobre el territori, fent especial esment als diferents productes turístics i la seva incidència territorial, entre els que ha guanyat molt de pes el nomenat turisme residencial que col·lisiona generalment amb les activitats agràries i la societat d’aquells espais[225], però també l’anàlisi de l’anomenat turisme alternatiu[226]. De totes maneres, a les Comunitats Autònomes amb major pressió turística (Catalunya, País Valencià, Andalusia, Illes Canàries i Illes Balears) són nombrosos els estudis realitzats sobre l’activitat turística i els seus impactes destacant entre d’altres: Donaire, Vera, Marchena, Morales o Picornell[227].

En el context balear i en l’encara no nata Universitat de les Illes Balears, el professor Bartomeu Barceló[228] feu interessants aportacions sobre el turisme i el seu paper com articulador i estructurador del territori i societat de les illes Balears. Molts d’aquests treballs de caire fonamentalment descriptiu foren realitzats al si de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació (COCIN). A les conclusions de la tesi del professor B. Barceló[229] s’apuntava el fet que aquesta més que rebre el títol sobre la demografia mallorquina, hauria de ser més aviat sobre el paper del turisme en l’estructura demogràfica i social de Mallorca. Ho deia amb les següents paraules: “en encapçalar aquesta tesi varem posar un títol que, una vegada acabat l’estudi –vet aquí una primera conclusió-, consideram que s’hauria de completar amb el de “El turisme com condicionant de la reestructuració demogràfica de les illes Balears””[230].

Amb la implantació de la Universitat de les Illes Balears (UIB) ha sorgit un important nombre d’investigadors socials interessats en l’articulació social i territorial de l’arxipèlag sota l’influx de la indústria turística. Cal dir que la major part d’aquests són mallorquins i analitzen la realitat mallorquina, en canvi en el context menorquí aquests es troben majoritàriament sota el paraigües del IME (Institut Menorquí d’Estudis) o l’Ateneu de Maó, i en el cas de les Pitiüses en l’Institut d’Estudis Eivissencs o bé en d’altres universitat a més de la UIB. En el camp de la geografia resulta complicat destriar les aportacions més destacades ja que en la seva majoria emanen d’una perspectiva analítica comuna que és la que vincula el turisme amb el territori i que pot quedar sintetitzada en la tesi doctoral de Climent Picornell[231]; també destaca el treball encetat per Jean Bisson[232] sobre les modificacions dels espais rurals degut a l’activitat turística i que Pere Salvà[233] i Jaume Binimelis[234] també han abordat; l’aportació de Miquel Seguí[235] que parla dels nous conqueridors, tot referint-se al paper que el capital hoteler transnacional mallorquí juga dins el turisme mundial; l’anàlisi geohistòrica de la construcció territorial de Mallorca amb la incidència del turisme com vector vehiculador dels canvis socioespacials per part d’Onofre Rullan[236]; el paper del transport analitzat per Joana M. Seguí i Rosa M. Martínez[237]; la proposta de Macià Blàzquez (1996) que estudià l’impacte de les activitats recreatives –turístiques o no- sobre els espais naturals; i finalment l’adopció d’indicadors de sostenibilitat per part de Macià Blàzquez et al.[238]; etc[239].

A part dels treballs citats cal incorporar les aportacions fetes des de diferents disciplines –i sobretot des d’una perspectiva transgressora i heterodoxa- les aportacions fetes per Cela-Conde[240] qui partint de les teories marxistes del desenvolupament desigual analitza el procés d’inserció de Mallorca dins de les estructures capitalistes amb una condició perifèrica –al marge del tipus d’activitat productiva ja sigui agrícola, fabril o turística- a partir de mitjans del segle XIX que es perpetua una economia de tipus colonial i una estructura de classes de tipus agrarista amb un relatiu escàs pes de la burgesia; una lectura que complementa a l’altra és la proposada per part de Carles Manera[241] segons la qual la inserció de les Balears –especialment Mallorca- dins del capitalisme no es pot identificar amb la irrupció del turisme de masses, ans al contrari aquesta gran transformació no hagués estat possible sense que la societat hagués experimentat un procés perllongat d’immersió dins de les estructures capitalistes que a finals del segle XIX i fins mitjans del segle XX tendran una certa emprenta industriosa (allunyada de la mítica Mallorca pobra i rural que des dels entorns de l’empresariat turístic, gran part de la classe política i dels científics han sostingut). De fet ambdues tesis són complementàries, si be és cert que Mallorca havia experimentat la seva inserció en processos d’acumulació característicament capitalistes amb l’adopció de conreus colonials, activitats industrials no pautadores, el comerç exterior i de cabotatge, i llavors el turisme es produeix una constant: la flexibilitat negativa de les classes treballadores –definida  com a polivalència dels agents socials[242]−, la constant dependència de requeriments de materials i energètics de fora de les Illes, i per una altra banda la consolidació d’unes relacions socials de tipus agrarista pròpies de societats premodernes[243].

Un treball a destacar i que pel moment de la seva aparició estava en plena sintonia amb les teories socials crítiques del seu moment és el que realitzà Climent Picornell[244] sobre el turisme com articulador de la dependència a les Illes Balears i en el que incidia en el paper dels Tour Operadors com articuladors de la dependència. Una altra aportació a destacar és la que presenta Onofre Rullan[245] des de la geografia històrica que analitza la construcció territorial de Mallorca des del materialisme geohistòric i molt vinculat a les teories de l’escola de la dependència. Aquests textos sobre la construcció social de Mallorca beu de diferents disciplines i estableix una periodització –fruit acumulatiu de les restants investigacions en la matèria- que ha estat amplament acceptada dins dels àmbits acadèmics en analitzar el procés de turistització de les Balears. No obstant, aquesta aportació presenta les mancances que s’havien detectat en els treballs realitzats dins d’aquell marc teòric, en concret en ser un punt central del marc analític la distinció entre espai colonitzat i societats invasores, sense establir una diferenciació de les estructures, agents i relacions socials subjacents en les que la part corresponent als poders locals sol quedar absent.

Les darreres aportacions –des de la teoria social crítica- destacables en l’estudi del turisme a les Balears són les realitzades per Riutort et al., Buades, Buades, Amer i Artigues et al.[246]. L’equip de recerca de Riutort estableixen l’anàlisi de l’especialització turística de les Balears a partir del marc teòric dels economistes radicals nord-americans que es fonamenta en les estructures socials d’acumulació. Aquesta és una proposta teòrico-metodològica interessant que indaga les complexes i canviants relacions socials que defineixen el fenomen turístic balear (entès com procés d’acumulació del capital) immers dins la Nova Divisió Internacional del Treball. Joan Buades[247] en una brillant exposició analitza les condicions socials en les que fructificà l’explosió turística a les Balears, tot desvetllant molts dels mites que fins a hores d’ara eren amplament sostinguts (amb notables excepcions) per gran part de les elits intel·lectuals, empresarials i polítiques de les Illes. El treball de Buades mostra les articulacions des del poder que s’aniran configurant fins a resultar l’esclafit turístic dels anys 1960 on acaba el seu estudi. Uns fonaments sòlids característics de societats capitalistes amb unes relacions socials i de poder ben definides (encara que amb les formes caciquils i agraristes).

Joan Amer[248] des d’una perspectiva teòrica que es mou entre la història, la sociologia i l’economia política analitza el paper de l’empresariat hoteler mallorquí i el seu impacte en les polítiques públiques turístiques a les Balears. Aquest és un treball d’anatomia de l’empresariat hoteler mallorquí que estudia el seu paper durant el període de l’autonomia balear (a partir de 1983) fins el 2003. És especialment interessant l’anàlisi sobre el conegut Pacte de Progrés i la batalla de l’ecotaxa balear. Finalment, el treball realitzat per Artigues et al.[249] al sí del GIST (Grup d’Investigació en Sostenibilitat Territorial) estudia el procés de construcció social del fenomen urbà a les Balears, establint una clara diferenciació entre les diverses realitats de les illes que formen l’arxipèlag i incidint en un estudi detallat en les principals ciutats de cada illa (Palma, Maó, Ciutadella i Vila d’Eivissa). Aquest treball, des del materialisme geohistòric, denota com les diferents illes han protagonitzat no sempre convergents processos socioeconòmics ni culturals, però la inserció de les Balears a la Nova Divisió Internacional del Treball del capitalisme fordista ha anat, progressivament, unificant els seus destins en que les activitats turístiques i immobiliàries-urbanitzadores es converteixen en hegemòniques (amb tot un corol·lari d’impactes socioambientals creixents). Finalment, cal destacar el treball de Joan Buades[250] en el que s’analitza des de la geografia crítica el procés de colonització del capital hoteler transnacional balear i la seva contribució a la globalització neoliberal turística, essent a més aquest un dels pocs treballs que aborden el paper del capital turístic espanyol en el context global. El treball de Buades convida a analitzar no tan sols els impactes del turisme que tenen lloc al territori balear, sinó que, a partir de la comprensió del procés mitjançant el qual les elits locals es converteixen en gegants turístics globals, es preocupa dels processos a través dels quals la flota hotelera balear va colonitzant nous espais. És a dir, es trasllada el discurs fins ara dominant de les anàlisis crítiques que incidien en els aspectes relatius a espai colonitzat a indagar el paper com a colonitzadors.

 En definitiva, al llarg d’aquests paràgrafs es pot observar com el debat sobre el turisme, la seva contribució al desenvolupament socioeconòmic i els seus impactes ha anat evolucionant al llarg dels darrers trenta anys. En aquest període s’ha produït un cert decantament des dels estudis holístics o estructurals, vinculats a la teoria social crítica cap a altres plantejaments més fragmentaris que coincideix amb la deriva que part de la ciència social ha experimentat. El procés de globalització capitalista i deteriorament ecològic planetari forma part central dels estudis en turisme, i aquest al mateix temps forma part de dits processos. No obstant, i a partir de la bibliografia consultada s’observa com el tractament d’aquestes qüestions des de perspectives no ha estat central, lamentant-se nombrosos autors la pèrdua del mordent crític dels textos dels anys 1970 i 1980. Nogensmenys, la literatura espanyola (i balear) al respecte per la seva condició de destí turístic presenta sovint un punt de vista i posicionament teòric crítics que no són tan evidents en la literatura originada als països d’on surten la majoria dels turistes. En tot cas, el que aquí s’ha intentar reflectir han estat els treballs crítics al respecte, essent conscients d’algunes omissions. De totes maneres, les qüestions principals pensam que estan cobertes.

Notes

[1] La investigació que dóna lloc a aquest article es finança amb el projecte d’investigació titulat "La Geoeconomía y la Geopolítica turística. Análisis de la glocalización turística balear, implicaciones socioambientales” (CSO2009-08400) del Plan Nacional de I+D+I del Ministerio de Ciencia e Innovación. També ha rebut l cofinançament del fons FEDER i de la Direcció General d’Universitats, Recerca i Transferència del Coneixement, de la Conselleria d’Educació, Cultura i Universitats de la Comunitat Autònoma de les Illes Balears.